La pèrdua de la platja fa un segle ha portat l’actual saturació de L’Hospitalet

Que l’Hospitalet perdés la platja fa un segle ens permet reflexionar sobre què va passar aleshores, però també entendre perquè l’Hospitalet ha estat sempre en una posició subsidiària respecte de Barcelona i d’aquells que han fet servir el territori com a matèria especulativa”. Amb aquestes paraules resumia l’autor, el periodista i historiador Jesús Vila, el seu llibre Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Espoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina, durant la presentació.

El llibre, editat per l’associació Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet (FIC LH), explica que el govern de la Restauració Borbònica de 1920 va segregar 935 hectàrees del terme municipal de l’Hospitalet amb total impunitat, vulnerant la legislació del moment i en benefici dels que, a partir d’aquell moment, van especular amb les terres segregades expropiant-les als propietaris, amb l’objecte inicial de fer un port franc, que desprès es va convertir en la Zona Franca de Barcelona, el macropolígon industrial més important de Catalunya.

A canvi, l’Ajuntament de l’Hospitalet de 1920 presidit per Just Oliveras, només va reclamar una quantitat equivalent als tributs que l’Ajuntament deixaria de cobrar durant cinc anys per les riques terres de Marina, i la setantena de masies que existien en aquell moment. Això va suposar uns ingressos de 85.000 pessetes d’aleshores, equivalents avui en dia a 102.000 euros, una quantitat irrisòria però suficient perquè l’Ajuntament acceptés sense al·legacions, la pèrdua del territori i oficialitzés els nous límits del terme municipal.

Històric paper subaltern
La presentació del llibre va comptar amb les paraules de Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i autor del Pròleg del llibre, qui va destacar el paper subaltern que sempre ha jugat l’Hospitalet respecte les classes oligàrquiques de Barcelona.

Junt a l’autor i a Manuel Domínguez va intervenir Celestino Corbacho, exalcalde de la ciutat entre 1994 i 2008, que es va referir a la necessitat que els mandataris de qualsevol municipi coneguin en profunditat la pròpia història per poder desenvolupar estratègies que millorin les condicions de vida de la ciutadania. També va reflexionar sobre el paper que L’Hospitalet ha de jugar en l’immediat futur al voltant d’iniciatives que Barcelona i el Consorci de la Zona Franca estan desenvolupant en els límits entre els dos municipis, com ara el nou barri a la Marina del Prat Vermell, amb 25.000 nous habitatges.

Vila va destacar que el llibre s’havia fet no tant per reflexionar sobre el que havia passat fa un segle amb la platja, sinó per analitzar de quina manera tot el pla de Barcelona es va convertir en una mercaderia al servei exclusivament dels interessos dels promotors immobiliaris de tots els temps —des de finals del XIX i fins ara mateix—i del capital financer, amb l’anuència, quan no directament la complicitat dels poders locals, específicament dels ajuntaments i ara mateix dels organismes públics que planifiquen el territori i adjudiquen els permisos per construir abusivament sobre terreny desocupat, encara verge o terreny sque podria ser recuperat per eixugar els dèficits de les ciutats.

La ciutat més densa d’Europa
L’autor va assenyalar que la ciutat més densa d’Europa no es pot permetre el luxe de mantenir aquesta dinàmica on els promotors immobiliaris i els bancs no fan més que construir nous habitatges, densificar més la ciutat i hipotecar la qualitat de vida del futur dels ciutadans, amb el total acord de l’ajuntament de la ciutat. Amb la mateixa desídia, va explicar, que aquell ajuntament de fa un segle que va ser còmplice resignat de la impunitat amb que va actuar el govern, amb el negoci que van acabar fent els poders econòmics, oficialitzant d’aquesta manera l’espoliació soferta pel municipi. III