www.elllobregat.com
Moratalla: “Amb l’Steaua vam anar més a recollir la copa que a guanyar el partit i es va notar”

Moratalla: “Amb l’Steaua vam anar més a recollir la copa que a guanyar el partit i es va notar”

Josep Moratalla i Claramunt (Colònia Sedó - Esparreguera,1958) ha dedicat més de 50 anys al Barça. Va començar amb els tornejos de l’estiu a Collbató. La coincidència va fer que el seu entrenador, l’Enric Gensana, central mític dels blaugrana (des del 1956 al 1964) l’animés als seus 11 anys a fer una prova amb el Futbol Club Barcelona. Va convèncer en tres partits als que el miraven, i va iniciar a l’Aleví un periple sempre unit a l’entitat. Va guanyar 5 campionats amb el cadet i el juvenil (1974 - 1979) i el polonès Udo Lattek el va fer entrar al primer equip el 1981. Va compartir trajectòria amb certs talents indescriptibles, com Bernd Schuster o el gran Diego Maradona, i amb les perles de la casa, com van ser–ho Calderé, Carrasco o Tente Sánchez, entre d’altres. Va guanyar dues Copes (1981 i 1983), 1 lliga (1985), 1 Supercopa d’Espanya (1983), 1 Recopa (1982) i dues Copes de la Lliga (1983 i 1986), el trofeu que, sols quatre anys, van disputar els 8 primers del campionat. Va erigir–se en un central de referència, fort de cap, anant al tall, capità sobri i distribuint des del darrera. Va gaudir del que li agrada i va acabar jugant tres anys a la Unió Esportiva Figueres (1988 – 1991)

Amable, entusiasmat, conversador, polifacètic… Josep Moratalla no ha volgut mai separar-se del futbol. Va formar-se i va exercir d’entrenador a l’Europa (1995-1997 i 2004-2006), al Santobià (1993-1995) i també al Girona (2002-2003). Va rebre temptadores ofertes, que va optar per refusar per dedicar-se a la família. L’exdavanter Ramon Alfonseda va parlar-li de la tasca que es fa a l’Agrupació Barça Jugadors, i va entrar a formar-ne part com directiu el 2008 (vicepresident esportiu). Va dirigir, per tres anys, les escoles i els campus que el club té a nivell mundial, va conèixer idiosincràsies i va poder viatjar a l’Índia, a Croàcia o a Corea. Va ser scouter dels blaugrana en el període 2015-2020, fins a crear una agència pròpia (Barcelona Football Management) que assessora i que segueix a aquells joves que despunten.

Una empresa familiar al 100%
Tenia ganes de portar-ho pel meu compte. Fa tres anys que vam crear-la i impulsar-la. M’hi ajuda la meva dona, en un apartat més jurídic, i el meu fill, que s’encarrega, tant com jo, de l’àmbit esportiu. Més enllà de detectar cal ser-hi a sobre, aconsellar…. És un treball molt extens però es fa de gust.

I és una eina per als xavals…
Un suport que és molt valuós i que ultrapassa el mer negoci. Fem reunions, un seguiment, recomanem i obrim ventall per les ofertes si es desitgen. Els valors d’aquest esport, que encomanem, són la base d’una vida molt més plena. Motivar per seguir estudis és també la nostra tasca.

Hi ha nivell a Catalunya?
S’està fent una feina molt bona. Més enllà dels clubs punters (Espanyol, Barça, Damm, Girona…) hi ha canteres que sorgeixen, com pot ser-ho el Sabadell, amb molta força. Es fa un treball més precís, cada cop més, i els fruits arriben.

I el panorama de la comarca?
Hi ha conjunts de referència, el Cornellà, o evidentment l’Hospitalet. I si tirem cap a casa, a Collbató o a Esparreguera, són conjunts molt més modestos, que no tenen l’atractiu d’un alt graó competitiu. És molt lògic que els més joves acabin en poblacions veïnes, on hi ha un foment més potent d’aquest esport.

Vas ser directiu, durant 12 anys, de l’Agrupació Barça Jugadors, institució creada el 1959 per acollir i ajudar a exmembres del Futbol Club Barcelona, en qualsevol categoria. Hi segueixes vinculat?
Col·laboro amb ells, sempre que puc. Fan una gran tasca, necessària. Ens sentim molt orgullosos d’haver creat amb l’Agrupació els Barça Legends (2016), aquests partits amistosos que exjugadors blau i granes disputen amb altres combinats. Reforcen els vincles, i són també una eina molt preuada per al màrqueting. D’altra banda, participo amb allò que és la Fundació, que es dedica en específic al suport a exfutbolistes. Molta gent està passant dificultats. Per això es vehiculen rendes i s’ofereixen cursos i opcions noves laborals.

Als 90, en retirar-te, vas fer un temps d’entrenador. Primer en tàndem amb en Ramon Calderé, amb qui vau pujar a Tercera el Santboià (1993-1995). Tintín Márquez va reclutar-vos a Gràcia, per ser tècnics de l’Europa (1995-1997) i vau vèncer la Copa de Catalunya. I en un any (2002/2003), a la banqueta del Girona, vas portar l’equip a Segona Divisió B. No reps més ofertes?
Sí, alguna. Però vaig decidir deixar-ho. M’entusiasma, hi gaudeixo, és d’aquelles coses que més m’omple, però no puc compaginar-m’ho. Va arribar-me alguna oferta, de fora de Catalunya, però vaig dir-me: i la família? És un treball molt fluctuant, que depèn molt dels resultats, i comporta un nivell de sacrifici, en el sentit de no ser a casa. Vaig prendre una decisió en aquell moment i no he tornat a obrir la porta.

Moratalla va jugar 219 partits oficials amb el Barça. I va guanyar 7 títols en 7 anys (mitjana d’un per temporada), que per l’època no està gens malament. Vas debutar amb el Polonès Uddo Lattek, que venia de guanyar dues lligues alemanyes i una copa de la UEFA amb el Borussia Moenchengladbach. I vas tenir la gran sort d’aixecar ja aquell any (81) la Copa: 3-1 davant l’Sporting al Vicente Calderon.
Vaig tenir un gran privilegi i molta sort. Una lesió fortuïta va obligar al nou tècnic a buscar en el Barça Atlètic, i vaig ser l’afortunat que es va emportar per jugar les semifinals i la final. No es pot demanar molt més, sortida i títol! I el gran somni del debut que no era fàcil aquell temps. Cal pensar que fins que van pujar al primer equip Antonio Olmo i Tente Sánchez, l’any 76, la promoció a la pedrera era molt minsa. Van seguir-lo ja Carrasco (1978) i Joan Josep Estella (1979). I als 80 en Manolo (Juan Manuel Martínez Toral) i jo mateix. No com ara, la majoria de gent es quedava al filial fins als 23 o els 25 anys, com va passar amb Ramon Maria Calderé (va debutar l’any 84 amb 25) o amb Juan Carlos Pérez Rojo, que malgrat ser designat 2n millor del Mundial Juvenil a Tòquio (1979), va romandre al Barça Atlètic fins el 1983 (24 anys).

Vas jugant i passes a ser fix a la plantilla l’any següent, amb nova recompensa.
El gener del 1982 em comuniquen que m’incorporen definitivament. Érem líders de la lliga, i tanmateix vam deixar escapar el campionat i va quedar un molt mal regust. Però s’arriba a la final de la Recopa, i la guanyem per segon cop, amb gols de Simonsen i Quini en un Camp Nou tot ple de gent.
Després ja va venir l’era de Menotti (1982-1984) i la lliga amb Terry Venables (1985). Quin moment vas gaudir més?
El debut, és especial, i la Recopa. Però també els altres títols. És un goig haver assolit tots aquells triomfs.

Quin va ser el pitjor moment de la carrera?
Aquella Copa d’Europa, la final contra l’Steaua (7 de maig de 1986). M’acompanyarà tota la vida! Vam anar més a recollir la copa que a guanyar el partit i es va notar. Corria el crono, 0-0, i s’afegia la pressió. No havíem de fallar. Però tot va accelerar-se en un fatídic desenllaç.

S’ha avançat en el futbol?
Certament hi ha hagut molts canvis. Abans tot era més físic, i agressiu. Ara es prima més la tàctica, l’anàlisi i es protegeix als jugadors. Les diverses condicions també difereixen. Et trobaves amb terrenys impracticables, bé per certa mala fe o per les tempestes i nevades. I ara els temps han canviat molt. Amb 14 anys jo ja treballava. Em llevava a les 7 del matí, feia la feina fins les 17h i després anava a Barcelona per entrenar amb el cadet o el juvenil, era de bojos! Tornava amb el bus a Martorell, i si mon pare es descuidava, feia el trajecte final (uns 14 kilòmetres) per l’autovia tot corrent. Més d’un dia em va aturar la policia: “¿Qué hace?”- “Volver para casa, a cenar un poco y acostarme”, els deia…

Què pots dir que t’ha donat aquest esport? Hi has lligat la teva vida
Ha estat com una universitat. M’ha ajudat a sortir del meu poble, a ser inquiet, a viatjar i a llegir molt. He pogut conèixer gent i compartir… Ben entès i aplicat és una gran font creativa i de valors. III


“Jugava de lliure a la cantera però allà dalt feia falta un central”
I com era Maradona?
Un gran company. Era molt bo amb tots nosaltres, i malgrat brillar amb llum pròpia no va creure’s més que res. L’únic tema és que no vam gaudir-lo gaire. Les lesions van matxacar-lo. El futbol més agressiu i el reglament menys protector que el d’avui dia, van jugar males passades. Però vam tenir també a Schuster, a Archibald, a Lineker o Hughes, i grans noms de gent de casa com Carrasco o Calderé. Va ser sempre un privilegi compartir amb cadascun d’ells.
Vas haver d’adaptar el joc a les “estrelles”?
Un equip és un conjunt però queda clar que si hi ha un Diego, es busca més, perquè tot sol pot decidir i encarrilar un partit. Simplement vaig amotllar-me. Jugava de lliure a la cantera, conduint des del darrera. Però allà dalt feia falta un central, més marcador, més agressiu, per deixar espai a gent com Schuster. Vaig cedir als requeriments, evidentment, era el meu somni, no podia dir que no!.
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios