www.elllobregat.com
Jacint Borràs, un dels nostres
Ampliar

Jacint Borràs, un dels nostres

Obituari: Jacint Borràs, fundador de CDC de L’Hospitalet i un dels pares de Convergència

lunes 09 de octubre de 2017, 11:07h
Com si les dates tinguessin una especial vinculació amb la història íntima de les persones, recent acabada la Diada de l’Onze de Setembre d’enguany, va morir víctima d’un càncer que patia de feia mesos, l’històric dirigent de Convergència Democràtica de Catalunya, Jacint Borràs i Manuel, fill de L’Hospitalet.

Va morir als 84 anys amb el mateix carnet del partit que va ajudar a fundar amb Jordi Pujol i una colla d’amics més, el 17 de novembre de 1974, durant l’efemèride commemorativa del 75è aniversari del Barça a Montserrat i quan al dictador li quedava només un any i escaig de vida. Borràs, que tenia un dels números més baixos del carnet de Convergència Democràtica de Catalunya, va ser nomenat president del partit en el moment de la seva liquidació formal durant el Congrés de l’estiu del 2016 quan es va reconvertir en el nou Partit Demòcrata Català. Va acceptar el càrrec amb la mateixa humilitat que el va distingir en vida i amb un sentiment dual: finiquitar una part de la seva història personal per obrir-ne una de nova, plena d’il·lusions.

Abanderat del catalanisme a L’Hospitalet

Durant els darrers anys del període franquista i el període de la Transició, a L’Hospitalet no era fàcil representar un partit catalanista i de centre-dreta, en un ambient polític de forta confrontació social dominat pels partits comunistes, on el PSUC, cal recordar-ho ara, era el més moderat de tots ells. S’ha parlat molt del paper que en la reivindicació del catalanisme popular va jugar el partit dels comunistes de Catalunya, però la veritat és que ser catalanista a L’Hospitalet en aquell període era un autèntic exotisme.

La gent de CDC, i també a l’altra banda de l’espectre patriòtic els escassos militants del PSAN, representaven una minoria que, no obstant les dificultats, es va saber fer respectar. De Catalunya com a país es parlava poc i quan es feia era per reivindicar els drets nacionals que es conjugaven de manera específica en només un terç del lema de l’Assemblea de Catalunya: el que parlava de l’Estatut d’Autonomia. Així, a la vigília de la Diada Nacional del 1976, encara prohibida i només tolerada al final de tot, l’antifranquisme militant reivindicava l’Estatut però no resultava fàcil destacar-se com a defensor públic de l’autonomia catalana. Recordo que les forces polítiques van fer una crida, modestíssima, a reptar el governador civil i les autoritats del règim, penjant durant la Diada, senyeres als balcons i a les finestres.

A L’Hospitalet Centre, on jo vivia aleshores, pocs vam fer cas de la consigna. Un dels que més va mostrar el seu compromís —i es bo recordar-ho ara— va ser el Jacint Borràs que va rodejar la façana del seu habitatge a la Rambla, amb una senyera especialment vistosa. Aquell compromís era un signe d’indiscutible catalanitat però també una mostra de coratge que, venint d’un centre dreta liberal més aviat pudorós, calia valorar en tota la seva dimensió.

Pas pel món local

Borràs va ser després, el segon de la llista a les primeres eleccions municipals democràtiques. Una llista que va encapçalar Enric Vila de la Hoz, més gran que en Borràs i, com ell, d’una exquisidesa en el tracte que el van fer ser respectat com calia. Probablement, aquest caràcter col·laboratiu que Borràs proclamava i exercia, va actuar de bàlsam al partit a L’Hospitalet on ningú recorda, en aquell període, cap dissensió o ruptura. Com a corresponsals de L’Hospitalet vam mantenir sempre una relació cordial amb els homes i dones de Convergència. Se’ns veia d’una hora lluny que estàvem en una altra dimensió ideològica però això no va minvar mai el respecte i la sensació que uns i altres desitjàvem el millor per la ciutat i la seva gent. Molts anys després, vaig coincidir un matí de no recordo quines eleccions, al Parc de Can Sostres de Torrelles —municipi de la meva residència actual— acompanyant la seva filla Meritxell, l’actual consellera de Governació i Relacions Institucionals, a qui jo encara recordo com alumna del Patufet on després van anar els meus fills. Com no podia ser d’una altra manera, ens vam saludar i vam estar una estona de conversa animada.

L’última trobada

Ja no el tornaria a veure fins a mitjans de març d’aquest any a la sala de l’Harmonia. Presentàvem el llibre “Capdevila i nosaltres” amb l’antic alcalde com a autèntic reclam. La seva reconeguda figura va actuar de catalitzador i la sala es va omplir amb un centenar llarg de persones entre les quals, a les primeres files, estava el Jacint Borràs. El vaig veure força animat i interessat pel que es deia i, en acabar l’acte, va comprar el llibre. Com de passada, em va demanar si li podria enviar el text que vaig llegir, que feia una anàlisi apassionada dels anys del socialisme municipal comparat amb els propòsits de Vicenç Capdevila, que amb tota seguretat coincidien amb els que Convergència havia defensat sempre. Em va deixar el seu e-mail i al dia següent li vaig enviar l’escrit i li vaig agrair la seva presència a l’acte. Em va contestar d’immediat donant-me les gràcies.

Ja no el veuria més. Un correu del Centre d’Estudis m’anunciava la seva mort a la tarda del dia 12 i la cerimònia del dia següent a l’església de Santa Eulàlia del Centre. Quan vaig arribar, l’església ja era plena com un ou. Des de la porta vaig poder escoltar, després de l’acte religiós, la intervenció dels seus cinc fills i d’un parell de nets en representació dels nou presents. I vaig poder veure una munió de personalitats diverses i d’altres que sembla que hi eren i van sortir per la porta lateral. Una part important dels veterans convergents i dels joves nacionalistes, però també, gent de l’esquerra de tota la vida. Que haguessin estat els seus —fins i tot en Pujol i senyora que no vaig arribar a veure— era comprensible del tot, tenint en compte la seva fidelitat ideològica i de país. A més, ser amic dels seus amics quan els dies són grisos, parla a bastament de la seva humanitat i de la seva capacitat d’entendre més enllà de l’estrictament raonable.

Que hagués estat gent de l’esquerra hospitalenca també explica el seu tarannà obert i plural, la seva bonhomia i la seva disposició personal.

Deia al principi que sembla que les dates tinguin una especial vinculació amb la història personal. Que hagi mort a vint dies de l’1 d’octubre del 2017, quan alguns dels seus somnis podrien fer-se realitat, no sabria dir si és premonitori de res o simplement l’atzar d’un destí cruel: el dels catalans acostumats a estimar un país en permanent combat.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios