La controvèrsia sobre la presència d’agents en assemblees sindicals de docents, el debat sobre policies als instituts i la discussió sobre si existeix o no una crisi d’inseguretat al país han acabat convergint en una mateixa pregunta de fons: com s’ha de governar la seguretat en una democràcia moderna?
És una qüestió especialment delicada perquè, en societats cada vegada més polaritzades i emocionalment tensionades, la legitimitat institucional ja no depèn només de la legalitat o de l’eficàcia operativa. També depèn de la percepció ciutadana de proporcionalitat, transparència i sentit democràtic. I aquest és probablement el gran repte que han evidenciat les darreres setmanes.
Des d’un punt de vista estrictament policial, moltes de les explicacions ofertes per Interior poden tenir una lògica operativa. Els cossos policials treballen anticipant riscos, prevenint escenaris potencialment conflictius i monitoritzant situacions que puguin afectar l’ordre públic. Això forma part de qualsevol model modern de seguretat.
En aquest context, també convé recordar que la mateixa comissió parlamentària sobre el model policial ja assenyalava que la mediació i la gestió dialogada dels conflictes havien de formar part essencial del model policial català, especialment en l’àmbit de les mobilitzacions socials i els espais sensibles des del punt de vista democràtic.
També convé recordar una qüestió bàsica de dret administratiu: no és el mateix una llei que un reglament, ni tampoc un decret d’estructura interna pot tenir el mateix abast que una norma amb efectes directes sobre la ciutadania. Els decrets d’estructura serveixen sobretot per ordenar el funcionament intern de l’Administració i, precisament per això, tenen una tramitació més simplificada que altres disposicions amb impacte extern sobre drets i obligacions.
Això fa encara més discutible que es pretengui utilitzar aquest tipus de normes internes com a fonament expansiu per legitimar actuacions especialment sensibles des del punt de vista dels drets fonamentals. Perquè si s’accepta una interpretació tan extensiva, la pregunta és inevitable: amb aquesta mateixa lògica també es podria la infiltració en “l’activitat institucional”? El problema no és només jurídic, sinó de cultura democràtica i de límits del poder administratiu.
Però el problema apareix quan una controvèrsia deixa de ser percebuda com una qüestió purament tècnica i entra en el terreny de la governança democràtica.
Una actuació pot ajustar-se a la legalitat i respondre a criteris tècnics i operatius legítims, però alhora generar malestar social si una part rellevant de la ciutadania percep que afecta determinats equilibris democràtics o espais especialment sensibles i protegits des del punt de vista col·lectiu. És exactament això el que està passant.
Quan es parla d’agents infiltrats en espais vinculats a activitat sindical o educativa, el debat ja no gira únicament al voltant de si l’actuació estava autoritzada o emparada per protocols interns. El que molta gent es pregunta és una altra cosa: és proporcional? És compatible amb la neutralitat institucional que s’espera d’un cos policial? Quin impacte té això sobre la confiança pública?
I sobretot emergeix una qüestió de fons que va més enllà del cas concret: què considerem avui un risc per a la seguretat pública? Ho és una assemblea de mestres? Ho és una mobilització sindical? On acaba la prevenció legítima i on comença el risc de percepció de vigilància sobre espais democràtics i socials?
Aquestes preguntes són especialment sensibles en qualsevol democràcia europea perquè afecten directament l’equilibri entre seguretat i drets fonamentals. I són preguntes legítimes.
També ho és el debat sobre la presència policial als instituts. Hi ha qui defensa que pot ser útil per detectar situacions de violència, radicalització o vulnerabilitat juvenil. I probablement és cert que els entorns educatius necessiten més eines de prevenció i mediació. Però una part de la comunitat educativa percep aquesta presència com una forma de vigilància que altera la naturalesa de l’espai escolar. De nou, el conflicte no és només operatiu. És cultural, social i institucional.
La mateixa tensió es reprodueix en el debat sobre la inseguretat. Les dades oficials poden indicar descensos en determinats delictes o un augment dels decomisos d’armes blanques. Però la seguretat no és únicament una estadística. És també una experiència emocional i col·lectiva.
Quan en pocs dies es produeixen diversos incidents greus de violència, alguns amb resultat de mort, la percepció ciutadana d’inseguretat augmenta inevitablement, independentment de l’evolució global de les estadístiques. I si la resposta institucional es percep com excessivament tècnica o massa centrada a insistir que “tot està sota control”, el risc és que aparegui una sensació de desconnexió entre el relat oficial i l’experiència ciutadana.
Aquest és un dels grans desafiaments de la seguretat contemporània: entendre que la confiança pública no es construeix només amb dades, sinó també amb legitimitat emocional.
Per això resulta especialment interessant recuperar un vell concepte de la tradició britànica: el policing by consent. El principi, formulat al segle XIX per Sir Robert Peel, parteix d’una idea molt simple però profundament democràtica: la policia no manté la seva autoritat només perquè la llei li atorga poder, sinó perquè la societat accepta aquest poder com a legítim.
Això obliga les institucions a pensar més enllà de la mera eficàcia operativa. Les obliga a preguntar-se no només si poden fer una determinada actuació, sinó també quin impacte tindrà sobre la confiança ciutadana i sobre la percepció de neutralitat institucional. En el fons, aquesta és la gran lliçó que deixa la polèmica actual.
Les democràcies modernes no necessiten menys seguretat. Necessiten institucions capaces d’exercir-la amb intel·ligència democràtica. Institucions que entenguin que l’autoritat pública no es protegeix només amb protocols o estadístiques, sinó també amb prudència, proporcionalitat i sensibilitat social.
Perquè la confiança pública és un recurs molt difícil de recuperar quan es deteriora. I perquè, en última instància, cap política de seguretat és sostenible si una part significativa de la ciutadania deixa de percebre les institucions com a pròpies.
Si (
No(
