“Hauria d’estar prohibit entrar a política si abans no has cobrat o pagat una nòmina”

La seva història és una història de creixement personal, d’èxits i de satisfaccions, però també amb algunes ombres que no amaga: “tantes dedicacions em van treure temps per gaudir, com hauria estat desitjable, de la família”.
Ara, jubilat, segueix tan actiu com sempre i encara li queden ganes de dirigir la Junta del Centre d’Esports l’Hospitalet, l’Hospi de fútbol, al qual acaba de salvar d’una situació econòmica perillosa. Personatge simpàtic, d’una naturalitat captivadora, el van elegir per unanimitat president del Consell de Síndics de l’Hospitalet, l’associació que aplega tots els regidors del consistori hospitalenc des de la democràcia. I això que només hi va estar dues legislatures, era membre del Partit Popular i estava condemnat a perdre totes les propostes. Va ser diputat al Congrés, regidor i vicepresident del Partit Popular català. Membre de la Junta del Barça i ara dirigent de Foment i de la CEOE. Es vana de tenir amics de tots els colors polítics.

Un breu recorregut per la teva història personal de seguida avisa que estem davant d’una persona que dona la impressió que s’ha fet a si mateixa. Amb només 23 anys muntes l’empresa Ballesté e Hijos amb el teu pare, després d’acabar enginyeria industrial. Explica’m una mica aquest procés...

Si, el meu pare era un ferrer de poble, de Pira, a prop de Montblanc on jo vaig néixer, un ferrer molt bo, amb molta traça. Ben aviat va emigrar, amb la meva mare que era també la perruquera d’un poble de 200 habitants, cap a Barcelona i va entrar a la Hispano Olivetti com a empleat perquè volia prosperar. Provinc d’una llar molt modesta com podràs entendre, de manera que quan vaig proposar entrar a la Universitat es van quedar bocabadats perquè no sabien ben bé de que anava aquesta història. Vaig començar als Escolapis de Diputació, amb un gran esforç dels meus pares —la meva mare va muntar una perruqueria al menjador de casa, imagina’t— i un profe que m’estimava molt, el fill del Paco Martínez Soria, va insistir molt que seguís estudiant perquè jo era molt bon alumne. Quan un no té res, aspira a fer alguna cosa i jo m’hi vaig esforçar molt. Quan vaig entrar a la Universitat amb 17 anys acabats de fer, el meu germà, l’únic que tinc, tenia 7, de manera que jo sempre li he fet una mica de pare i encara avui seguim junts amb els projectes empresarials. El meu pare treballava a l’Olivetti i els caps de setmana ajudava a repartir mobles d’una empresa molt coneguda, que es deia Mobles Cartañà, als amos de la qual la meva mare havia anat a fer feines domèstiques, abans de muntar la perruqueria a casa. Quan jo ja acabava la carrera, el vaig convèncer per rendibilitzar el seu gran domini de l’ofici i la seva gran capacitat de treball i vam llogar un localet al carrer Entença de Barcelona per fer unes làmpades d’aquelles de ferro forjat a base de fulles, que es feien a mà. Per comprar uns pocs kilos de ferro, vam fer servir els diners que havia guanyat la meva mare amb la perruqueria. Allò va anar força bé, de manera que ens vam poder traslladar a un localet més gran a La Florida i aquí comença la meva vinculació amb la ciutat. Cap al 1979 fem la primera societat. Talleres R. Ballesté e Hijos, i ens convertim en proveïdors d’una gran empresa que hi havia a l’Hospitalet: les bàscules E. Arisó y Cia, a la que vaig anar jo personalment a oferir els nostres serveis...

Tirem una mica enrere: passes de ser delegat a l’Escola d’Enginyers i participar en moviments antifranquistes, a afiliar-te a Alianza Popular, el partit del ministre franquista Fraga. Organitzes el partit a Catalunya i ets vicepresident. Però tu podries haver estat per biografia personal, membre del partit comunista, al menys?

Bé, no sé si tant... Fixa’t, quan jo entro a Enginyers, els últims anys de Franco, en plena ebullició antifranquista, tothom em diu que a la Universitat em polititzaran. Aleshores jo em dic: la millor manera perquè no et polititzin és entrar ja polititzat, i em poso a llegir un munt de llibres, de política, de filosofia, d’economia, d’història, fins i tot de teologia i em faig, jo solet, un model de societat. M’elegeixen, primer, delegat de classe, després, de curs, i després, de tota l’Escola d’Enginyers, de manera que jo sóc el primer alumne que té la prerrogativa de participar en l’elecció de rector. I això, em dic a mi mateix, ja comença a ser fer política. Pensa que jo vaig començar fent enginyeria a l’Autònoma, acabada de crear. El primer any ho vaig aprovar tot... i de sobte, em va cridar el rector i em va dir que amb mi tenien un gran problema i és que jo era l’únic alumne que ho havia aprovat tot i que no hi havia alumnes per fer un segon curs, de manera que em van oferir fer qualsevol carrera a l’Autònoma i ells em pagaven la matrícula. Em vaig decidir per fer Exactes, que tenia moltes assignatures d’Enginyeria i la carrera d’enginyeria, de cinc anys aleshores, la vaig haver de fer, doncs, a l’escola de Terrassa. I, esperat... en aquests mateixos anys em vaig matricular a Barcelona per fer Empresarials al vespre, de manera que feia alhora tres carreres.

Això que m’expliques és insòlit. No crec que molts coneguin aquesta part intensa de la teva biografia. Però és que, a més, de seguida fas política institucional...

És veritat, no ho he explicat molt tot això d’aquest període. Fixa’t, quan acabo Enginyeria se m’acut que una bona colla dels ministres més avançats de Franco, els Lópeces, ho recordes? estan tots força vinculats entre ells i em dic que jo he de conèixer com funciona aquesta vinculació i, de fet, a través d’aquesta via és com m’introdueixo en la política, fins el punt que m’engresquen per posar en marxa Alianza Popular a Catalunya i acabo sent vicepresident. Això passa abans de 1983 i, per les segones eleccions municipals democràtiques d’aquest any, em proposen encapçalar la candidatura a l’Hospitalet. Pensa que jo no he dormit mai a l’Hospitalet, però m’hi he passat tota la vida, de manera que era el lloc més adient per començar a fer política institucional.

I surts regidor, en una candidatura que encapçala el Jaume Olivé, també fabricant de bosses de paper...

Correcte. Jo l’any 83 tenia 26 anys i no em coneixia ningú a la ciutat. En canvi l’Olivé era un personatge popular perquè tenia botiga al barri Centre, de manera que ell va de cap de llista i jo de segon, i sortim tots dos. A banda que era molt jove, jo tenia molta idea de números, però molt poca de política, fins el punt que davant el primer ple de pressupostos no sabia que havíem de fer i em vaig adreçar al Joan Saura, que era del PSUC, perquè m’expliqués de què anava aquest ple i he de dir que, des d’aleshores, som amics i li tinc molt de carinyo. Desprès, els companys de consistori em van explicar que les meves intervencions sempre provocaven expectació perquè jo barrejava la política amb el sentit comú i hi posava poca política i molt sentit comú o així em semblava a mi. Recordo que un dia vaig proposar al ple que a proposta nostra s’atrevissin a aprovar la llei de la gravetat i com que era segur que no ho aprovarien, l’Hospitalet podria passar per ser la primera ciutat sense llei de la gravetat... Ja pots imaginar-te.

Tu podries haver fet carrera política, no només al PP, perfectament a Convergència o a Unió Democràtica.

És veritat, i el Roca Junyent m’ho va demanar moltes vegades però jo no he estat mai nacionalista i no m’hi hagués sentit còmode.

I en canvi entres al Congrés l’any 1991 com a diputat del PP.

Exacte. En una llista encapçalada per Jorge Fernández que era el president del partit; com a segon, Milian Mestre, periodista i historiador i biògraf de Fraga; de tercer l’Enrique Lacalle i com a quart un servidor, en representació del territori, de les bases... La nit de les eleccions el PP va treure quatre diputats però, en molt poques hores, vaig passar de diputat a disputat, perquè hi havia en disputa els 35 vots que em donàvem l’escó, un escó que trencava la majoria absoluta de Felipe González. Al final, van passar unes quantes coses i jo em vaig quedar a les portes, però l’Enrique va considerar que jo era l’home de les bases, del territori, i va decidir dimitir per tal que jo accedís al Congrés. Va ser un moment fantàstic, per mi, per Barcelona, el període olímpic...

Pero ja no repeteixes.

No. Jo sempre he viscut del meu treball, de les empreses, de les fàbriques... tot el que jo cobrava de la política anava directament al partit. Sempre he anat cap amunt en el món empresarial i allò va ser un capítol del llibre de la meva vida, molt satisfactori pel que representava, però que tenia que tenir un final. A banda que va ser un període brutal d’activitat. Jo, en un sol any, vaig agafar 340 avions i ho recordo perquè Iberia va treure allò dels punts... I és que jo literalment no dormia. Agafava el darrer avió de Madrid (el Golfo), venia a treballar a L’Hospitalet i me’n tornava. I els caps de setmana havies d’anar, com déiem aleshores, a “regar la huerta”, a que els teus votants et veiessin... Jo tenia dona i tres fills, però en realitat no tenia família, i això va estar un enorme sacrifici que va tenir ben aviat les seves conseqüències.

Aleshores reorientes la teva vida al món empresarial.

Si. Jo, de fet, no havia deixat mai de créixer empresarialment i per mi la política era una passió, una voluntat de servei i jo penso que això és el que hauria de ser per tothom. Hauria d’estar prohibit entrar a fer política si abans no has tingut o has pagat una nòmina i això avui es dona molt, és matèria corrent. Per això jo no he tingut mai cap servitud econòmica. Tenia garantit guanyar-me la vida al marge de la cosa pública. I m’ha anat bé. Atenció, no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita, i jo me n’enorgulleixo d’haver passat de menys cero a tenir en un moment donat gairebé un miler d’empleats... Des de les empreses també fas país i això també és una satisfacció.

I ara representes als empresaris.

Si, em sento molt satisfet, la veritat. Primer vaig ser el representant de la UPM, la Unió Patronal Metalúrgica del Baix Llobregat i després m’elegeixen president d’AEBALL que és l’associació d’empresaris de tota la comarca inclòs l’Hospitalet i de tots els sectors de la producció, no només del metall. I ara fa tres anys, Sánchez Llibre em demana que presideixi la Comissió Econòmica delegada de Foment del Treball i després, quan Garamendi és elegit a la CEOE, m’incorporo a la direcció de la patronal espanyola. O sigui, torno a formar part d’organismes essencialment apolítics, però des dels quals és evident que es fa política.

I com si no en tinguessis prou, ets el president de l’Hospi de futbol.

Bé, si, espera, perquè entremig hi ha les eleccions al Barça. Jo sóc culé des que tinc memòria perquè els únics diners que el meu pare es gastava fora de les necessitats immediates eren els del carnet del Barça. Recordes quan es va presentar el Sandro Rosell per a president? Jo el coneixia força d’antic i em va animar per formar part de la seva Junta. Va guanyar les eleccions i vaig portar durant quatre anys la Comissió Esportiva del Barça B. Allà vaig aprendre molt, una vegada més, i vaig fer bons amics: per exemple, Luis Enrique, o l’Eusebio Sacristán i... quan el Sandro ho deixa, a mi em va semblar que, per ètica, jo també havia de plegar. I així ho vaig fer. Es van quedar només tres de la Junta del Rossell, un d’ells el Bartomeu... I en aquells moments que ja domino el món interior del futbol em demanen que m’incorpori a l’Hospi de futbol i em presento a unes eleccions, contra un altra candidat que no coneixia de res, i guanyo. Jo no sabia quina era la situació interna (si ho arribo a saber no em presento) fins que va arribar una carta d’Hisenda que deia que o pagàvem, o el club desapareixia. Doncs bé, amb molts esforços ho hem anat solucionant. Per cert que, quan agafo la presidència anuncio que si no quedem primers presentaré la dimissió i com que quedem segons, dimiteixo i convoco noves eleccions. Tothom demanava que em presentés de nou i em vaig presentar. I vaig guanyar amb el 92% dels vots, de manera que, ara sí, penso que tinc un suport consolidat. Penso que s’han fet les coses bé i, permetem que reconegui aquí, el paper del Mágico Díaz, que ha fet molt per aquest club (ell havia jugat a l’Hospitalet) de manera que hem fet un bon equip i tenim el futur força encarrilat. Jo tinc dues passions a la vida: el futbol i volar. La vida m’ha sigut agraïda i he pogut fer possible ambdues.

No deixa de ser significatiu que t’elegeixin també, en aquest cas per unanimitat, president del Consell de Síndics de l’Hospitalet.

Si, en tinc dues de satisfaccions semblants. Ja fa temps em van elegir al Parlament de Catalunya membre del Consell Audiovisual de Catalunya tots 135 diputats. Això no havia passat mai i no ha passat després. El cert és que no se si serà mèrit meu però jo sempre intento buscar allò que uneix i no allò que separa i això presenta grans avantatges perquè en definitiva les persones són el que són i no el que representen.

Tinc la sensació d’estar descobrint un personatge desconegut...

Bé, és que jo no he intentat mai estar en un primer pla. Jo als meus fills —i en tinc cinc, i cinc nets— sempre els hi demano, no que siguin el número 1, sinó que tot allò que fan ho facin el millor que puguin i sàpiguen. Si ho fan així al llarg de la vida, en alguna cosa podran arribar a ser els millors. És el mateix que dic als més de cinc cents nanos que tinc a l’Hospi. Els demano esforç i responsabilitat, respecte, companyonia, amistat. Per tant, valors i valors... Tothom té valors positius i tothom es mereix ser estimat.