www.elllobregat.com
Debats filosòfics: l’Holocaust
Ampliar

Debats filosòfics: l’Holocaust

viernes 07 de febrero de 2020, 08:34h
La criminal indústria de la mort dels nazis ocupa el cicle de trobades del gener.

“Es hombre quien mata, es hombre quien comete o sufre injusticias; no es hombre quien, perdido todo recato, comparte la cama con un cadáver. Quien ha esperado que su vecino terminase de morir para quitarle un cuarto de pan, está, aunque sin culpa suya, más lejos del hombre pensante que el más zafio pigmeo y el sádico más atroz”. Primo Levi, Si esto es un hombre.

El 27 de gener és el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. quest any 2020 fa exactament 75 anys que va ser alliberat el camp d’Auschwitz-Birkenau. En el bloc nº 4 figura la frase del filòsof Jorge Ruiz de Santayana: “Quien olvida su historia está condenado a repetirla”. És bo que, de tant en tant, recordem la nostra història per no caure de nou en els errors passats. Ara es tracta de mantenir viva la memòria col· lectiva d’uns fets horribles que van succeir fa 80 anys, perquè s’estan morint els últims supervivents d’aquell crim terrible contra la humanitat, i perquè torna a ser actual i quotidià un llenguatge que crèiem que només tornaria a repetirse per ser objecte d’estudi en actes com aquest. Ara tenim el deure de recuperar la llengua i els mots -corromputs de manera tèrbola amb la finalitat de diferenciar els humans en races i categories més o menys humanes-, perquè, si no ho fem, pel simple fet de ser diferents, malalts o pobres, podem córrer perill. La carn humana és barata, des del punt de vista del poder, i cada dia queden menys testimonis vius d’aquella massacre industrialitzada.

Llenguatge esbiaixat
Tenim molts exemples de l’ús esbiaixat dels mots. És impossible justificar l’anihilació d’un ésser humà, però el que resta fora de tota comprensió és la sistematització de la destrucció humana, fins a arribar a crear una indústria de la mort de persones de totes les edats i condicions.

Costa de creure, i repugna tractar d’entendre el mecanisme, industrialment eficient, administrativament expeditiu, que va dur a assolir aquest objectiu, a partir de la prèvia destrucció de la humanitat de la persona, de la cosificació instrumental d’un ésser humà. Aquí és on resulta indispensable la utilització ben dirigida del llenguatge, construït per forjar una nova realitat. Victor Klemperer ens diu: “Pero el lenguaje no sólo crea y piensa por mí, sino que guía a la vez mis emociones, dirige mi personalidad psíquica, tanto más cuanto mayores son la naturalidad y la inconsciencia con que me entrego a él. ¿Y si la lengua culta se ha formado a partir de elementos tóxicos o se ha convertido en portadora de sustancias tóxicas? Las palabras pueden actuar como dosis ínfimas de arsénico: uno las traga sin darse cuenta, parecen no surtir efecto alguno, y al cabo de un tiempo se produce el efecto tóxico”. La lengua del Tercer Reich. Minúscula, 2001. Aquest llenguatge que capil·larment va impregnar la societat i les ments dels alemanys durant molts anys, fins i tot després de la finalització del conflicte bèl·lic, és el que va motivar a Adorno a sentenciar: “Després d’Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie”. Però no tothom hi estava d’acord; Celan i els escriptors del Grup 47 -Heinrich Böll, Günter Grass, Ingeborg Bachmann, etc- ho van demostrar escrivint en alemany després.

Arnau Pons, poeta i traductor; mallorquí que viu i treballa a Barcelona, ens ha presentat Reixes de llengua, LaBreu Edicions, 2019, el poemari de Paul Celan traduït per ell de l’alemany, la llengua impregnada d’elements tòxics per Goebbels i els seus camarades. Celan va néixer el 23 de noviembre de 1920 a Czernowitz, en un territori on les fronteres canviaven després de cada confllicte bèl·lic, i mai no va renunciar a la seva llengua materna, fins i tot tractant-se de la dels botxins dels seus pares. Pons ens explica: “Després de la guerra venen els que gestionen l’oblit. Hi ha dos ilencis: el dels vius i el dels morts; Celan ha d’escriure enmig d’aquests silencis”. El trabajo de desciframiento permite la posterior determinación de ciertos hilos de sentido que atraviesan la obra de Celan y entre los cuales Pons identifica, como cuestión crucial, “la resemantización de la lengua alemana”. -ressenya d’Andreas Ilg de la conferència Celan, lectorde Freud, d’Arnau Pons, a l’Institut del Camp Freudià de Barcelona-.

Hay poemas suyos (Celan) en los que Moisés es el poeta dirigiendo a una multitud de muertos a través del desierto de la lengua alemana. Es una forma de liberación de la esclavitud impuesta por el olvido o por la usurpación cultural. Su fe está puesta exclusivamente en la poesía que él escribe.

Para no caer en una desvirtuación o en una apropiación indebida, hay que interesarse por el hombre que él fue (...) pero también, fundamentalmente, por el idioma, por la lengua que fue capaz de crear. Celan quiso analizar lo poético y lo cultural buscando todo lo que hay en llos de cómplice, todo lo que en ellos ha conducido a los campos de exterminio. Lo teológico no escapa a esta lectura implacable, puesto que sostiene las mentalidades. Arnau Pons, entrevista a El Cuaderno, maig 2017.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+

0 comentarios

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto