www.elllobregat.com
Debats filosòfics: Suprimir els partits?
Ampliar

Debats filosòfics: Suprimir els partits?

viernes 06 de diciembre de 2019, 09:00h
La biblioteca Pare Miquel d’Esplugues va acollir la darrera trobada filosòfica de l’any.

La darrera sessió dels nostres amics del Cafè filosòfic del Raval, dins del festival Barcelona Pensa -per cert, amb un notable èxit de públic- va engegar amb la pregunta: Qui fa la revolució avui? Molts vam coincidir que avui en dia no la fa ningú; com a molt els qui, dia a dia, testimonialment o en petits grups actius i militants, pretenen sacsejar el discurs dominant, el paradigma tecnològic, hereu de la revolució industrial -en definitiva, l’única que ha triomfat i que evoluciona adaptant-se a les noves realitats tecnològiques-; els qui, a tall de modern talp, posen damunt la taula la nostra relació -d’homes i dones en peu d’igualtat- amb la natura i la resta dels éssers; en definitiva, els qui qüestionen l’antropocentrisme i la seva visió patriarcal i patrimonial del món.

Amb això no volem dir que l’objectiu de la política ni dels seus elements més propers a nosaltres, els partits polítics, sigui fer la revolució. Així mateix, ens hem de preguntar si hi ha necessitat de plantejar-ho quan vivim en democràcia.

Mentrestant, quin paper juguen els partits polítics dins de tot aquest entramat de poders i contrapoders? A nosaltres només ens pertoca una discussió des de la filosofia, més precisament una visió ètica. No pretenem fer un acte de deslegitimació populista dels partits polítics, sinó prendre com a pretext un text filosòfic prou oportú per iniciar un debat sense apriorismes; parlar desapassionadament sobre política, si és possible. Potser el problema de fons no rau en els propis partits, sinó en la partitocràcia, i més en el fons, en la xacra de la corrupció i en la condició humana, o en la naturalesa humana. Potser serà útil aturar-nos una mica en el llenguatge i examinar els conceptes negatius que acostumen a acompanyar als partits polítics: partitocràcia i partidisme; i alhora valorar si és convenient prendre partit.

Títol provocador
Hem pres com a punt de partida del nostre debat un llibre amb un títol provocador de Simone Weil: Nota sobre la supresión general de los partidos políticos, José J. de Olañeta, Editor, 2014. Què en diu la nostra filòsofa d’avui? “El temperamento revolucionario lleva a concebir la totalidad. El temperamento pequeño burgués lleva a instalarse en la imagen de un progreso lento, continuo y sin límite. Pero en ambos casos el crecimiento material del partido se convierte en el único criterio con respecto al cual se definen en todas las cosas el bien y el mal. Exactamente como si el partido fuese un animal que hay que engordar y el universo hubiera sido creado para hacer que engordara”.

Diverses intervencions han criticat el paper dels líders que tergiversen els fins declarats dels partits polítics. Si bé una de les principals funcions dels partits polítics és la selecció d’elits, aquest és un dels punts que genera més controvèrsia, a causa de la professionalització i burocratització de la política i la transformació dels partits en modernes empreses a la recerca d’una quota de mercat cada vegada més gran, amb la subsegüent servitud deguda al màrqueting polític, al finançament i a la dependència dels mitjans de comunicació: “Muchas veces el verdadero objetivo de los dirigentes no es la consecución de los fines para los cuales se fundó el partido sino, más bien, el mantenimiento de la organización misma, su supervivencia en cuanto organización y, con ello, la salvaguarda de las relaciones de poder existentes” (Michels).

També hem observat un cert trencament del bipartidisme dels darrers anys, cada cop més còmodament instal·lat disputant-se l’espai del centre, amb l’aparició de partits en alguns casos qualificats com a “radicals” o “antisistema”, que contribueixen a la polarització política.

Després d’alertar sobre els perills del neocorporativisme i de la tecnocràcia, com a usurpadors de la funció dels partits de transmissors de valors, hem volgut destacar la necessitat de preservar la separació de poders, fonament de la democràcia representativa, tot constatant el perill que representen les invasions de competències a què malauradament ens té acostumats l’actualitat.
En la complexitat de les nostres societats modernes, ens hem de preguntar si l’eficaç gestió dels nostres interessos es pot resoldre a través de la democràcia directa, o si és més operativa la democràcia representativa; organizar el parlament i transformar-lo en una assemblea de partits, com deia Sartori. Afirma Kelsen: “La democracia moderna descansa, por así decirlo, sobre los partidos políticos (…). La democracia, necesaria e inevitablemente, requiere un Estado de partidos”.Esencia y valor de la democracia.

Detectar mancances
Davant la falsa disjuntiva entre el modern idiotés i el comprador compulsiu, que cau en l’engany del black friday electoral, amb les seves promeses incomplertes, no cal arribar a solucions tan dràstiques com la supressió dels partits polítics. La perspectiva històrica ens dóna prou exemples de la manera com aquest fet repressiu no ha aconseguit més que donar pas al partit únic, de tan infausta memòria.

Possiblement no hauríem de donar la raó a Weil, sinó interrogar-nos sobre les causes de les mancances de l’actual sistema de partits i buscar, fugint de la nostra fàcil comoditat, una solució que només pot passar per la participació més activa en els assumptes que ens concerneixen, lluny de l’actitud del consumidor passiu i més a prop de la creació de la pròpia realitat, del món que volem habitar i que solament posseirem si contribuïm a fer-lo entre tots.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios