Ens hem trobat de nou amb els amics de l’Ateneu Santfeliuenc (gràcies Àngel Merino i Manel Fernández). L’ocasió ha estat la commemoració dels 200 anys del naixement de Karl Marx; i hem tingut uns convidats de luxe: Salvador López Arnal i Ramon Alcoberro.
Som conscients que, a hores d’ara, un fantasma recorre Europa, no ens cal més que veure les notícies. Però aquesta vegada no és el comunisme, com deia Marx en el Manifest Comunista. Com tantes altres vegades en el decurs dels segles, ens trobem abocats a interpretar què está passant, i quines són les arrels de la situació actual. Podem fer ús d’una teoría, d’un “sistema” per analitzar la realitat, i ens podem plantejar si el marxisme encara és vàlid per afrontar aquesta tasca. Però no n’hi ha prou amb això: a la Tesis XI sobre Feuerbach, Marx afirma: “els filòsofs no han fet més que interpretar el món; el que s’ha de fer és transformar-lo”.
El filòsof francès Paul Ricoeur va crear la categoria de “Filosofia de la sospita”, en la que agrupava a Marx, Nietzsche i Freud. Per a Ramon Alcoberro ens han arribat fins als nostres dies dues “autopistes” cap al coneixement: el catolicisme i el marxisme, i precisament el mèrit de Marx consisteix a adonar-se que “això no funciona; el món està mal fet i no està a l’altura del que l’home mereix”.”Per a Marx la sospita se centra en el funcionament de la societat, en el domini de la burgesia sobre les classes treballadores. La plusvàlua en economia i l’alienació en el nivell de les idees mantenen les classes treballadores en una posició subordinada. Per això proposa l’organització dels oprimits i l’organització social de la propietat”.
Després de la caiguda del mur de Berlin i la posterior ofensiva desbocada del capitalisme més salvatge i desvergonyit, ha desaparegut la vigència del seu discurs revolucionari i emancipador; encara és vàlid el marxisme per interpretar el món i, sobretot, per transformar-lo?
Salvador López Arnal cita a Francisco Fernández Buey (de qui acaba d’editar Marx a contracorriente, El Viejo Topo, 2018, juntament amb Jordi Mir García) per negar el concepte de marxisme com a “sistema”: “FFB no pensava el marxisme en termes de sistema filosòfic, polític i econòmic (com Marx: “Je ne suis pas marxiste”). Jo tampoc. ¿Què era llavors el marxisme per ell? Dit ràpidament; una tradició filosòfica de política socialment transformadora. Amb paraules de Manuel Sacristán de 1968 que a FFB li agradava recordar: “El autor de este artículo (MSL) ha negado que pueda hablarse de filosofía marxista en el sentido sistemático tradicional de filosofía, sosteniendo que el marxismo debe entenderse como otro tipo de hacer intelectual, a saber, como la conciencia crítica del esfuerzo por crear un nuevo mundo humano”.
La figura de Francisco Fernández Buey (Palencia, 1943-Barcelona, 2012), de qui López Arnal es declara deixeble i amic, ens és molt vàlida per a il·lustrar una sòlida visió intel·lectual del marxisme en els seus aspectes més rellevants com a política transformadora, fent especial esment de la influència que sobre ell va tenir la lectura de Gramsci: “Más que un marxista gramsciano, FFB fue, si se me permite la broma, un gramsciano con mucho conocimiento de Marx”. Des de l’admiració i el respecte més fraternals, ens explica les seves peripècies universitàries; la seva militància al PSUC fins al 1976 (poc abans de la seva legalització). Destaca el seu diàleg amb els cristians compromesos; el seu interès per l’ecologia; el coratge polític del seu marxisme quan escriu “Las virtudes del marxismo, 1994”, “cuando casi todo el mundo decía que Marx era un perro muerto”.
Les preguntes del públic han anat en el sentit de la vigència d’idees com la plusvàlua en el nostre present, on el capitalisme és progressivament més especulatiu que productiu, i albirant un món futur amb el domini de la intel·ligència artificial.
Per acabar, López Arnal es pregunta: “Qué queda de Marx a día de hoy desde la mirada de FFB? De Marx queda, ante todo, su fundamentación racional de la esperanza de las personas explotadas y oprimidas, de las humilladas y ofendidas, en un mundo de desigualdades que es, que sigue siendo, un escándalo moral insoportable. Esas personal saben o intuyen que, con sus palabras”. “De todos los filósofos y científicos sociales del siglo XIX, Marx fue quien más contribuyó a razonar la pasión emancipadora y liberadora de los de abajo, de los que no tienen nada o casi nada”.
Si (
No(
