Cafès filosòfics: “Moltes respostes al comfinament”

Si al principi del confinament, a risc de simplificar excesivament, podríem dir que el sentiment dominant era el de la por, en les seves múltiples formes, la manipulació de la por i les conseqüencies de la por en l’àmbit social i polític (I Cafè virtual: Què faríem avui sense por), després hem intentat d’escatir la barreja d’emocions a què ens ha dut la situació deconfinament, i les diferents maneres com estem responent.

En el II Cafè virtual: He descobert que m’agrada estar en confinament. És preocupant? hem dialogat sobre com ens estem adaptant a aquesta nova realitat imposada (per la por, d’una banda, i per l’estat d’alarma per l’altra).
Evidentment no totes les opinions coincideixen, erò ha estat interessantconstatar com moltes persones s’han adaptat fàcilment a la situació, fins itot gaudint de la disponibilitat de temps lliure, i del trencament de la rutina,especialment laboral, que representa. No cal dir que no tothom disposa del’espai suficient i de les condicions de confort que possibiliten una adaptació tan plaent.

En el III Cafè virtual: Davant la pandèmia, és imprescindible ciència deguàrdia. És també imprescindible filosofia de guàrdia? ens trobem enfront d’una sensació preocupant d’incertesa pel futur que s’albira. Fa dies que es comença a parlar de “des-confinament”, lent i progressiu, però sembla que la corba fatídica ja ens dona les primeres senyals d’esperança. Ara ens hem de preocupar per com afrontarem la realitat després del desastre, i no sabem encara què hi trobarem, ni quina serà la nostra situació personal en un escenari desconegut.

Quin serà l’estat físic i mental de les persones afectades pel coronavirus, dels qui ha perdut éssers estimats, dels malalts crònics que no han pogut rebre els diagnòstics i tractaments que els pertocarien en condicions normals; dels sanitaris sotmesos a una pressió desmessurada en condicions precàries; de tothom qui, activament o passiva,ha intervingut en la crisi? Ens hem posat en mans de la ciència i demanem la seva empara per sortir del perill; mai no és sobrera, mai no estan de més tots els recursos que la ciència i la tecnologia poden aportar per a treure’ns del mal somni; és imprescindible. Però tampoc està de més reflexionar sobre com hem d’aplicar la ciència i la tècnica, i discernir entre quan és útil i necessària per la nostra salut i quan serveix com a mesura de control social. En aquests moments, necessitem recuperar la filosofia en el sentit de reflexió, de posta en comú de preguntes i opinions, de intercanvi d’idees.

Hem de pensar èticament, no solament amb la inexcusable deontologia mèdica, sino en la nostra relació amb l’altre, i en l’expectativa de la societat que ens quedarà. Hem de posar en valor l’autonomia personal i el pensament crític, i decidir lliurement com hem d’aplicar la ciència al bécomú: atorgar a la ciència el valor que li pertoca com a mitjà per transitar còmodament enmig d’una naturalesa, a vegades hostil, però de la qual no tenim el dret d’apropiar-nos, car no en tenim més que l’usdefruit, i el deure moral de transmetre-la a les generacions futures. III