Hom diria que els seus habitants s’han adormit de cop, o que han fugit de sobte en estampida. La quietud és digna i homenatja un treball i un moviment diari eixordadors. Un petit murmuri, únicament, emana del Parc de la Muntanyeta, una remor que es transforma progressivament i pren l’aspecte de converses, de crits d’ànim i petits xiulets. Al xamfrà que formen els carrers del president Pau Claris i de la Cerdanya, pot percebre’s ja amb més claredat que un gran esdeveniment s’atansa. S’endevina un hàbit amb arrels profundes que agrupa de fa un segle a famílies, esportistes i aficionats i que té per catedral l’estadi que duu el nom de l’artífex creador.
El Baldiri Aleu, tenyit del blau i el blanc que sempre han identificat la formació local, afronta un nou partit de Divisió d’Honor, la màxima categoria del rugby estatal. La gespa, que forma un prat compacte i homogeni, la graderia acollidora i els bars i les terrasses que s’alcen de tribuna al cantó oest generen un caliu engrescador que contagia i enganxa per properes ocasions. La pilota ovalada i els dos pals majestàtics en forma de T, connectats a l’altura normativa de 3 metres per un travesser sobre el qual han de passar totes les transformacions, governen les tertúlies i les amistats. Uns 300 aficionats s’han congregat per veure un espectacle que és fet eminentment de disciplina i força física. Un esport que, a pesar d’allò que pugui aparentar, és més cap i estratègia que contacte brut i matusser. “Maul-Ruck, Maul-Ruck, Maul-Ruck” o “Sant Boi, Sant Boi, Sant Boi” són alguns dels crits de guerra acompassats i ben apresos que coregen els aficionats. “Ferro!!” crida la megafonia quan els 15 “combatents” del conjunt que dirigeix Sergi Guerrero avancen posicions i s’apropen a la línia de marca, designada i coneguda així també com a línia d’assaig o de “try”, en el seu vocable anglès original.
El degà del rugby a la península
Sant Boi és festa i és rugby des del 4 de juliol de 1921. Baldiri Aleu i Torras, un jove veterinari de només 27 anys, un autèntic “sportsman” com així marcava una època en què l’obsessió per la “millora física de la raça” determinava molts aspectes de la vida quotidiana, començà a moure fils per avivar la idea de la formació d’un nou equip a la ciutat. Durant els seus estudis a Tolosa, havia practicat hípica, atletisme, tennis i futbol, i havia quedat meravellat per la versió més física d’aquest darrer esport, que encara no constava ben diferenciat del seu cosí germà, però sí comptava ja amb la tradició de dues dècades a França i Occitània. Michel Reynard, un altre tot terreny del bàsquet, el futbol i l’atletisme, nascut a la Provença i arribat a Barcelona a primers del segle XX, va contactar-hi ben de pressa i va trobar-hi com així es pensava el gran aliat per compartir i per impulsar una pràctica molt més completa a nivell físic que el futbol corrent. Un “nou” esport que al món ja feia un segle que corria.
Combatiu i sempre compromès, lluitador en la Gran Guerra (1914-1918) i membre de la resistència francesa en el segon conflicte bèl·lic mundial, Reynard va acabar els seus dies de manera tràgica al cor de l’alemanya nazi, on no va poder aguantar les condicions infrahumanes infligides al camp de concentració de Buchenwald. Un final no merescut però conseqüent amb una convicció impol·luta. Un ideari que observava en l’esport, i en el rugby en particular, un vehicle de civisme, d’igualtat i educació. Reynard i Aleu, i els Massoni, Novials, Bisbal, Cintet, Elias, Deu, Vilar, Balcells, Artigas, Escardivol, Paloma, o Cuyàs, van fundar la Santboiana amb un objectiu clar que queda reflectit als estatuts pioners que guarda el club al seu arxiu “El objeto principal de la Sociedad será propagar y fomentar la práctica ‘NO PROFESIONAL’ de toda práctica de deportes”. Aquell grup de precursors, que pagaven una quota mensual d’una pesseta per fer front a les despeses col·lectives, disputaren els primers partits, i en conjunt s’encarregaren de difondre i visitar els altres clubs veïns per fomentar el sorgiment de nous equips que van seguir immediatament i que en dos anys sumaven més de sis conjunts a l’àrea metropolitana: el Club Natació Atlètic, el Club Sporting Catalunya, el Club Natació Barcelona i en poc temps també noves seccions del Barça i l’Espanyol.
Un deler acompanyat de la inversió d’alguns mecenes pertanyents a l’alta societat com ho va ser Santiago Güell, el fill de l’empresari i polític arxiconegut Eusebi Güell, que va patrocinar i fer realitat la Copa de la Real Sociedad de Carreras de Caballos, el primer trofeu oficial, que va aixecar la Santboiana i va allargar-se tres setmanes entre març i abril del 22 a l’antic hipòdrom de Can Tunis. Un torneig d’on va sorgir un primer i ampli debat que és ben vigent a dia d’avui, iniciat amb un article que el cronista Enrique Gil Martínez Espinosa publicava el 3 d’abril del mateix any a La Jornada Deportiva, un dels rotatius de referència a l’època: “Nos parece ilógico y fuera de toda razón reforzar equipos con elementos extranjeros. Cuando un deporte empieza, pues es natural que aquéllos siempre obtendrán una mayor ventaja sobre los elementos de casa que con grandes entusiasmos luchan por ponerse a su altura, pero que no podrán nunca realizar en ocho meses, más o menos, que llevamos de Rugby, lo que aquellos han logrado después de veinte años de difusión y práctica de ese deporte (…) Nos parece todo eso poco patriótico y menos deportivo”. I és que els clubs de la ciutat competien amb planter local mentre que la Santboiana ho feia amb una bona part de jugadors francesos.
De l’amateurisme al Professionalisme
Entre el primer camp del Riu, forjat en uns canyars de l’actual Parc Agrari que tenyia de carbó al seu pas la vella locomotora de vapor, un terreny irregular que va ser aplanat pels propis jugadors amb mans i ajuda d’un parell de bous, i al qual podia accedir-se únicament travessant el Llobregat per una passarel·la de taulons que calia col·locar expressament cada vegada, i els estadis i els vestidors actuals amb tots els luxes i necessitats cobertes hi ha un viatge que comporta un debat intrínsec. Perquè mai els jugadors de rugby van cobrar del que per ells era una diversió. Les primeres Federacions Catalana i Espanyola (1922 i 1923, respectivament) eren associacions que s’autoabastien amb recursos propis i en cap cas no contemplaven pagament per als participants. Un panorama que es capgira totalment quan l’any 1991, a Vancouver, en el marc del campionat mundial celebrat al Canadà, la World Rugby, la Federació Internacional que agrupa a 103 Federacions i que regula normativament les regles de l’esport, decideix que aquest passi a ser Open, i incorpori doncs per a la seva pràctica a jugadors que alhora poden ser amateurs o bé professionals.
Josep Lluís Sirvent, exjugador (1966-1972), exdirectiu i expresident (d’ençà del 1983), i encarregat de remenar i de bussejar actualment l’arxiu del club en l’any del centenari, recorda com aquesta circumstància va modificar marcadament les condicions: “A la meva època els desplaçaments eren en autocar, per carretera, llargues hores. Tots els jugadors compaginàvem feina i rugby i el ritme físic, tot i que elevat, no podia ser tan exigent com ara. Per bé que la Santboiana es manté en essència dins l’amateurisme, és lògic que a més grans expectatives i dedicació els jugadors precisin o exigeixin també puntualment alguna recompensa”. Perquè sí, efectivament, els joves del planter no reben sou, però sí que se’ls cobreixen les despeses dels desplaçaments i fins i tot se’ls ofereixen residències per poder compaginar esport i estudis o treball professional. Tant els referents passats com Albert Malo (1982-2000), considerat millor jugador estatal de tots els temps, com els actuals actius del primer equip com el seu capità, Alberto Millán, o alguns dels seus companys (Joan López, Fede González, Aleix Buira o Jordi Corba…) segueixen fil per randa l’esmentat esquema. De fa uns anys però el club ve combinant aquesta ideologia primerenca amb la incorporació de jugadors forans, gran part d’ells provinents de l’argentina, que cobren un salari que els permet de viure a bastament i dedicar-se en exclusiva al món del rugby.
L’impuls del centenari
La Santboiana, l’únic conjunt que no ha baixat mai de Divisió d’Honor des de la creació de la categoria als anys 70, el referent i model encara per a clubs que es mouen entre Honor B i la primera catalana com el BUC, el Gòtics, el Sant Cugat, els Enginyers, l’Hospitalet o el mateix Barça, compta actualment amb 7 campionats de lliga (1983-84, 1986-87, 1988-89, 1995-96, 1996-97, 2004-05, 2005-06) a les vitrines i aspira almenys enguany a disputar el play-off pel títol, per tal de redimir el patiment de la darrera temporada. Miquel Martínez, també exjugador i exdirectiu, és des del 2016 el president que ara té l’honor de comandar el centenari en dues direccions. La primera: seguir la línia esportiva amb un model d’escola inalterable, que acull ja a més de 140 nens i nenes i que és base imprescindible per fornir i consolidar el nivell del primer equip i les categories inferiors. I la segona: difondre els valors del club i el rugby. Una pràctica que amb Sirvent, coincideix a definir com “un estil de vida, que proveeix d’educació i valors, que comporta un esclat d’amics i de vivències i que dóna una lliçó imprescindible i exportable per a l’existència quotidiana”.
La festa de la Santboiana és també la commemoració del rugby català, i les activitats que es preveuen, amb data encara incerta, són variades en aquest sentit. Un partit contra un rival de pes, probablement al mes de juny, un curs internacional d’entrenadors, una jornada per commemorar el rugby femení (present a l’entitat des del 1980 i encarnat actualment per l’èxit d’Anna Puig), un documental que es passarà per Esport 3, un sopar homenatge a tots els socis i esportistes, una exposició de fotos i trofeus i un llibre recopilatori amb 300 instantànies d’una història que és apassionant i que caldrà seguir investigant.
Perquè el rugby a Catalunya té l’origen a Sant Boi i les touch, melés, off lines o cops de càstig no només són joc i esbarjo, sinó que s’amplifiquen i segueixen més enllà la història d’un país. De moment ja s’han trobat en els arxius del club diners republicans guardats en previsió fa 86 anys pel que pugues passar amb la guerra. I s’ha identificat a tres heroïnes dignes de novel·la. Maria Comas, Maria Ventura i Isabel Martí, que van suplir durant els primers anys de la postguerra l’alta mortalitat d’homes al front i van encarregar-se de seguir amb la tasca diària perquè el club i la pilota oval de cuir poguessin continuar girant.
Si (
No(
