“L’or olímpic i la copa d’Europa són el màxim a què un jugador pot aspirar”

Va marxar per primer cop del club d’origen i la seva esquerra hàbil, combinada amb una visió de joc notable, van permetre-li de progressar sense cap límit. Ho va guanyar tot, 7 lligues, 7 copes, una Recopa d’Europa i el màxim guardó continental, l’actual Lliga de Campions de la LEN, que només han pogut vèncer dos altres conjunts del panorama ibèric, C.N.Barcelona (1982) i C.N.Atlètic Barceloneta (2014). Va participar en quatre Jocs Olímpics (Barcelona 1992, Atlanta 1996, Sydney 2000 i Atenes 2004). Va tocar de prop l’infern com a súbdit de Dragan Matutinovic (1990-1993) i la glòria absoluta al Georgia Tech Aquatic Center dels Estats Units (juliol de 1996), on va poder fer-se amb l’únic or olímpic que ha assolit la selecció espanyola. El Natació Sabadell (2003-2006) i de nou Molins de Rei (2006-2007) van acabar de posar el segell a una àmplia carrera de 20 anys més que envejable.

Reflexiu, atent, decidit i ara ja ple d’experiència, Sergi Pedrerol mira amb perspectiva un passat gloriós, i resta orgullós d’haver pogut dedicar la seva vida a l’esport que l’apassiona. Fa més de 12 anys que va canviar la piscina per la banda i la banqueta, una tasca que s’imaginava més senzilla des de l’aigua. Ha restat fidel, i és des que va optar per retirar-se com a jugador (2007-2008) el primer entrenador del sènior masculí del C.N. Molins de Rei. Viu, treballa i entrena dins els límits del poble natal, i exerceix de director esportiu d’una entitat, que a banda del waterpolo, té seccions puixants de natació, triatló i sincronitzada. Coneix a la perfecció l’escàs marge potencial que presenta a casa nostra aquest esport originat el 1877 al Regne Unit, i lluny de finançaments extraordinaris i d’un professionalisme que seria òptim, centra els seus esforços en formar nous joves i fer-los gaudir de la competició, el sentit de pertinença i l’esperit d’equip. Acull nois i noies, que són base indispensable i motor per als dos sèniors, al conjunt de les categories, que van del prebenjamí fins l’absolut. El primer equip masculí va ser quatre anys a Divisió d’Honor, i aquesta temporada, s’ha quedat a un sol pas de disputar la final d’un play-off molt competit.

Segon lloc a la fase regular i un sol gol de diferència a les semifinals contra el Caballa. Es pot dir que ha anat de poc.

Hem fet un bon any. No era el nostre objectiu i tot i així ens hi hem acostat. 11-9 per a ells a Ceuta i 9 -8 a casa. Reconforta poder disputar l’ascens i vèncer unes semifinals, però hem de ser conscients de quina realitat tenim.

Queda massa gran encara pujar a Divisió d’Honor?

Ja hi vam ser i és obvi que ens agradaria repetir. Però hem de veure que primer de tot i abans que res som una entitat de base. Tenim una tasca primordial que és la de formar gent jove i fomentar el waterpolo i els valors d’aquest esport dins del poble i la comarca.

El 2020 la lliga de Primera Divisió, com la resta de competicions, va quedar aturada al mes de març. El Molins anava líder, i davant la impossibilitat de reprendre cap partit, la Federació us va concedir l’ascens.

Al qual vam renunciar...

…Tal com li ha passat aquesta temporada a l’Horta. Va guanyar el C.N.Caballa (12-14 i 15–12) a la final però li va acabar cedint la plaça.

És complicat. En el nostre cas, no va ser tan un problema de diners, com de competitivitat. No teníem els recursos per fer noves incorporacions i ens marxaven peces importants. Si pugem, hem de tenir garanties suficients per competir. Tot i la desigualtat entre els de dalt (Barceloneta, Barcelona, Sabadell, Terrassa i els que lluiten per quedar-se (Catalunya, Rubí, Canoe), hem d’aspirar almenys amb possibilitats reals a mantenir-nos.

Vau passar un total de quatre temporades a la Divisió d’Honor…

Perquè vam poder enganxar algun patrocini, i es van incorporar dos holandesos que comptaven amb ajudes i beques del seu país. Tots els altres feien un esforç enorme perquè havíem de doblar dos dies la sessió d’entrenament i cobraven quatre duros. És molt dur haver de notificar a jugadors que entrenen 20 hores la setmana, que han de competir i desplaçar-se dissabte o diumenge, que se’ls pagaran sols 100 o 200 euros.

Més del que ningú cobra aquest any...

A Primera Divisió gairebé ningú té sou. I, en el nostre cas a més, paguen la quota de soci. Només se’ls financen els desplaçaments i és ben clar que no són unes condicions idònies, com a mínim no per competir. Vénen perquè volen, perquè gaudeixen, fet que representa un valor ètic important, però que obliga a fer equilibris amb les feines i els estudis, i a mi em força a rebaixar l’exigència.

Canviarà alguna cosa l’any que ve?

Hem aconseguit consolidar un bloc jove i molt vàlid. Sempre tenim rotacions, però aquesta temporada que comença podem dir que ens quedarem amb la gran part dels jugadors, nou dels tretze més o menys. Això ens dóna la possibilitat de reforçar els nostres aspectes positius i aspirar a moltes més coses.

Destaca de vosaltres principalment la defensa.

Treballem aquest aspecte especialment. Com que no podem crear grans diferències en atac, mirem d’enfortir al darrera per així tenir més possibilitats.

Entreneu dues hores cada dia, i compartiu piscina amb la resta de seccions, socis i equips del club. Utilitzar sala de gimnàs entre 7 i 9 del vespre és complicat i el treball preparatiu es realitza a l’aigua. No és senzill tampoc de treballar en aquestes condicions…

I aquí encara, que tenim una piscina de 50! Però és cert que molts xavals que entrenem des de sempre marxen a altres clubs quan arriben als 15 anys perquè primen més les possibilitats competitives. No s’adonen que aquí és més fàcil de pujar al primer equip. I en molts casos finalitzen de suplents en conjunts de Divisió d’Honor. És potser el problema més notori que tenim, i ve de dificultats estructurals que mirarem de millorar.

Sou els clubs responsables de la situació?

No, en absolut! Aquí fem molt més del que podem. No és fàcil competir com a veïns amb un camp de futbol i amb un poliesportiu que té seccions com el bàsquet, l’handbol o l’hoquei. I malgrat això tenim nois i noies en tots els equips, del prebenjamí a l’absolut. Establim relacions amb clubs com el Sant Feliu, el Rubí o el Sabadell, i mirem de difondre al màxim. El problema però és de ganes i d’inversió pública. No pot ser que només cobrin 2 equips, que sols hi hagi beques per a residents del CAR, que no es pugui ni seguir el mundial per la televisió!

I així i tot, les seleccions masculina i femenina queden dins o prop del podi a cada cita?

Clar, com que hi ha bons resultats, no fa falta canviar res ni invertir més. Cal fixar-se en el nostre potencial. Catalunya és un bressol del waterpolo, i amb un xic de foment, no dic arribar al nivell de la lliga italiana, que actualment és la més forta, però sí que podríem convertir-nos en un referent a Europa. La prova és que competim anb seleccions i clubs de Sèrbia, Croàcia o Hongria. I això té un gran mèrit, perquè l’exigència física i el nivell tècnic cada cop són molt més elevats.

Més que quan jugaves?

Sí. Considero que vam ser un referent, però ara és més difícil arribar i guanyar coses. També és cert que s’ha avançat i que es tenen en compte altres apectes. A nosaltres, per exemple, ningú ens controlava quan estàvem fora la piscina.

Atlanta 96 marca un abans i un després?

L’or olímpic és el màxim a què un jugador pot aspirar. Vam eliminar els Estats Units, Hongria i Croàcia (7-5 a la final), va ser un èxit absolut. Clar que havíem patit molt per arribar-hi…

Una dictadura militar fins al 93!

Dragan Matutinovic, el seleccionador estatal... Aguantàvem perquè tots teníem ganes de guanyar primer a Barcelona (1992) i després a l’Europeu de Sheffield (1993). Era pitjor que l’exèrcit. Hi va haver moltes lesions. Ens portava al límit i la cosa va acabar esclatant. D’ell vaig poder aprendre just el que no s’ha de fer. Qualsevol persona que hagi estudiat podrà entendre que allò no era normal.

I a partir d’aquí dos mundials (Perth, 1998, i Fukuoka 2001) uns Jocs del Mediterrani (2001) i altres plates i bronzes en campionats del món i europeus. I 16 anys al C.N.Catalunya (1987 – 2003) amb alguns dels referents del waterpolo i amb un còmput de 7 lligues, 6 Copes del Rei, 1 Recopa (1992) i 1 Copa d’Europa (1995). Quines virtuts vas tenir per seguir aquesta trajectòria

Era esquerrà. Tenia eficàcia cara a gol i aportava en l’organització perquè com a extrem podia veure-ho tot des d’un altre angle. Tanmateix, no era gaire corpulent i em vaig veure obligat a enfortir aquest aspecte. Al final feia allò que m’agradava, i les circumstàncies van anar encadenant-se. Compartir amb Estiarte, Payá, Rollán o Pedro García va ser un luxe, i alçar una Copa d’Europa no té preu ni paraules per mirar de definir-ho.