Valentí Massana: “Era un atleta que estudiava física i ara sóc un físic que havia fet d’atleta”

Després de passar a l’escena mundial, va participar, a 22 anys, als Jocs Olímpics de Barcelona. No obstant això, no va ser fins al 1996 a Atlanta, Estats Units, quan es va emportar la seva primera medalla olímpica: bronze en els 50 quilòmetres marxa. L’or va arribar el 1993 al Campionat del Món d’Atletisme a Stuttgart, Alemanya. Després de diverses medalles nacionals i internacionals, va retirar-se el 2002 i va començar a treballar com a físic, carrera que va cursar a la Universitat Autònoma (UAB) mentre es preparava per a les competicions esportives. Actualment treballa al Sincrotró Alba de Cerdanyola del Vallès fent mesures magnètiques, però no ha deixat del tot la seva altra gran passió, l’atletisme, col·laborant amb les federacions espanyola i catalana i el Club Muntanyenc de Sant Cugat, d’on és entrenador d’atletes internacionals. Confessa també ser un enamorat dels escacs.

Atleta i físic?
Abans era un atleta que estudiava física i ara sóc un físic que havia fet atletisme. A cada etapa he tingut les meves prioritats. De jove la prioritat era el rendiment esportiu i ara és treballar en el Sincrotró Alba, tot i que no m’he desvinculat de l’atletisme.

Com va compaginar els estudis amb la seva carrera esportiva?
Quan vaig acabar la selectivitat i vaig entrar a la UAB, se’m va plantejar un dilema: Què faig jo ara? Deixo l’atletisme i em dedico només a estudiar o continuo només fent marxa? Em vaig fer aquestes preguntes i vaig decidir fer-ho tot, però amb cap. Vaig matricular-me de mig curs mentre em preparava per a les proves d’atletisme. Així vaig competir mentre acabava la carrera de Física en 10 anys, els 5 cursos, a mig curs per any, de 1989 a 1999.

Com s’ho feia?
Jo era una mica rapinyaire amb el temps, perquè no en tenia. Si tenia 20 minuts, doncs feia un exercici de classe, i si en tenia més estudiava teoria i triava una lliçó. Agafava el temps dels descansos entre les classes i la preparació atlètica. Ara si la gent no té dues hores no s’hi posa. Un element molt important va ser que el CAR em va pagar un professor particular que venia dues nits per setmana a ajudar-me, l’Albert Comte.

Albert Comte?
Sí, ara és un gran neurocientífic de l’Hospital Clínic, però quan em donava classes era un company de la carrera al qual li vaig oferir ser el meu professor. A més, el CAR pagava molt bé, i vam fer aquesta simbiosi. Sense ell ara no seria físic i, per això, li estaré eternament agraït.

El 1999 va acabar la carrera però continuava practicant atletisme. Com van ser aquells anys?
Vaig retirar-me de l’atletisme el 2002. Aleshores vaig estar col·laborant amb la Federació Espanyola com a entrenador adjunt sis mesos. Després vaig donar classes de matemàtiques i física al Col·legi Llar de Sant Boi i, finalment, vaig entrar al Sincrotró Alba.

Ubicat al Vallès Occidental... Continua vivint a Viladecans?
Vaig marxar de Viladecans a 18 anys, i des dels 26 fins ara he viscut a Barcelona, després de passar vuit anys intern al CAR Sant Cugat. Però jo sóc de Viladecans, sempre ho dic, perquè m’aprecio molt el poble i tinc un gran vincle amb la ciutat, on continua vivint la meva família. És un amor a distància.

De fet, el van fer ‘amVaixador’ fa uns mesos...
La veritat és que aquest projecte dels ambaixadors de Viladecans em fa molta il·lusió. Intento aportar el meu granet de sorra però, ja et dic, des de la distància.

Però aquesta distància no s’ha interposat a l’hora d’impulsar l’atletisme viladecanenc.
Com a responsable de marxa atlètica de Catalunya, un dels meus objectius és recuperar totes aquelles proves que s’havien perdut, i entre elles estava el Gran Premi de Marxa de Viladecans. Vaig posar-me en contacte amb el Club Atletisme Viladecans i l’Ajuntament, entre tots tres vam fer renéixer aquesta competició que no se celebrava des de feia més de 20 anys.

Parlant de competicions. Quina és la medalla que més t’ha marcat?
La medalla que més recordo és la d’or del mundial el 1993 a Stuttgart, perquè és la que té més mèrit esportiu. En un mundial o uns jocs olímpics estem els mateixos, el que passa és que el bronze olímpic d’Atlanta va tenir més repercussió mediàtica i social. I la gent mira més uns jocs olímpics que un mundial d’atletisme.

Després de córrer tant, ara fa córrer els electrons al Sincrotró. Quina és la seva tasca en aquest centre?
Al Sincrotró em dedico a fer mesures magnètiques. Caracteritzo imants permanents i electroimants, determinant la força que exerceixen cadascun d’aquests en cada punt de l’espai. Fem mapes de camp, mesures de qualitat del camp magnètic...

Quin és l’objectiu d’aquestes mesures?
L’objectiu és utilitzar una sèrie d’instruments per mesurar el camp magnètic que generen certs dispositius. De fet, el Sincrotró és una fàbrica de raigs X formada per un conjunt d’imants que funcionen com un gran microscopi per veure coses que no som capaços d’observar amb els nostres ulls.

Com ara quines?
L’interior de les coses, com es plega una proteïna o com ho fa un material sota certes condicions de pressió i temperatura. Tot això ho veiem amb aquests raigs X, però no com els d’una radiografia, sinó com els d’una pistola làser, un feix de llum que impacta amb una mostra del material que es vulgui estudiar. Amb aquesta reacció aconsegueixes informació sobre el material que estiguis estudiant.

Quina aplicació té aquesta tasca en el dia a dia?
Té aplicacions en tots els camps: biologia, farmàcia, química, estructura de materials... Per exemple, fer nous materials per bateries que durin més. Per trobar en quin punt el virus s’encola a una proteïna del cos. O per estudiar la fabricació de nous materials. Té moltíssimes aplicacions i en un o dos anys es poden implementar en la societat.

Diferències entre la feina al Sincrotró i l’atletisme.
Ell Sincrotró Alba és un esport d’equip i l’atletisme n’és un d’individual. En aquest accelerador som unes 200 persones; totes i cadascuna d’elles són importants i imprescindibles, totes fan molt bé la seva feina.

Ha estat medallista a uns jocs olímpics i a un mundial, per passar a ser físic al Sincrotró més gran del sud d’Europa. Quin és el pròxim repte?
Ara mateix, el meu objectiu és intentar portar a una atleta, a la qual entreno al Club Muntanyenc de Sant Cugat, a un campionat del món i que allà ho faci el millor possible.