Decidida i convençuda, forta, afable i motivada de per sí, amb un bon suport darrera però amb fonaments ferms i gairebé inalterables, Laura Redondo és ara mateix, als seus 34 anys, la millor llançadora de martell del panorama català i estatal. Si gira la vista enrere i la situa en els inicis d’aquesta carrera llarga (2005), pot ben bé assaborir, a desgrat dels resultats modestos de juliol i agost, una evolució pletòrica.
Decepció de mundial i europeu
L’epicentre de gran part de les mirades s’ha centrat com sempre en les cites internacionals. Després d’una llarga temporada, les dues competicions més rellevants venien consecutives i ben solapades en ple estiu. Campionats del món d’Eugene, una petita ciutat de l’estat d’Oregon, a la costa oest dels Estats Units, entre el 15 i el 24 de juliol. I també en la 25a edició dels Campionats d’Europa d’atletisme, a Munich, capital del Land de Baviera, entre el 15 i el 21 d’agost.
Redondo, amb una constitució ben reforçada, forta mentalment i molts anys a l’esquena d’experiència (17 en plena elit d’ençà que va ingressar al CAR de Sant Cugat el 2005) hi arribava després d’una primavera estratosfèrica, en què havia aconseguit de vèncer el Campionat d’Espanya per quarta vegada, i en què havia superat tres cops el rècord estatal i millor marca personal, fins deixar-lo en un llistó de 72 metres. Es quedava únicament a 50 centímetres de la qualificació mínima que s’exigia per entrar per via directa a competir al mundial.
Laura hi va accedir, però ho va fer a través del rànking que estableix la World Athletics, la Federació Internacional d’Atletisme, una classificació basada en un sistema de puntuació, on els campionats d’Espanya hi sumen 100, i els controls que es fan al Serrahïma (Montjuïc), valen únicament 15. Així doncs, tot i no assolir el registre mínim, les 30 millors atletes es guanyaven el bitllet d’igual manera per viatjar cap a la cita dels Estats Units. L’esportista del Barça, nascuda a Gavà el 1988, va acabar l’enorme mes de juny en el 22è lloc.
Participaria a Eugene, i guardava així mateix el salconduit per competir a Munich, on havia superat la mínima exigida de 71,96. Però l’esport, que és també lliçó de vida, ensenya a guanyar i a perdre, i ultra el focus dels mitjans i la política, que celebren sols medalles i grans gestes i menyspreen tot allò que no sigui excel·lir i passar a la història, té saviesa suficient per valorar trajectòries i el global de resultats més enllà de dos instants.
“Sento la merda que he fet” va etzibar-li al seu entrenador, Luis Lizaso, després de quedar apartada del mundial a la ronda preliminar amb una marca, pobre pel que és i representa i ha assolit fins ara, de 67,62 metres al darrer dels tres intents que disposen els contendents en la competició. El barem directe per accedir a la final sense barreres era de 73,50. No seria en el selecte grup de les 12 capdavanteres, i hauria de tornar a casa amb el record d’un mal viatge i d’un dia poc inspirat.
Malgrat tot, va acabar vuitena si ens fixem només en les atletes europees, i això li donava ànims i esperances per encarar la propera cita d’Alemanya.
Però el dia 16, tant de juliol com d’agost, no ha dut sort aquest estiu. La segona jornada de competències a Munich, enmig d’un Estadi Olímpic a mitja capacitat de públic, va acabar amb un nou sabor amarg. 20 minuts d’espera pels atletes que escalfaven prop de les dues xarxes protectores que rodejen sempre per seguretat la zona de llançaments. L’atleta del Barça, seriosa i concentrada. Dos voltejos de la bola de metall, que pesa entre 4 i 4,025 kilos en categoria femenina des de l’any 2000, i un total de quatre girs consecutius, necessaris per poder avivar la propulsió.
Execució tècnica aparentment impecable, però una marca que torna a quedar molt baixa comparada amb la millor versió. 67 metres i 62 centímetres, i aquest cop a només 6 centímetres del registre que marcava el llindar de la final, el que va establir la turca Kivilcim Salman, filla de l’exlluitador Ziya Kaya, que amb 67,68 va aconseguir arrabassar-li la dotzena posició. La distància és abismal comparada amb els llançaments més exitosos, assolits per l’azerbaidjanesa Hanna Skydan (74,57) i per la italiana Sara Fantini (73,40).
Els 3 récords estatals
Res pot treure mèrits però, a una temporada que cal veure amb perspectiva i que ha estat extraordinària des de tots els punts de vista. Fèia sols un any (juny de 2021, Campionat d’Espanya de Clubs) que Redondo havia superat el rècord estatal per primer cop. Després de passar el llindar que es resistia dels 70 metres a Montijo (Badajoz), a mitjan febrer, va assolir una marca de 70,66, i va deixar enrere el registre de 70 metres i 52 centímetres que posseïa des de feia temps Berta Castells, l’esportista de Torredembarra, que és avui alhora referent i gran rival.
Semblava difícil traspassar aquesta gran gesta, sobretot si es considera el magne esforç empleat per poder ser per primer cop als Jocs Olímpics (Tòquio, 2021), i la nova decepció que suposava la tímida marca obtinguda després de dos nuls (62,42). “Entre setembre i novembre entrenava per inèrcia. Vaig mig perdre la motivació, ja havia competit als Jocs, no hi havia res més gran... Però amb treball i resultats, mica en mica vaig percebre com s’obrien moltes noves possibilitats”.
Opcions de victòries que no es van fer esperar. El nou any, 2022, començava amb una progressió ascendent, que ha quedat només desdibuixada per les últimes dues cites de l’estiu. Es diu aviat: segon lloc del podi a la Copa d’Europa de Llançaments (69,72) disputada a Leiria (Portugal), rècord estatal (71,63) al Campionat Iberoamericà de La Nucia (Alacant, 20 – 22 de maig), dues noves plusmarques personals i espanyoles (71,96 i 72 metres) al World Athletics Continental Tour Silver (Madrid, 18 de juny), primer lloc (69,38) al Campionat d’Espanya (Nerja, 24 de juny), quart després dels ja aconseguits el 2015, el 2020 i el 2021, i or a Orà (Algèria, 26 juny – 6 juliol) als Jocs del Mediterrani, amb un últim llançament que establia el registre victoriós en els 69,97.
Objectiu París 2024
Laura Redondo, que després de fer Taekwondo va entrar de la mà del seu germà en el món de l’atletisme, va iniciar-se al Gavà. Va participar en diverses disciplines (cursa, salts i disc) fins que el martell, com així li agrada dir, la va escollir a ella per les seves proporcions i habilitats.
Als seus 17 anys fitxa pel Futbol Club Barcelona i passa a residir al CAR de Sant Cugat, que és encara casa seva, on entrena en sessió de matí (de 10:30h a 13:30h). Hi combina aparells de gimnàs, llançaments i exercicis tècnics que s’intensifiquen al setembre per tornar a habituar-se a la rutina. “Sembla mentida, però malgrat haver-ho fet tota la vida, després del descans de fi de temporada a vegades em marejo fent les voltes pertinents. Més que força o altres qualitats, treballar la tècnica és clau, tant per evitar llançaments nuls, com per prospear en les marques personals”.
L’Esportista del Baix Llobregat rep beca de la Federació Espanyola, i treballa fent d’entrenadora a Gavà, on hi porta un grup d’adolescents, i un d’adults exclusiu per llançaments. “A Gavà hi ha molts atletes joves amb enormes possibilitats. M’agrada ensenyar el que sé. És un club amb molta tradició i també un referent per als pobles veïns”.
No sap quan posarà punt final a la carrera, ni tampoc es vol marcar objectius futurs. Però sí albira en l’horitzó més immediat, la propera cita olímpica (París, 2024) on aspira a treure’s l’espineta i accedir entre les millors. Se sent orgullosa d’erigir-se en referent, i creu que el Martell, disciplina iniciada el 1892 i inclosa com a olímpica des de l’any 1900, necessita molta més tirada i difusió: “Sempre som l’aneguet lleig de l’atletisme. Acaparen l’atenció altres proves com el fons o la velocitat. Cal difondre més i de manera decidida l’especialitat, perquè pot semblar monòtona, però és molt creativa i tan o més apassionant que aquelles més mediàtiques”.
Si (
No(
