Tot aquell que estigui llegint aquesta secció de “a debat”, i tingui un habitatge, segur que l’estarà llegint amoïnat per si algun dia marxa de vacances i li ocupen casa seva.
Aquesta preocupació lògica ve donada perquè grups amb interessos econòmics s’han encarregat de transmetre aquesta por a la societat. Ens expliquen que les ocupacions d’habitatges augmenten un quaranta per cent, però intencionadament obliden la part important de les dades, i no és altra que la immensa majoria de les ocupacions son d’habitatges deshabitats, és a dir que habitatges on hi ha gent que hi resideix i que li ocupin casa seva perquè han anat de vacances, seguint l’exemple d’abans, és molt improbable i cada vegada se’n donen menys, la majoria d’habitatges ocupats estaven deshabitats prèviament.
Tanmateix, que es produeixin ocupacions, sigui una casa deshabitada o no, no deixa de ser un problema perquè indubtablement és el fracàs d’una societat que no ha estat capaç de proveir d’habitatges als seus ciutadans, perquè ningú ocuparia si pogués accedir a un habitatge a preu assequible. Com a societat tenim un problema que mai hem afrontat amb valentia, perquè cada cop que s’intenta fer una mesura valenta creixen els moviments en contra que impedeixen actuar. Entenem que la propietat privada és tan sagrada que quan es parla de limitar el preu dels arrendaments ens sembla una intromissió de l’administració en el nostre “sagrat” dret de guanyar diners amb la nostra propietat.
Així doncs, més que afrontar el problema de les ocupacions, cal anar a l’arrel i afrontar el problema habitacional. Tots plegats hem d’assumir que l’administració ha de poder regular els preus de compravenda i arrendament d’habitatge i això no vulnera ni limita el dret a la propietat privada, simplement fa que els habitatges deixin de ser un bé especulatiu. Amb un parc habitacional extens, perquè les administracions han fet per fi habitatge públic, i evitant l’especulació sobre el mateix, les ocupacions aniran a la baixa de forma proporcionada. III
Si (
No(
