Beatriz Parejo: “Cal difondre què suposa haver estat mare i competir, perquè no és fàcil”

Atrevida, autoexigent, competitiva, emprenedora… Bea Parejo va estudiar biomedicina i va poder fer el doctorat fa sols tres anys, focalitzada en biologia molecular. Per progressar en la carrera va marxar el 2017 a Saragossa, i va començar a treballar dins del Grup de Metabolisme i Cèl·lules Mare Tumorals de l’Instituto de Investigación Sanitaria de Aragón (IISA), on exerceix actualment d’investigadora postdoctoral. La recerca per poder trobar dianes i remeis a un dels càncers més letals, l’adenocarcinoma ductal pancreàtic, la motiva i l’apassiona al nivell que encara ho fa, ja només com a entrenadora, el softbol. Fa molt poc que va ser mare i combinar l’esport d’elit amb una carrera exigent i totalment competitiva no ha estat un camí senzill.

Poques vegades se’n parla. Com ha estat compaginar maternitat, l’esport com a professional i, en aquell temps, el doctorat?
Enormement complicat. En l’esport vaig tenir sort i just el 2022 van confiar en mi, i em van convocar novament per l’europeu, que es va disputar a Barcelona a finals de juliol. Però entrenar aquí a Saragossa, lluny del club, i sols tots tres, amb el meu marit i el meu fill, amb ningú amb qui poder deixar-lo, no és senzill. Sort de la tossuderia i de la meva convicció que és la que m’ha fet continuar, dormint molt poc i amb gran esforç. Ens l’enduiem a entrenar, en un terreny que ens va cedir el club local, el CBS Miralbueno, de divisions inferiors. Alternàvem les sessions damunt del camp amb exercicis aquí a casa. Tot plegat, en un moment en què les dones patim canvis fisiològics importants i que caldria tenir en compte.

La gran sort és que el teu marit és del gremi…
Li haig d’agrair molt a ell, especialment, i als meus pares, que ajudaven quan podien, d’haver prioritzat els meus entrenaments i les meves necessitats. Ell també ha estat jugador professional i evidentment, això facilita les coses. Va començar a Veneçuela, on el softbol és un esport popular i també ben recompensat i el 2006 el van fitxar des de la lliga espanyola. Des d’aleshores ençà ha anat passant per diferents clubs.

No hi entrarem molt a fons perquè podríem fer-ne un llibre si ho tractem profundament, però en la recerca el tema va de proteïnes, de dianes, i de fàrmacs candidats?
Es pot dir així. Ens dediquem a investigar per aturar el càncer de pàncrees, un fet que és apassionant i pot ajudar a molta gent. Cal pensar que la malaltia evoluciona molt de pressa, i que té un percentatge elevat d’afectació i fatalitat. És una tasca de fons però cal continuar invertint temps per tal de trobar-hi remeis. Resumint – tant com podré – mirem de comprendre el comportament d’aquelles cèl·lules que es resisteixen a condicions desfavorables, com les que s’experimenten durant la quiomioteràpia, i segueixen progressant i permeten ampliar el tumor. En aquest marc, investiguem dues proteïnes, la PPAR-delta i la ALK que contribueixen a afavorir l’expansió. Un cop ja en tenim les causes, provem en models in vitro i in vivo candidats a esdevenir potencials fàrmacs que n’inhibeixin l’efecte. Tot això a part d’indagar, per altra part, tot el paper que dins del càncer, pot jugar-hi també el greix.

No és una tasca menor.
És una feina molt maca, però alhora és inestable. Estàs pendent d’aconseguir en tot moment, finançament, per poder continuar el contracte. Actualment, sabem que hi som per tres anys més, però més enllà caldrà insistir i treballar per fer comprendre que el que fem és necessari i també de qualitat.

Vistes les dificultats i la popularitat minsa, que et va atreure de l’esport?
És un joc molt inclusiu, tothom hi pot participar, i hi ha en total nou posicions que exigeixen característiques diverses. Es podrien dividir pel que és el nucli, la bateria (el llançador i el receptor), el camp interior (primera, segona i tercera base), un defensa intermig, i les “outfield” o “jardineres”, que cobreixen la zona més allunyada. Jo vaig especialitzar-me molt més com a llançadora, sobretot al tram final de la carrera, però es pot dir que vaig ser molt polivalent i això em va fer progressar. El 2015, el nou tècnic estatal, el cubà-americà Héctor Torres, amb una enorme experiència, em va dir textualment: “No vas a ser la lanzadora principal ni la segunda del equipo. Pero tranquila, eres buena bateadora y vas a tener tu sitio”. El pensament positiu i aquesta versatilitat van fer que acabés jugant tot l’europeu, alternant la primera base amb actuacions de llançadora.

De la teva trajectòria, tant extensa, què en destaques?
La primera convocatòria amb la selecció catalana (el 2004) va ser un punt molt important per l’experiència que vam viure, als Països Baixos, amb aquelles jugadores (vam dormir, fent intercanvi, a casa seva). I després just l’any següent em van cridar per anar amb la selecció espanyola a disputar la Copa Intercontinental a Rivas-Vaciamadrid (22-27/07/2005). Va ser increïble i totalment inoblidable jugar contra Estats Units amb 17 anys!... Per victòries, el bronze sub 22 de Kunovice (a l’europeu de 2008) i el cinquè lloc assolit el 2019 on vam acabar derrotades solament per les millors (Holanda, Itàlia, Gran Bretanya i la República Txeca), van ser les més destacades. Igualment, em considero afortunada d’haver pogut anar a fora, i haver vist el gran nivell que em vaig trobar jugant a Itàlia a la primera divisió, on vaig aprendre també a perdre. No vaig ser en més equips perquè les normes encara no permetien jugar amb dos conjunts alhora, però canviar aquest reglament ajudaria a millorar el nostre nivell, jugant aquí i competint al mateix temps a l’estranger.

Et van faltar uns jocs olímpics?
Més aviat un mundial. Anar als Jocs hauria estat bé però en el softbol és molt difícil, sols hi accedeix un equip de la zona d’Àfrica-Europa, i a més l’han anat fent sortir i entrar a conveniència del programa (van excloure’l a Pequín el 2008, va tornar a Tòquio el 2020, el van descartar a París, quatre anys més tard, i ara retorna per l’interès evident d’Estats Units als Jocs Olímpics de l’any 2028). Però el que més em va fer mal és el mundial. No hi havíem arribat mai durant la meva trajectòria, i el 2023 que era a València, hi podíem ser presents. Doncs no em van convocar, després de gairebé vint anys de competir amb la selecció! Però el pitjor és que me’n vaig assabentar via instagram, sense que ningú em traslladés la decisió. Va ser un gest molt deshonest, em vaig sentir molt malament i vaig començar ja aleshores a pensar en la retirada, que va arribar un any més tard.

No podem acabar així… Explica’m alguna sorpresa…
Potser torno…

A competir?
M’ho estic pensant. Em queda el deute del mundial. D’ofertes ja me n’han vingut però haig de ser honesta, i si torno, m’ho haig de poder combinar amb tota la resta, entrenar bé, i poder estar al 100%.... Anirem veient… De moment, des de l’any passat, puc exercir d’entrenadora ajudant amb la selecció estatal sub 15, amb qui enguany competirem a l’europeu dels Països Baixos (a Rosmalen, del 27 de juliol a l’1 d’agost). Li estic molt agraïda per aquest oferiment a la tècnica principal, Lily Otermín, i evidentment, també a la federació, perquè em permet formar-me en aquesta faceta i continuar lligada al softbol. III

“Vaig ser la primera jugadora amb salari, però d’amagat”

Aquest tema dels diners i de la inestabilitat es pot extrapolar a l’esport. Devies viure circumstàncies similars... No cal ni dir que el softbol no és ni el bàsquet ni el futbol. A casa nostra, i a Europa en general, encara és poc conegut, tot i que poc a poc la gent identifica que és quelcom que s’assembla molt al beisbol, però que té algunes diferències. Aquest fet, i el gran biaix existent entre homes i dones, fa que el tema no fos fàcil. Jo al principi no cobrava, però quan jugava al Sant Boi em vaig plantar i vaig negociar. Treballava, i si volia continuar entrenant a un nivell elevat havia de deixar la feina. Els vaig dir que o me n’anava o em pagaven, i van veure coherent donar-me almenys un petit sou. Crec que vaig ser la primera jugadora amb un salari, i ja des d’aquell moment vaig mantenir aquest estatus als diferents clubs que vaig anar, però sempre de forma amagada, conservant aquest secret perquè les altres jugadores no ho sabessin i poguessin sorgir algunes diferències o exigir la seva part. També a la selecció ens compensaven – a diferència de potències europees com la República Txeca – desplaçaments i dietes. És un fet que millora molt lentament, però que caldria tenir en compte si es vol augmentar el nivell.