La guerra generacional: una batalla estèril que ens allunya

En el meu cas que soc nascut al 1982, alguns em situen com a ‘boomer’, però el cert és que soc milenial (nascuts entre el 81 i 96) i per tant no em sento ni part d’uns ni dels altres, ni responsable de les crítiques que fan uns i altres. El que sí és cert d’aquells que comencem a pentinar alguna cana és que hem viscut un període de creixement econòmic i estabilitat que, sovint, no hem sabut aprofitar per construir un futur més just i sostenible. Ens vam beneficiar d’un sistema que funcionava per a nosaltres, però vam ser lents a l’hora de reconèixer-ne les limitacions. El canvi climàtic, per exemple, no és pas nou, però vam mirar cap a una altra banda massa temps. En aquest sentit, sí, potser cal fer autocrítica.

Ara bé, també és cert que els milenials i la generació Z —les anomenades per alguns “generacions de cristall”— caiem sovint en una crítica constant, poc constructiva i excessivament emocional. Reclamem amb raó millors condicions laborals, accés a l’habitatge… però, alhora, sovint ens instal·lem en una queixa permanent que no sempre va acompanyada de propostes o compromís. Criticar-ho tot des de Twitter no és fer revolució.

La realitat, però, és que el problema no és d’una generació en concret, sinó del sistema que compartim. I mentre ens barallem, aquest sistema continua funcionant per als de sempre. Per això cal fer un pas enrere i trencar amb aquest discurs simplista que enfronta generacions. Cada generació ha tingut els seus reptes i les seves mancances, però també els seus mèrits i lluites. Criminalitzar o ridiculitzar els altres només serveix per dividir.

En definitiva, cal passar de la crítica estèril a la col·laboració activa. No es tracta de veure qui té raó, sinó de construir plegats un futur que valgui la pena per a tothom. I això, només ho farem si deixem de lluitar entre nosaltres i comencem a lluitar colze a colze. III