Va ser alumna avantatjada i tant o més tossuda que una de les precurssores, María Reyes Sobrino, pupil·la excel·lent de Marcos Flores i germana més menuda, amiga i confident de Maria Vasco en les concentracions. Va començar a batre rècords estatals durant l’etapa júnior, i es va guanyar la confiança de diversos clubs i la Federació Espanyola. Va utlitzar el CAR com a segona casa i va fixar-se objectius màxims que va assolir a mitges. Malgrat no figurar en podis de suprema rellevància va traçar entre 2008 i 2016 un trajecte immaculat, mantenint-se sempre a la primera línia de les proves europees i mundials. Va disputar 3 i quasi 4 Jocs Olímpics, amb un còmput envejable: 6ena a Pequín (2008) i a Londres (2012), i 8ena a Rio de Janeiro (2016).
Tossuda, amable, disciplinada i polifacètica, Beatriz Pascual ha intercanviat ara el fons per la docència. Va llicenciar-se en farmàcia el 2005, dilatant un xic terminis per poder compaginar amb entrenaments massa exigents, i ho va fer cinc anys més tard en bioquímica. Va completar un màster de genètica mol·lecular el 2013, i va defensar amb èxit el 2018 una tesi doctoral que indagava per trobar una cura per la retinopatia. La maternitat no va aturar-la en l’ambició competitiva i va tornar a bregar-se als campionats de Catalunya fins que ja al 2019, una nova afectació al menisc va obligar-la a acomiadar-se de dues dècades de trajectòria. Va fer un gir professional i va aprendre com a mestre per cobrir primer a l’ESO una substitució de biologia. El setembre de 2021, va sumar-se a a la plantilla del nou Institut dels Aliments de Mercabarna
Una feina totalment compaginable amb l’actual vida extraesportiva?
100%. És un cicle de Grau Superior en Dietètica. Vaig tenir la sort de contactar-hi just quan va formar-se aquest nou ens, impulsat des del Departament d’Educació. Hi faig classes de fisiopatologia i promoció de la salut. Tinc la sort de gaudir d’un horari molt flexible. Em permet de dur 3 dies els meus nens al cole i anar-los a buscar altres 3 o 4 cops a la setmana.
Perquè fa cinc anys que vas canviar les sabatilles pels bolquers i els biberons…
Amb un breu parèntesi el 2018 que no m’imaginava. No m’ho hauria pensat mai de seguir competint després de la maternitat, menys quan aquesta arribava ja amb 35 anys. Però després d’un any de néixer el meu fill primigeni, el cuquet em va trucar a la porta. Em delia per tornar a sentir les sensacions de la competició, potser a un altre ritme, res d’extraordinari, sols proves de clubs i campionats de Catalunya. Tot quallava i la Federació Espanyola em va posar facilitats. Agraeixo la trucada de l’exsaltador i en aquell temps director tècnic de la RFEA Ramon Cid per oferir la beca.
Però et va tornar a fallar el menisc.
Era la tercera operació a la part interna del genoll esquerre, després d’aquelles de 2009 i 2015. Tenia il·lusió perquè el meu fill pugués veure’m competint. Però el sotrac va fer adonar-me que la recuperació seria lenta i el nivell no tornaria a ser el mateix.
De resultes de les circumstàncies escrius una llarga carta de comiat el 29 d’agost de l’any 2019. Marxes de vacances i l’1 de setembre, al Campionat d’Espanya d’Alacant, a la Nucia, veus com el públic s’aixeca per rendir-te un càlid homenatge?
Competia pel València Terra i Mar des de l’any 2005. Es pot dir que allà hi jugava a casa, cosa que no treu que fos molt emotiu. Va ser una sorpresa i em sap greu no haver-hi pogut ser per agrair-ho de manera presencial.
I aquí ja segona filla i canvi de mentalitat.
Vaig tenir un període de cert dubte sobre el meu futur professional. Fins llavors havia treballat dins dels laboratoris Roche, multinacional del món de la farmàcia i la biomedicina personalitzada. Però vaig veure la possibilitat de fer-me mestra per les noves oportunitats que apareixien. Vaig realitzar el màster de formació del professorat i em vaig inserir a la borsa de treball. Vaig cobrir una baixa a l’ESO, de professora de biologia, i ja al juny de 2020, en néixer la meva filla, vaig tornar a aturar-ho tot un any. Vaig tornar a activar-me al cap de 12 mesos, i vaig ser afortunada perquè just llavors em va venir la feina a l’Institut dels Aliments.
Que ara és prioritat conjuntament amb la família.
I si tinc algun moment l’aprofito per fer esport. Sempre es necessita aquella adrenalina a què estava acostumada, però en dosis molt més baixes, ja no cal passar dels 20.000 metres! Surto a córrer quan tinc una estona i m’exercito en un petit gimnàs que hem pogut instal·lar a casa.
Si gires la vista enrere s’hi veu una trajectòria llarga i uns inicis amb els mestres més il·lustres de la gran cantera del Club Atletisme de Viladecans, on ja eren referència la Mari Cruz Díaz o en Valentí Massana. Vas entrar-hi perquè li vas dir a ta mare que volies fer atletisme com el teu germà, i la marxa s’obre espai a partir d’una cursa popular quan tens 10 anys.
Manuel Castro, que era el meu entrenador, va voler mostrar la força que tenia l’entitat dins la competició que organitzava el club i ens va ensenyar quatre passos pocs dies abans de la contesa. Vam quedar molt monos, i des d’aquell dia vam incrementar les hores en aquesta disciplina fins passar a ser l’única a partir dels 15 o els 16 anys. Va ser Castro qui precisament va dir a ma mare “esta niña si entrena un poquito en serio va a ser campeona de Catalunya”. Ningú s’ho va prendre amb la seriositat que requeria en aquell temps.
Vas tenir enganxades sanes, de tossuderia juvenil, amb María Reyes Sobrino, campiona d’Europa el 1988 a Budapest, que us portava almenys un dia a la setmana. I una gran afinitat amb Marcos Flores, visionari de Viladecans, caçatalents i mestre d’educació física, amb qui mai no perds la relació des dels 16 anys.
Ell feia sessions a fora d’hores amb grupets de marxadors. M’havien recomanat d’introduir-m’hi, però jo no volia dedicar-hi tant de temps, i vaig dir-li que hi aniria sols tres dies per poder-m’ho combinar amb els meus estudis. Era molt disciplinat i molt metòdic, coses que encaixaven plenament amb mi.
El 99 fitxes per la Joventut Atlètica de Sabadell i comences a clavar primeres marques. Al 2000 bats el rècord estatal dels 10 km en ruta (46:06:80) i et situes com a primera espanyola de 5.000 en pista. Ja com a promesa, puges al primer graó del podi el 2002 al campionat d’Espanya, tant de pista (5km) com de ruta (20km), una gesta que repetiries també el 2003 i el 2004. Unes fites que permeten primers sous i t’aplanen el camí per entrar al CAR el 2002.
I aquí arriba el meu martiri! Les sessions no s’adaptaven a allò que necessitava. Em posaven de conjunt amb tots els nois, que tenien l’objectiu competitiu dels 50km. Vaig arribar a fer en un dia més de 25.000 metres i a això cal sumar-li la carrera de Farmàcia que era a Barcelona i m’obligava a desplaçar-me quan els altres descansaven. Ho acceptava perquè no tenia encara perspectiva, i evidentment la bestiesa es va plasmar en uns resultats mediocres.
I per postres quedes fora dels teus primers Jocs Olímpics (Atenes 2004).
Ni m’ho recordis! M’emociono encara ara quan hi penso. Vaig patir una lesió, i en Josep Marin, que era entrenador del CAR i seleccionador estatal, va voler provar-me al campionat d’Espanya enlloc de reservar-me per la cita. Li he dit sempre i ell ha admès l’error. M’era igual d’arribar la darrera o amb la pota coixa, l’únic que volia era participar-hi.
Ja al 2008 modifiques i personalitzes els entrenaments, i aquest fet comporta beneficis. Fas rècord d’Espanya en 5.000 metres a Palafrugell (20:48:06). Ets sisena al Campionat del Món del 2009 que té lloc a Berlín, 5ena a l’Europeu de Barcelona (2010) i 8ena entre d’altres a Daegu, el 2011, després que es reconfirmessin casos de dopatge que han estat darrerament molt recurrents.
Però és que això ja ho sospitàvem, era de calaix. Les atletes russes i xineses marxaven a uns ritmes inhumans. Sempre he dit que el 2007 a Osaka va ser la Maria Vasco la que va guanyar el campionat del món, per bé que la classificació oficial la situés tercera rere d’Olga Kanishkina i de Tatiana Shemiakina. “Tu has sido la segunda entre todas las normales” em deia ma mare a Londres, perquè vegis per on van els trets.
No vas abaixar la guàrdia i vas ser finalista en totes les conteses fins al 2016. Vas quedar 6ena als Jocs Olímpics de Pequín (2008) i als de Londres (2012) i 8ena a Rio (2016). Què és el que valores més?
La constància que vaig mantenir malgrat no haver aconseguit medalles. Potser em queda la recança de no haver pogut fer podi als Jocs de Rio, que és quan més expectatives hi posava arran de l’experiència acumulada
Què es pot dir que t’ha aportat aquest esport?
Satisfacció personal d’haver fet el que m’agrada i fins i tot haver pogut servir de referent. Ha estat al final la meva vida i m’ha ensanyat a ser flexible perquè no sempre es pot obtenir tot el que es busca. M’ha format com a persona i m’ha permès de gestionar l’estrès i la pressió… cosa que no val davant d’un tribunal de tesi doctoral! Prefereixo mil vegades ser al mig d’un estadi olímpic ple de gom a gom!!
Si (
No(
