Moviment de masses, polítics i urnes

La imatge era inaudita, o no ho era tant. Depèn. Hi ha una dita que diu que tot es veu segons el color del mirall en què és mira. Segur que a la majoria de persones els va semblar inaudit que el mirall de les democràcies del Món presentés aquell aspecte, amb l’encara president Trump alliçonant, ja des d’uns dies abans, als seus seguidors a que provoquessin la revolta per no acceptar el resultat de les eleccions.

A mi la imatge, però, no em va semblar gaire llunyana i em va recordar aquell “apreteu, apreteu” amb què el llavors president de la Generalitat Quim Torra alliçonava als CDR independentistes a mobilitzar-se per la independència de Catalunya. Es cremaven contenidors, i tallaven i ocupaven carrers i fins i tot es van envair els jardins de la seu del Parlament de Catalunya i ara, amb els Estats Units, ens esquincem les vestidures sense reconèixer que aquí a Catalunya no estaven molt lluny dels americans en la forma de fer les seves manifestacions. Uns ho feien per un president que ha perdut i no ho vol reconèixer i aquí s’ha fet, i no dubto que es tornarà a fer (ja ho han repetit massivament), per reclamar sortir d’un Estat, l’espanyol que, segons la Constitució, votada democràticament, ens acull a tots.

Doncs enguany, a Catalunya tindrem l’oportunitat de decidir legalment, sense violències, entrebancs ni alliçonaments a quina força o forces polítiques preferim perquè decideixin els destins de Catalunya en els pròxims quatre anys. La data encara no està clara a l’hora d’escriure aquesta tribuna, però, les dues propostes que hi ha de moment, són significatives: El 14 de febrer, Dia dels Enamorats o el 30 de maig. A mi aquesta segona data em recorda aquella dita castellana de “Hasta el 40 de mayo no te quites el sayo” no sigui que agafis un refredat. La candidatura del PSC amb Salvador Illa, si mirem les enquestes, pot remenar consciències, sentiments, devocions i fins-i-tot hi ha veus que diuen que podria provocar un tomb a Catalunya. També s’han sentit crítiques que ha estat una jugada. Pot sortir bé, o no, això ja ho diran les urnes, però també recordo un proverbi popular que diu que “A quien le quepa el sayo que se lo ponga”, és a dir, si algú se sent al·ludit, no ha de cercar culpables sinó que primer s’ha de culpar ell. Les cartes ja estan tirades i les urnes a punt! ¿Quien da más? III