La figura del forçut, la gran icona de la bohèmia encisadora, adoptada únicament per sobreviure a finals del segle XIX i principis del segle XX, ha anat passant generacions, i ara adaptada als nous temps, comprèn diverses disciplines molt més especialitzades.Sonarà, perquè s’ha fet més popular, l’halterofília (consistent a elevar el màxim pes amb una barra), l’únic esport dins d’aquest món de la força que és olímpic i que inclou un engranatge més complet al seu voltant i compta amb un suport més gran. Però també són coneguts el culturisme (que valora el físic que s’aconsegueix: la simetria i la hipertròfia muscular) i el powerlifting o aixecament de potència (que comprèn tres exercicis de l’alçada: el press de banca, el pes mort i l’esquat, la “sentadilla” en castellà). L’strongman, per altra part, que és molt més espectacular, perquè combina resistència, agilitat i, evidentment, capacitat dels diferents músculs per transportar o elevar càrregues molt voluminoses, ve també d’aquesta llarga tradició, però es pot dir que, oficialment, va fer la seva aparició l’any 1977, amb la creació de la contesa que és vigent encara avui i que ha captat més l’atenció: “L’home més fort del món”. Aquesta competició, que fou pionera, volia unir l’halterofília, el culturisme, i en aquest cas més concret, també el futbol americà, en una primera edició que es va celebrar als Estudis Universals de Califòrnia.
L’esdeveniment anual, patrocinat per la marca de suplements en dietètica Met-Rx, va disputar-se durant deu anys (de 1995 a 2005) sota el paraigua de la nova federació internacional (la International Federation of Strenght Athletes, IFSA), que a partir d’aquesta data va escindir-se i va crear una pròpia competició amb el mateix nom (“L’home més fort del món IFSA”). L’univers de l’strongman i de les organitzacions, com sol passar quan una nova disciplina guanya pes d’una manera no uniforme, s’ha anat tornant més complex des de llavors i, a escala internacional, s’hi va afegir l’any 2004 la World Strongman Cup Federation, WSMCF. Ultra això, aquest esport tan popular a tot el món anglosaxó per la seva similitud i herència clara derivada de l’enorme tradició dels Jocs celtes de la Muntanya (Highland Games), ha anat forjant nous campionats i diverses associacions que corren per la seva banda i organitzen els seus propis campionats.
L’heterogeneïtat fa que tampoc no hi hagi proves clarament estipulades com a estàndard, i que aquesta decisió, amb marge per a la creació, quedi a mercè de l’entitat o del país que organitza. Tanmateix, els elements que s’utilitzen no difereixen en excés i solen ser neumàtics magnes i pesants, sacs plens de sorra, barres grans, algunes en forma de jou, i enginys més espectaculars com són camions o automòbils, que depenen tant de la capacitat com també de la tradició de cada lloc. El volum i els kilograms que cal portar o elevar depenen de la força bruta, que es combina, afavorint la seva singularitat i l’espectacle, amb la carrera, el llançament, l’agilitat i un temps concret per mesurar repeticions o distància recorreguda, que no sol anar més enllà del minut per l’exigència que comporta.
Aquesta dificultat i també l’explosivitat de què depèn aquest esport, que segueix sent poc practicat i poc difós a Catalunya, propicia una altra enorme divisió. Les dues federacions ja mencionades no fan proves antidòping, i per tant admeten com un fet normal prendre substàncies que puguin ser estimulants i puguin marcar diferències dins de la competició (com poden ser els esteroides, les hormones o alguns incitadors com l’efedrina o també l’amfetamina). Davant d’aquest fet concret que no permet plena igualtat entre uns i altres, va sorgir l’any 2005 una nova entitat mundial, la World Natural Strongman Federation (WNSF), amb l’objectiu d’establir controls de compostos prohibits molt similars als que podria disposar el Comitè Olímpic Internacional.
Un pratenc que ja despunta
La història de Pau Padial, que té només, actualment, 26 anys, beu dels escassos referents que ens ha deixat aquest esport al Principat i a tot l’àmbit peninsular, com ho ha estat el valencià Víctor Casado (retirat aquest febrer i resident també al Prat de Llobregat) o el deltebrenc Joan Ferrer (agricultor i constructor, i tres cops campió d’Espanya, 2020, 2022 i 2023 de strongman). D’una estatura mitjana i pes baix (72 kg) per bregar-se dins d’un món com és la força que dominen els perfils més corpulents i musculats, el jove del Baix Llobregat va començar en la natació, al C.N. Prat i arran d’una lesió d’espatlla, als 12 anys, va entrar al gimnàs i va fixar-se especialment en vídeos de la disciplina de strongman i altres pràctiques de força que corrien per les xarxes. No va deixar la piscina, en l’àmbit de competició, fins als 18, però ja l’anava combinant amb exercicis més concrets per reforçar tota la massa muscular, una afició que compartia, i que practica encara avui amb el seu pare. Va estudiar fisioteràpia i va acabar d’encarar aquesta vocació cursant un màster especial centrat en rendiment de força. El 2020 s’havia apuntat per estrenar-se en una prova d’aixecament de potència (powerlifting), però l’obligació dictada pel govern arran de la COVID-19 de reduir l’activitat a sols aquella necessària, va posposar el seu debut competitiu encara un temps.
Fins aquell moment concret s’exercitava al gimnàs municipal de la seva ciutat natal, però la reclusió imperativa, va impulsar-lo a habilitar el seu propi espai d’entrenament al garatge de casa seva, que des de llavors fins ara ha esdevingut el seu bastió. Per omplir-lo i anar-lo complementant amb barres fixes, sacs de sorra, discs de diversos volums i densitats, i tres neumàtics (de 90, 200 i 300 quilets) s’ha anat servint d’obsequis d’altres esportistes i col·legues com el Víctor, i també d’objectes identificats i abandonats a llocs com la platja del Prat.
Entrat l’any 2021 va començar a cercar més campionats i a participar en conteses amateurs, i en competicions que es fan a l’estat francès. Aquí a casa, l’impuls d’una nova cita al calendari, per part de Víctor Casado i Joan Ferrer, la de “Campeones del Hierro”, li ha obert portes, tant a ell com a molts altres esportistes, del món més competitiu de l’strongman. Fins avui aquest nou esdeveniment ha celebrat dues edicions (2024 a Terrassa, i aquest passat febrer, dia 28, a Deltebre). Pau Padial hi ha quedat ben classificat i això li ha donat més confiança per presentar la seva candidatura per al campionat d’Europa de la World Natural Strongman Federation, que es va disputar a Doncaster (Anglaterra) el dissabte 6 de juny. “Assolir aquesta classificació no ha estat fàcil, perquè cal participar en proves que es fan pel continent o bé certificar-ho online, com he fet jo. Però és un tema complicat perquè cal superar les marques establertes i, alhora, acreditar tot el procés i tots els pesos amb el vídeo de manera irrefutable”, explica en Pau. Si més no, hi ha pogut ser i el balanç és positiu. No ha entrat –ho feien sols els cinc primers– classificat per al mundial que tindrà lloc del 21 al 23 d’agost a prop de Glasgow. Ha fet sisè a la seva categoria, la de -72 kg (n’hi ha també de -80 kg, -90 kg, -105 kg, i +105, a més de cinc grups femenins). Però s’ha trobat molt a prop en certes proves de la resta dels atletes, sobretot aquelles que pot entrenar com el pes mort (que consisteix a elevar tota una barra, amb els braços estirats, penjant avall, fins a posar tot el cos dret). En altres modalitats més difícils de practicar, com la de llançar sacs de sorra (d’entre 12 i 20 kg) per damunt dels quatre metres, o aquella consistent en aguantar el màxim temps dues columnes (batejada amb el nom d’Hèrcules), ja li ha costat un xic més. “Els altres participants, la majoria irlandesos, britànics i algun noruec posseeixen més infraestructura, i molts tenen patrocinis. Vol dir això que s’hi poden dedicar més i amb més recursos, i aquest fet, es nota molt” recalca en Pau, que s’exercita una hora cada dia al seu garatge i ho combina amb la natació amb aletes, que practica, entre una i dues hores cada vespre, al C.N. L’Hospitalet.
Pressió per crear una federació
Joan Ferrer i Víctor Casado, d’altra banda, volen reforçar la lliga i pressionen per crear una federació que no existeix ni a Catalunya ni a l’estat. La pilota passa ara a les diferents institucions que haurien d’apostar-hi més i donar suport a l’esport no sols quan hi ha rèdit olímpic o certa notorietat. Més encara, quan parlem d’un derivat de les demostracions de força, que aquí han estat tot un símbol, però que a Escòcia o al País Basc, especialment, amb les diferències respectives, són un immens patrimoni i es practiquen des de temps immemorials. III
| Més per aquest esport |
 Pau Padial es configura ell mateix cada sessió d’entrenament. Tira dels coneixements que té de fisio i com a tècnic esportiu. Buscaria algun altre preparador, però compaginar una rutina més estricta amb la feina no seria pas senzill. De manera que confia en les sessions que ell es programa i amb la força i la passió que el vinculen amb el seu pare, amb el qual disputarà el pròxim 29 d’agost un torneig amateur a França, anomenat Grand Prix de Nièvre, una prova organitzada a la Borgonya per l’associació local Pure Strong Nivernais. Per a després, pel pròxim curs, es marca uns objectius molt clars: fer la prèvia i competir a la Liga Nacional de Fuerza (consistent en quatre proves durant l’any), repetir el campionat d’Europa de strongman i entrar, per fi, a competir també al mundial.
La manca de difusió i d’instal·lacions a la comarca i arreu del Principat poc que hi ajuda, però ell segueix el rastre dels atletes precedents, i està totalment decidit a fer molt més per aquest esport, com proposar exhibicions i per què no, col·laborar en alguna competició. |
Si (
No(
