Arrenca un curs ‘històric’ i al màxim nivell pels estics de l’Hoquei Sant Just

Fa just 81 anys i mig que va néixer la “Penya del silenci”. Un nom que fa referència a un grup de joves precursors, d’entre 13 i 16 anys, que a principis dels 40 van decidir sacsejar els fantasmes de postguerra, coordinant activitats recreatives i agafant l’estic per disputar partits d’hoquei al poble de Sant Just. Noms com Jordi Bosch, Vicent Martínez, Fidel Poll o Marcel Campreciós entrenaven diumenge a l’Ateneu, el centre cultural del municipi des de 1918, i impulsaven així l’alternativa al Frente de Juventudes de Falange, que impartia la doctrina a infants i joves. Organitzaven partits a la pista del Roure i als terrenys del Centre Cultural l’Avenç (a Esplugues) que aleshores i de forma oficialista es coneixien com a “Centro Cultural Recreativo”. S’arreglaven amb mitjans que disten molt dels que hi ha ara: les pilotes eren discs de fusta, les proteccions del porter, en Jaume Bosch, papers de diari, i el transport de jugadors i material, per als desplaçaments, es feia en bicileta. Res no va impedir, però, que aquells pioners juguessin un gran nombre d’amistosos amb els grans de l’època: Molins de Rei, l’Hospitalet, Sant Boi, Club Patín Barcelona o Piera.

Feia falta formalitzar aquest conjunt, consolidar-lo, una tasca que conduí un intrèpid i incansable Fidel Poll d’ençà de l’any 52. Els seus passos els seguiren els inquiets i dinamitzadors del municipi: Fernando Leuthard, Ramon Hidalgo, Ramon Campreciós (que va ser president fins l’any 88) o Sebastià Domènech. Tot rutllava però calia un gest formal per començar la història oficialista. Els estatuts aprovats l’any 1959 signifiquen l’inici de l’Hoquei Sant Just, club que ha vist dins de les seves files a jugadors tan prolífics com Toni Sunet, Manel Hervás (Sant Just, Barça, Vilanova i Selecció Espanyola), o Antonio Caicedo (Sant Just, Barça i Selecció Estatal), que ha jugat 6 temporades a partir dels anys 70 a la 2ª divisió estatal (1a Nacional), i que és ara que després de 64 anys de trajectòria ha aconseguit per primer cop l’ascens a l’OK Lliga. (Referència recomanada: “Hoquei Club Sant Just Cinquantenari 1959 – 2009” (Centre d’Estudis Santjustencs).

Eren quatre anys d’insistència, des que fruit d’una victòria contra l’H.C. Piera en el tercer partit de la final d’un play off èpic (5-2, 2-5 i 4-2) el primer equip del Sant Just va alçar la lliga de Nacional Catalana (màxima categoria al principat) i va pujar, en conseqüència, a l’OK Plata, (segon nivell estatal, abans 1ª Divisó). És el punt d’inflexió més recent dins la ja extensa trajectòria del club groc i blau marí. La fita que culminava la feina determinada d’una junta directiva que es va posar a treballar l’any 2004. Primer Francisco Vizcaíno i després Jordi Garolera, exjugador fins l’infantil, van aportar els seus esforços per dirigir i salvar el rumb d’una entitat que es preocupava a comptagotes per la base. Van impulsar una estructura més compacta, un nou model per la gestió esportiva, i van crear l’any 2009 les tres escoles: la general (destinada a nois i noies d’entre els 4 i els 7 anys), la de tècnics (adreçada als jugadors que volen ser entrenadors) i també la de porters (dirigida als més menuts que es decideixen per aquesta posició). Van fer promoció als col·legis i van donar absolut marge de confiança a la gestió. “Es pot dir que els dos grans eixos que han propiciat l’èxit han estat la coordinació d’un model empresarial amb departaments específics i la no intervenció dels diversos directius en matèria esportiva”. És el resum que en fa Jordi Garolera, president d’una junta revalidada fa dos anys (18-01-2021) i composta en total per uns 9 membres i 5 altres col·laboradors.

L’embranzida ha permès l’entitat consolidar-se i multiplicar cinc vegades la seva repercussió. Fa 20 anys només hi havia un equip sènior, i de base eren 40. Actualment hi ha 25 conjunts, uns 250 nois i noies, que van del pre-benjamí al júnior, i quatre equips absoluts: tres de masculins (un a l’OK Lliga, un a la Nacional Catalana i un tercer a Segona) i un de femení (que juga des de fa un any els seus partits a la Segona Catalana). L’únic que faltava era la fita que es va atènyer el maig passat, ja buscada sense presses per la junta directiva. La final del play off d’OK Plata per l’ascens va ser ajustada contra un Club Patí Manlleu que anava a totes i que també havia fet mèrits per culminar amb el seu premi. La Bonaigua (feu local) va contemplar l’èpica victòria (5-3, pel 3-2 desfavorable de l’anada) i el bitllet tan esperat per l’OK Lliga. Els tres gols de Joan Pujalte i els altres de Borja López i d’Edu Fernández situen ara al club de la comarca entre els 14 millors quadres de l’estat, els altres 10 catalans (Reus, Barça, Mataró, Girona, Voltregà Igualada, Lleida, Caldes, Calafell i Noia) més l’Alcoi, el Rivas i el Liceo. Tots ells conformen la lliga que és la reina dins d’Espanya i que domina mundialment amb les d’Itàlia, Portugal i l’Argentina.

Els partits van iniciar-se el passat 30 de setembre amb el debut a la categoria, a més dels baixllobregatins, del C.H. Mataró i el Rivas, campions dels dos grups, el nord i el sud, de l’OK Lliga Plata. Substitueixen els descensos de l’última temporada (Vilafranca, Sant Cugat i Arenys de Munt) i dibuixen força incògnites que s’uneixen als dubtes i incertesa pels molts canvis que han sofert altres conjunts. Liceo, Barça o Reus es mantenen a gran distància. Calafell i Noia han fet un molt bon any. I altres clubs oscil·len en funció de temporades i són potser els “assequibles”. Són variables difícilment controlables, i Mia Ordeig (defensor de Vic, Barça i Voltregà entre 1998 i 2020, i tècnic del Sant Just des de fa un any) prefereix apel·lar a la feina pròpia per marcar la diferència i assolir el gran objectiu que és mantenir-se. “Basem el nostre model en les reaccions. En romandre atents per no trepitjar espais i respondre amb la màxima eficàcia als canvis de dinàmica. Caldrà insistir a nivell psicològic per no deixar-nos endur per frustracions o grans eufòries i centrar-nos en el dia a dia”.

Per afrontar el repte més important de la història, l’entitat ha incorporat dos ajudants per l’staff tècnic. Un de casa, per treballar colze a colze amb Mia Ordeig com a segon entrenador. L’altre per la preparació física, auxiliar de Ramon Riverola. Tots amb la figura i el suport del que és el coordinador tècnic des de fa 15 anys, Ferran Pujalte (jugador del 1981 al 98 de Mollet, Noia, Cerdanyola, Liceo, Barça i Vilafranca; i entrenador entre altres del Futbol Club Barcelona i el Club Patí Vic). A la pista canterans com Joan Pujalte, amb un futur prometedor, s’estrenaran a la màxima categoria, mentre que Arnau Saladrigues retornarà al marc del seu debut el 2016 (quan va fer el salt des del juvenil al primer equip del Vic).

Quatre noves cares reportaran experiència i equilibri. El porter Elagi Deitg, 31 anys, amb una àmplia trajectòria per Vic, Igualada i Lleida. El veterà Cristian Rodríguez, en els seus 35 anys, amb recorregut per Barça, Vigo, Vilafranca, Vic, Vendrell, Reus Deportiu i Caldes. Xavi Crespo, contundent de cara a porteria, format al Club Patí Vic, va jugar aquesta passada temporada a l’OK Plata al Taradell, però ha estat sempre a la divisió d’or, competint tres anys al Voltregà i dos al Vendrell. I per últim l’Iñaki Cabezas, que amb 20 anys i provinent del Club Patí Congrés de l’Ok Plata, és l’aposta que fa temps que es perseguia.

S’ha tingut un mes i mig per preparar l’equip, des que van començar les sessions cap a mitjans d’agost. La competició de Lliga Catalana, la que disputen cada any d’ençà de 1989 els conjunts catalans de l’OK Lliga amb algun convidat extern (enguany l’Alcoi), va començar massa d’hora, tot just el 30 d’agost. El debut davant del Reus a la Bonaigua (3-4) va deixar molt bones sensacions, sobretot al primer tram en què els de Mia Ordeig van dominar i van fer un parcial de 3-0 favorable. El segon “matx” del grupet (01-09-2023) va suposar eliminació directa, després de perdre per 5-2 al pavelló Onze de Setembre contra el Lleida. “Són partits que van servir perquè els jugadors trobin el seu lloc a dins la pista i estableixin les sinèrgies. Van anar bé per poder veure diferències de ritme i capacitat amb els equips de l’OK Lliga. Cal ara que els jugadors es mentalitzin i donin el màxim a cada jugada. Farà falta treballar físicament i individual per competir”, rebla el tècnic Josep Maria Ordeig, que encara el seu segon any agraït al club per l’oportunitat que li ha atorgat: “Després de la retirada, el 2020, em quedaven escasses ganes de seguir relacionat amb el món de l’hoquei per decepcions diverses. Ells han fet que tornés a gaudir i m’hagi enganxat de nou”.

Futur ple d’esport

Amb l’OK Lliga ja començada (veure quadre de partits) i amb un club en plena forma, l’únic repte que afronta la directiva és l’exigència en creixement de pressupostos. Pel cost de desplaçaments i per la fitxa el segon sènior, de Nacional Catalana, ho tindria magre si pugés a l’OK Plata. La qualitat formativa vol diners, i els recursos deriven de quotes, de les diverses entrades (es cobren partits de l’OK Lliga a aficionats externs al club) de possibles subvencions i de l’actiu que suposen instal·lacions com les pistes de la Bonaigua i l’escola Montseny. D’altra banda el primer equip ha doblat les despeses i es finança merament amb patrocinis. Tot i així cap jugador no cobra, i ultra els somnis esportius (pujar llocs a l’OK Lliga o passar el Sènior Femení a Primera) el president Jordi Garolera reforça la difusió per captar empreses inversores. “Ser on som ja és el nostre somni. Però ens calen molts més recursos per poder optimitzar condicions i formació. L’esport no té encara aquell suport que li pertoca. I en canvi és fonamental per l’adquisició de valors i l’educació física i mental”. III