La Fundació Bofill al seu anuari sobre l’estat de l’educació de 2024 reflectia que Catalunya havia retrocedit quasi un curs acadèmic en català i matemàtiques en una dècadas. D’un altre estudi, es desprenia que en comprensió lectora els alumnes catalans és com si anessin un curs per sota respecte als alumnes de la mateixa edat a Astúries.
Així doncs, el sistema educatiu català necessita una profunda i estudiada reforma, sense caure en el tòpic aquell de l’educació d’abans era millor, dit amb total l’alegria i sense cap base científica.
De fet, és necessari pensar i analitzar bé la situació en la que ens hi trobem i decidir quina és la millor solució, i sí, ho han de fer tècnics i polítics tots junts i a una. Perquè molts cops es cau en allò clàssic dels tècnics proposen bones solucions i els polítics ho espatllen, i no és així, hi ha polítics bons, també de no tan bons, però el mateix passaria a nivell tècnic. Perquè tècnicament se’ns va vendre fa uns anys que havíem d’anar cap al model finès, que era la més bella meravella, que havíem d’introduir la digitalització a les aules i que allò era el futur. Avui dia estem reculant, malgrat és va fer perquè tècnicament així s’aconsellava.
De la mateixa manera que no cal caure en la por de fer reformes legislatives si són escaients, perquè no és veritat que a Espanya hi hagi hagut una exageració de normes educatives. N’hi ha hagut normes que han reformat qüestions concretes del sistema, però el sistema educatiu en termes generals és el que es va implantar amb la LOGSE al 1990, (per entendre’ns la llei de la ESO) amb una gran modificació amb la LOMLOE (la Llei Celaá) al 2020, i que des de la LGE (la llei de la EGB) de 1970 no es reformava estructuralment el sistema educatiu. La resta de lleis educatives no canviaven els sistema educatiu estructuralment parlant.
En conclusió cal afrontar els canvis necessaris sense por però amb una profunda avaluació de què fer i com fer-ho. III
Si (
No(
