Jaume Montfort va néixer a Barcelona el 1952 i amb poc més d’un any va anar a viure a Viladecans perquè l’avi hi havia trobat una feina. Començà a militar al PSC abans del congrés d’unificació del 1978 i fou alcalde d’aquesta població entre el 1983 i 2005.
Els primers mesos va compaginar el càrrec polític amb la de medicina, a on va tornar els darrers cinc anys de la seva vida professional després d’un temps de reciclatge, “perquè feia 20 anys que no veia un malalt”. Sempre ha estat un home de talent afable i es mostra encantat de rebre EL LLOBREGAT per explicar els records d’aquells anys.
Vostè va ser el primer alcalde d’Espanya que arriba al càrrec després de prosperar una moció de censura contra Miguel García Fenosa, processat per un delicte de frau continuat amb relació al Banco Filatélico Nacional.
Sí, al cap de tres o quatre mesos de les eleccions municipals del 1983 va esclatar un cas de corrupció que implicava directament l’alcalde Miguel García Fenosa. Li vam demanar que dimitís, però es va negar i el PSC va decidir pactar una moció de censura amb el PSUC i el PCC, perquè en aquella època ja s’havien escindit els dos partits. Vaig ser el primer alcalde de l’Estat espanyol que va arribar al càrrec d’aquesta manera, no hi havia cap precedent. Després ens van trucar d’altres ajuntaments d’Espanya per saber com ho havíem fet, perquè en aquella època era una novetat.
En aquest cas, a més a més, va ser una moció de censura contra un alcalde del mateix partit, no d’un partit diferent. Un cas ben curiós.
Li vam dir que dimitís moltes vegades per evitar la moció de censura, però no va haver-hi manera. Hi havia un parell de regidors fidels que li van fer costat i que es van quedar a l’ajuntament com ell durant tot el mandat. Els socialistes havíem tret la majoria absoluta a les eleccions i la vam perdre amb la moció de censura, però vam pactar amb el PSUC i el PCC. Aquells anys vam viure moments duríssims, molt tensos i recordo un regidor de Convergència Democràtica de Catalunya que es passava el dia insultant-nos i dient-nos que els socialistes i els comunistes érem uns xarnegos.
Quan va arribar a l’alcaldia estava gairebé tot per fer a Viladecans, com a tots els municipis de la comarca.
Teníem uns dèficits d’infraestructures i urbanístics molt grans. Estava tot per fer, és cert, fins i tot els carres per asfaltar o urbanitzar. No hi havia gairebé cap equipament. Quan acabàvem una cosa ja en teníem una altra de pendent.
Quina és l’actuació dels 22 anys com alcalde que li fa sentir més orgullós?
La transformació que es va fer perquè les poblacions metropolitanes tinguessin uns serveis bàsics que no tenien. Crec que això és una característica a tots els municipis de la comarca, atendre les necessitats dels ciutadans i donar els serveis que necessitaven.
I què és el que li va quedar pendent?
Sempre queden coses. Algunes ja s’han fet, com ara el camí al mar, que em feia gràcia que s’hagués fet abans de marxar. També algun equipament més que feia falta.
El desenvolupament urbanístic de Viladecans es produeix amb el seu mandat, amb equipaments com l’Atrium, un centre amb tres sales de teatre, camp de futbol, piscina coberta, botigues i altres instal·lacions esportives.
Sí, tota la zona aquella del Torrent Ballesté era un forat enmig de la ciutat i es va urbanitzar. Vam fer diversos equipaments, com l’Atrium, la biblioteca o una zona verda. I també l’Hospital de Viladecans, que era un equipament molt necessari i una de les primeres coses que vam resoldre perquè hi havia un conflicte sobre qui se l’havia de quedar.
Viladecans ha viscut un creixement urbanístic segurament més gran que altres municipis i ciutats de la comarca.
El creixement urbanístic s’ha de controlar, tots ho diem, però també et sents pressionat perquè de vegades no hi ha prou habitatges i això s’ha convertit en un veritable problema per la ciutadania. Els plans parcials serveixen també per dotar la ciutat d’equipaments que fan falta. És complicat aquest debat, perquè no té sentit omplir la ciutat de pisos perquè sí.
Després de deixar alcaldia el 2005 va passar a ser un alt càrrec de la Generalitat.
Sí, em van nomenar president i conseller delegat del Servei d’Emergències Mèdiques de la Generalitat (SEM), en un moment important, perquè el Govern tripartit va donar un nou impuls, va reestructurar el servei i el va dotar de qualitat. Quan vaig entrar, el SEM tenia un pressupost anual de cent milions d’euros i es va doblar al cap de poc. Vaig tenir la sort d’estar el davant d’aquest projecte. Em va agradar molt aquella experiència.
Comparteix l’opinió de gairebé tots els entrevistats en aquesta secció que la gratificació personal que provoca la política local és única?
Sí, perquè tens molt contacte amb la gent. De vegades algú s’enfada amb tu perquè costen de resoldre els problemes i veus que té raó, però d’aquesta manera captes molt bé les necessitats dels ciutadans.
Viladecans té encara alguna mancança?
Sempre falten coses. La veritat és que els darrers anys s’han fet molts equipaments i s’ha dotat molt bé la ciutat d’infraestructures. Crec que s’haurien de buscar sistemes de participació amb els quals el ciutadà expressi les seves prioritats per saber què és el que no hem fet encara.
Vostè pertany a una generació irrepetible d’alcaldes, els primers de la democràcia municipal, quan la política era molt diferent de com és ara. Com ho veu ara tot plegat?
Hi ha coses que ja no són gens com eren, certament, però potser també això està bé. Tot està en una situació molt complicada i la solució no la té ningú. Cal seure a pensar què hem de fer i buscar una fórmula que ens permeti obrir debats, veure què opina la gent i com podem reestructurar tot el país, perquè, si no, serà un conflicte permanent.
A què es dedica ara, allunyat de la política?
Ara faig d’avi. Camino, vaig al gimnàs, estic aprenent anglès i aquestes coses que es fan quan es té més temps.
Si (
No(
