www.elllobregat.com
Antoni Pérez: “Abans érem una família i ara, en política, cadascú va a la seva”
Ampliar

Antoni Pérez: “Abans érem una família i ara, en política, cadascú va a la seva”

jueves 01 de diciembre de 2016, 11:49h
Han passat 18 anys dels fets i l’exalcalde accepta encantat l’oferiment de EL LLOBREGAT per recordar aquells anys i la seva trajectòria. “Quedem pel voltant de la plaça Francesc Macià, que vindré en tramvia”, diu, i desprès no pot evitar reivindicar-se com el principal impulsor del Trambaix, malgrat totes les reticències de la Generalitat que presidia Jordi Pujol.

“Quedem d’hora si vols, que m’aixeco cada dia a les sis”, puntualitza, perquè el seu cos encara no ha canviat un hàbit que té des de fa més de 30 anys, quan es despertava a les quatre de matinada per tirar endavant la carnisseria oberta al 1967 al mercat de Cornellà i on no va deixar d’anar quan era alcalde i fins que va morir la seva dona. Pérez Garzón segueix vivint a Esplugues, on va arribar al 1973. Va entrar en la política va ser de la ma de la seva dona, que militava des del 1974 al PSC Reagrupament, un dels tres partits que al 1978 es van fusionar per crear l’actual PSC. “Jo era qui cuidava dels fills mentre ella anava a les reunions clandestines”. Finalment ell també es va implicar i va començar a ssistir a les reunions de la Comissió Intermunicipal d’Urbanisme, un moviment de la transició on estaven representants tots els partits. “I em va passar el que sempre m’ha passat a les reunions de les associacions de pares de l’escola o quan vam fundar la Unió de Botiguers de Cornellà. Parles en públic i et diuen, doncs tu seràs el representant”, explica l’exalcalde, un home de verb fluid, i proper. Ell mateix admet que és capaç de vendre “croissants, sabates, telèfons, un gratacels o fustes. Tu em fas un encàrrec i jo te’l busco. Ara està venent pellets, un tipus de fusta premsada que s’utilitza com a combustible d’estufes. M’han donat una partida i estic mirant d’on introduir-la”.

El tramviaire
Quan van arribar les eleccions municipals de 1979 li van proposar d’anar amb els socialistes, però no volia perquè els fills eren petits. Finalment va acceptar formar part de les llistes i encapçalar la candidatura, encara que com a independent, fins que es va afiliar.

L’exalcalde coincideix amb totes les persones entrevistades en aquesta secció en la gran satisfacció que li provoca haver contribuït a la transformació de la seva ciutat. Ell, però, ho fa amb un to molt proper. “Que me quiten lo bailao. El que vam fer, fet està”. A tall d’exemple recorda que va heretar un crèdit de l’últim ajuntament de la transició per import de 600 milions de pessetes que es va invertir quasi tot en construir escoles. “Al cap de dos anys ja teníem escolaritzat tots els nens d’Esplugues”, diu. Entre ells, els seus fills, que fins llavors anaven al col·legi de L’Hospitalet.

Són actuacions com aquestes les que expliquen, segons ell, que el PSC escombrés en les segones eleccions municipals. “Els primers anys governàvem amb el PSUC i els meus em deien que havia de ser més incisiu. Jo sempre els hi responia que la gent sempre atribueix l’èxit o el fracàs de la gestió a l’alcalde”. La fractura l’històric partit dels comunistes catalans també hi va ajudar els socialistes a teixir una hegemonia electoral a la comarca.

“La tasca de l’alcalde és estar al carrer i parlar amb la gent, que no la facis esperar 15 dies per rebre-la al despatx. Jo anava caminant de casa meva a l’Ajuntament i de vegades trigava una hora. Avui s’ha perdut el contacte amb la gent”, recorda, i afegeix un detall que demana no publicar, tot i que al final s’hi avé. Fins l’any 1985 no va cobrar sou d’alcalde i es limitava a passar notes de despeses a l’interventor. “Tots aquests càrrecs són voluntaris, ningú t’obliga”.

Desprès apunta que li deien el tramviaire perquè l’any 1986 la Generalitat va aprovar un pla d’ampliació de la xarxa de transport en que no va incloure la petició de l’Ajuntament d’Esplugues d’incloure l’ampliació de la línia 3 del metro, que té les cotxeres a tocar de la població.

“Com que era un programa que arribava a l’any 2015 vam plantejar l’alternativa del tramvia que funcionava molt bé a altres ciutats europees”, diu Pérez Garzón, qui no té problemes en definir-se com “un dels pares de la criatura” del Trambaix, juntament amb els alcaldes de l’època de Sant Just Desvern i Sant Joan Despí. Segons les seves estimacions, el cost que va suposar la construcció d’aquest mitjà de transport està ja pràcticament amortitzat pel gran nombre de viatgers.

Esplugues, a diferència de molts municipis de la comarca, té barris molt benestants i d’altres obrers, és una ciutat que sempre ha conviscut amb aquesta dualitat i això no ha evitat l’aparició d’alguns interessos especuladors durant les darreres dècades, que l’exalcalde nega, com el polèmic pla Caufec. “Aquelles línies elèctriques no s’haguessin soterrat mai si no és per això”.

“La part benestant de La Miranda i la Diagonal està des de l’any 1948. Quan la gent té uns drets sobre uns terrenys s’han de respectar. Com ajuntament hi ha llocs on pots pressionar més i d’altres menys”, diu, i recorda la urbanització de la zona on es va instal·lar el Caprabo i com es va buscar una solució pels propietaris de les casetes afectades. “Jo tenia quasi tants vots con Convergència entre els veïns de la Diagonal. És qüestió de parlar amb la gent, que et coneguin”, diu Antoni Pérez.

Contra el sistema dels partits
Retirat de la vida política i institucional des de fa molt, no pot evitar una crítica amb el que alguns anomenen la casta. “No veig molta gent que es dedica a això fora de la capa del partit o de viure de la política perquè no han treballat. Tots els que vam entrar al 1979 estàvem treballant i la majoria vam continuar treballant”.

L’assistència al ple al 1979 es pagava a 500 pessetes, ara són 1.500 euros en alguns casos i ’última nòmina d’alcalde que va cobrar al 1998 va ser de 216.000 pessetes (l’equivalent a uns 1.300 euros d’ara). “Fes el comptes al que seria ara!. Hi ha quatre oficis que s’ha de tenir vocació per exercir-los: mestre, metge, capellà i polític”. No amaga una crítica al funcionament actual dels partits. “Els del 1979 vam entrar amb la condició de fer un servei a la societat. Ara la política s’ha convertit en una cosa en que si no estàs educat en la doctrina del teu partit i des de petit no t’han fet a la imatge i semblança dels que manen no ets vàlid”. I continua amb la crítica amb el seu verb fluid quan assegura que “en la política he trobat molt egoisme. Abans érem una família, ara cadascú va molt a la seva, a col·locar-se, com els de Sabadell, cadascú per ell”.

“El que va passar era una xorrada. Va haver un ma, no sé quina, que ho va forçar tot”, explica sobre el procés judicial i la posterior condemna que va forçar la seva dimissió. “Jo ja no volia repetir al 1995, perquè vaig passar un calvari amb la malaltia de la meva dona durant tres anys”.

“Van coincidir tres o quatre coses en aquell procés”, diu. “Hi havia polítics de Barcelona de diferents partits que deien que Esplugues no podia tenir un alcalde socialista i jo els hi responia: doncs poseu un altre vosaltres, si teniu collons!”, relata. “La cosa estava arxivada però es va torçar molt. Va haver alguna mà negra però no sé de qui”, segueix recordant Pérez Garzón.

L’origen d’aquell procés judicials són dos decrets que va signar quan era alcalde que van permetre instal·lar un negoci molt rentable de venda de vehicles d’ocasió a una societat de la qual era administrador i accionista un dels seus fills. El grup municipal d’Iniciativa per Catalunya ho va denunciar i va exercir l’acusació popular. Durant la instrucció del cas la fiscalia va demanar sense èxit en dues ocasions l’arxiu del cas i només va ser al final del judici quan va canviar de posicionament i demanà una condemna. Pérez Garzón no va fer cas del seu advocat i no va recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem. Et vas sentir recolzat pel PSC en aquella època? “Pel partit sí, per algunes persones no, però sí em vaig sentir recolzat sobre tot per la federació del Baix Llobregat. Jo en aquella època era el president i suposo que em van triar perquè no era tan fogoso com els que hi havien llavors”.

Va votar Miquel Iceta a les primàries del PSC i assegura que és el líder que li cal al PSC. “És un cap privilegiat, té les idees molt clares i les sap explicar molt bé. És segurament el que necessita ara el partit per fer la transició necessària i al partit tothom li té respecte.

Segueix votant socialista, “de vegades ho he fet amb el nas tapat”, i continua assistint a les assemblees del PSC d’Esplugues. Algunes vegades parlo i d’altres no perquè tampoc vull que se’m vegi com l’avi Cebolleta. Encara l’aturen els veïns pel carrer, li diuen alcalde i diu que se sent molt estimat. “Alguns em tenen ràbia, ho sé, això no es pot evitar”. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (6)    No(0)

+
2 comentarios