No sé si el que em passa a mi els ocorre també a altres persones, però des de fa dies em sembla que tinc menys temps per fer les coses o potser és que m’estic complicant la vida jo sola. Semblaria que amb el Món digital i la tecnologia que ens envolta, tot hauria de ser molt més fàcil, però em sembla que no és pas així. És a dir, totes les persones anem accelerades tot i la tanta digitalització que tenim i, en canvi, arribo a la conclusió que el que fa és treure’ns temps per a fer les coses properes, les que de veritat ens agraden.
Inicialment, fa uns anys, semblava que l’era digital ens havia de facilitar molt l’existència, però crec que ens la complica encara més perquè necessitem estar al corrent de tot, que no se’ns escapi res i això vol dir estar constantment connectats a les xarxes. Sembla que hi ha com una necessitat que has de saber de tot. En el fons no és que sapiguem més de moltes coses, és que en estar constantment connectats ens perdem la vida real, el contacte personal amb els altres i també, de mica en mica, les necessitats del nostre cos de caminar, escoltar, mirar a la llunyania, xerrar, fer tertúlia al carrer... o simplement no fer res. Moltes vegades penso que els nostres descendents tindran el cap quadrat com una pantalla d’ordinador o un telèfon mòbil i els dits, de tant teclejar, seran molt més llargs. Són les úniques dues coses del nostre cos que exercitem contínuament.
Per compensar-ho hem d’anar al gimnàs, a caminar, córrer o bé anar en bicicleta perquè sinó, al final, haurem oblidat fins i tot com es camina, estarem anquilosats, però, això sí, completament connectats, sense saber molt bé a què, a on o per què, però connectats. No sé si desvario, però crec que arribarem (els nostres descendents, segur) a mantenir contactes i converses amb alienígenes, i, en canvi, no veurem ni sabrem ni qui és el nostre veí o veïna perquè la societat s’haurà individualitzat tant, que en realitat estarem sols, nosaltres i la nostra pantalla. Algú recorda el llibre “El gran hermano” de George Orwell?, doncs gairebé.
Tot això ho penso en una tarda d’agost sufocant davant la pantalla de l’ordinador, mentre vaig rumiant com enfocaré aquest mes de setembre. No sé si amb normalitat, més pandèmia, o confinada. Són temps insegurs, incerts, que afavoreixen la tristor i les depressions, especialment a les persones de més de seixanta anys com és el meu cas. Els més joves s’ho han pres d’una forma més particular i, segons com, massa i tot, perquè les festes i els “botellots” han estat a l’ordre del dia. No vull donar les culpes a ningú, però per una causa o una altra, al final hem tingut estat d’alarma, confinats des de les 0.30 h fins a les 6 del matí i, amb tot plegat, el coronavirus continua tant campant.
Mentrestant, a la comarca del Baix Llobregat i especialment al Prat, aquest estiu estem pendents de les decisions sobre l’aeroport i, és clar, de la preservació de la zona de La Ricarda que té l’espasa de Damocles al damunt dels pins i la llacuna. I és llavors quan penso que si la digitalització ens venç, sols necessitarem una pantalla i els dits, per estar connectats amb el Món. Llavors per què carai es necessita ampliar l’aeroport, fer més carreteres, línies de tren o planificar viatges o visites, si tot ho farem sense moure’ns de casa? No vull pensar que l’era de la digitalització, en el fons, el que pretén és tenir-nos aïllats, tancats, encerclats i, a més a més, necessitats de tecnologies que ens permetin socialitzar, connectar, tocar, abraçar, besar... però virtualment, eh! Ah!, ara recordo que tot això ja ho hem perdut amb la Covid-19. Doncs quina merda de vida ens espera a partir d’ara? III
Si (
No(
