Núria Castelló: “Substituïa tot allò que els nervis em restaven amb uns collons com un toro”

Oberta, enraonadora, sincera, entusiasta… Núria Castelló va retirar-se embarassada de 3 mesos i guanyant un campionat d’Espanya el 1997. Va exercir d’entrenadora, tres temporades completes, però revivia l’angoixa i aquells nervis que l’havien perseguit des de ben jove en encarar competicions. Va “penjar” ulleres i gorro i va dedicar-se a ser mare, en primer lloc de la més gran, la Carla. Va canviar rumb i concepte i va formar-se el 2010 per ingressar dins la plantilla de l’empresa Prosegur, a l’Aeroport del Prat. Fins que nasqué la Carlota (2012), la seva segona filla, que encara un futur prometedor com a gimnasta i ocupa ara bona part dels seus esforços. Es pot dir que ha arraconat ja la piscina, i amb no menys inversió d’hores, es dedica a dia d’avui a ser “influencer”.

Podem dir que ho passes pipa. Ens expliques què és el “Loky Family Toy”
El meu canal de Tik Tok. Tinc ara mateix 1,4 milions de seguidors. Complemento amb Instagram (700.000 fans) i amb el perfil de la famosa Carla Flila, la gran de les meves filles, que ja té 4 milions de seguidors. Hi explico la meva vida, per dir-ho d’aquesta forma, tafaneries del dia a dia, detallets de la família, i faig directes, alemenys un a la setmana (a les 15h). Ha passat d’un mer “preguntes i respostes” a parlar, sobretot i en gran part, de la Carlota.

La teva filla petita, que amb 11 anys segueix els passos de la mare…
…però en una altra disciplina, la gimnàstica, l’artística, és una passada! Fa tres anys que és campiona d’Espanya i fa exercicis amb dificultats reservades a noies d’una edat molt superior. És coneguda pel terra, perquè té uns moviments molt graciosos (i la segueixen pels vídeos de les xarxes) però és que en barra fa proeses, rutines molt complicades, increïbles per la seva “inexperiència”. Té ja beca, però no encara per ser interna, al CAR de Sant Cugat. Mentre espera aquesta plaça s’exercita amb la gran Lídia Castillejo, referent a Catalunya, participant a Seül (1988), i entrenadora de sempre al Club Gimnàstica Vilanova.

O sigui que cada dia hi ha algú que ha de fer el trajecte entre Begues i el Garraf.
Servidora! Però encantada! Entrenen dimarts, dijous, divendres i dissabtes. I els dimecres i els dilluns segueix, des de fa un any, un programa concret del CARR. Té un futur prometedor i ha tret el caràcter idèntic de sa mare. Sóc la seva “manager”, tot un orgull. Puc aportar-li experiència de la meva trajectòria, l’acompanyo fins diumenges, l’aconsello i en tinc cura…Tanmateix no la puc veure competir.

Pels nervis?
Els de sempre. No perquè es pugui fer mal sinó per complir expectatives. Em succeeix des de ben jove, quan encaro una contesa amb una certa rellevància. Eren sols aquells instants, d’abans de saltar a l’aigua, especialment en les finals. Van posar-s’hi especialistes i també diferents psicòlegs, però no hi van trobar remei. M’entrava una angoixa, una plorera, i no hi servia cap rutina. M’esperava que afluixés el “terratrèmol” i a arribar fins al final per observar-hi recompenses. Amb la nena és el mateix, surt a la pista i sóc incapaç de quedar-me.

Ha estat el punt dèbil de la Núria Castelló?
Sense cap mena de dubte. Suplia el tema amb persistència, tenia uns “collons com un toro” per dir-ho en paraules clares, però em va condicionar els cronos. Un dels grans exemples van ser els classificatoris per als Jocs d’Atlanta (1996). M’havia preparat meticulosament per assolir la mínima als 200 esquena, 2 minuts 15 segons, no res d’extraordinari, ja havia fet la marca feia uns anys. Vaig dirigir esforços per la prova que em donaria el bitllet, al campionat d’Espanya. Hi arribava amb un bon to però just llençar-me a la piscina, en les braçades prèvies, em vaig dir: “què hi faig aquí?” Vaig frenar-ho tot i vaig arribar en últim lloc. Per suposat el meu tècnic va llençar-ho tot al terra. Si hagués superat aquest bloqueig, hauria pogut ser molt millor, de ben segur.

I no obstant el palmarès és extensíssim. Cap medalla, si es vol mirar així, a nivell mundial, però en total prop de 90 campionats, entre els d’Espanya i Catalunya. Va ser en part allò de l’àvia?
Va morir just als meus braços quan jo tenia 13 anys i va em va modificar el xip completament. Vaig saber que em transmetia que desitjava que fos a dalt, que arribés lluny. No vaig parar fins a poder aconseguir-ho, amb una empenta i una força que van ser el meu gran punt fort. Entrenàvem vuit hores diàries, amb sessions dobles o triples, des de dilluns fins divendres, depenent del punt competitiu. I el meu tècnic, al qui dec més coses (sense oblidar-me del Miquel Torras i en Paul Wildeboer) en Joan Fortuny, m’havia renyar perquè anava motoritzada, per afluixar el ritme.

En sessions prèvies als Jocs de Barcelona l’Agustín Artiles “Champi” (tècnic aleshores de l’staff de la Federació Espanyola) situa en el seu bloc un homenatge i et defineix amb textuals paraules: “le caracterizaba una fuerza de voluntad encomiable, un espíritu de superación fuera de lo común, además de una fortaleza mental que impulsaba sus brazadas hasta límites insospechados, aderezados con una motivación brutal que imprimía a sus actuaciones un sello de heroicidad y entereza bárbaros”.
Va ser allò que em va salvar. Van fer amb mi i amb en Martín López-Zubero, plusmarquista olímpic i mundial, un estudi de tècnica a Madrid. Van trobar que pràcticament no desplaçava ni l’aigua, fet que suplia merament amb el valor. La meva filla Carlota és calcadeta. Quan encara un campionat em diu: “¡No me va a ganar ni Dios!” No sé com però sempre encerta.

Parlant de la tècnica nedaves, al principi, en estil lliure, fins que a l’any 91 decideixes canviar a l’esquena. La progressió va ser absolutament immediata.
Vuit setmanes vaig trigar a rebaixar ja el rècord d’Espanya! Va passar que el tema estils vol bona braça. Si no n’ets especialista ho notes, baixes temps, et canses més, i jo no n’era gaire amant. Vaig etzibar-li a en Fortuny que volia entrenar esquena. I va ser posar-m’hi un xic i aconseguir la mínima pels Jocs, la primera de totes, als 100 metres.

I vas viure la millor experiència de la teva vida.
Barcelona?

Els Jocs Olímpics que et vas marcar amb tanta força.
Va ser increïble, el més bonic que he viscut mai. Els resultats no van ser els que m’esperava (27ena en els 100 esquena, 18ena en els 200 i 13ª en el relleu de 4x100 estils) però l’ambient va valdre molt la pena. Recordo a l’equip, amb noms com Natalia Pulido, la Sílvia Parera, la Lourdes Becerra o la María Fernández. I igualment als altres esportistes. Va haver-hi una comunió brutal i vam fer bones amistats. Però el moment més especial va ser al començament, la cerimònia. Entrar dins l’estadi olímpic i contemplar sols cridòria i flaixos va ser excels. Vaig trobar a faltar un bon mòbil per poder fer moltes fotos i penjar-les!

No et van faltar mai ajudes. Vas poder-te guanyar bé la vida, amb beques de les dues federacions, diners pels rècords, i també alguns patrocinis, com el més potent de Turbo. Vas tenir algun reconeixement com la Medalla d’Or de la Federació Espanyola pel centenar de convocatòries i participacions internacionals. Vas cobrar dels diferents clubs que et van recolzar sempre. Vas voltar múltiples cites d’alt nivell i vas superar, aproximadament, 50 marques. Tens encara alguna queixa?
Cap ni una, al contrari! Certament cobràvem millor que ara, però vaig ser afortunada. Agraeixo el suport del Gavà, el Mediterrani, el Barcelona, i particularment del Sabadell, que el 1997, quan em vaig retirar, em va pagar el curs complet tot i deixar-ho a la meitat. Vaig tenir un comiat discret, el vaig demanar jo, no en tinc cap objecció. La natació, finalment, em va fer ser la que sóc ara, i em va atorgar un gran llegat que traspasso ara a la petita. Vaig passar per sacrificis però no me’n queda cap dubte: tornaria a fer el mateix. III

“Estic molt il.lusionada, m’he convertit en empresaria!”

Per cert Núria, ens hem deixat les nines. És el teu moment de glòria… Estic molt il·lusionada, amb 52 anys m’he convertit en empresària! Farà un mes vaig dissenyar un parell de nines, les més clàssiques, de drap. Va ser fàcil, ens vam posar d’acord de seguida. Vaig encarregar-les i ara haurà de distribuir-les una empresa de Madrid “Drimydolls”. Una d’elles és gimnasta, la Carlota, i l’altra és imatge i semblança de la meva filla gran, la Carla. Per cert, que el meu marit es diu Carlos, no som gaire originals.