www.elllobregat.com
El Tarradellas més proper

El Tarradellas més proper

jueves 02 de noviembre de 2017, 21:39h
Acaben de celebrar-se els quaranta anys del retorn del President Tarradellas i el seu municipi natal hi ha dedicat una setmana sencera d’activitats per recordar la figura del seu fill il·lustre.


Josep Tarradellas i Joan no només va néixer a Cervelló, en una casa de la carretera que conserva avui a la façana una placa commemorativa, sinó que és enterrat en el mateix panteó del petit cementiri del municipi on descansen les restes dels seus pares, de la seva filla Montserrat i de la seva vídua Antonia Macià que va morir tretze anys després.

Tarradellas va arribar a Barcelona el 23 d’octubre de 1977 com a president de la Generalitat republicana, càrrec que va mantenir durant 28 anys, tots ells, menys els tres últims, a l’exili, primer en terres suïsses i després a Saint Martin Le Beau, al nord-oest de França tocant a Tours, on centenars de catalans el van anar a visitar, especialment durant els anys setanta. Aquell dia d’octubre del 77 s’havia restablert la única institució republicana que havia sobreviscut al franquisme i es va fer mantenint com a president a un Tarradellas murri i tossut que va saludar al país amb unes paraules molt escollides: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”.

Supervivent per convicció i sort
Elegint ciutadans de Catalunya per saludar la gent que omplia a vesar la plaça Sant Jaume, llençava un doble missatge: Catalunya era un país de ciutadans i no de súbdits i era un país exemple d’integració després dels enormes allaus immigratoris que havia patit des dels anys seixanta. L’important no era que fossin catalans de socarrel o nouvinguts, l’important és que se sentissin ciutadans d’un país que havia mantingut inalterable la seva principal institució malgrat la derrota i les extraordinàries crisis interiors. El “Ja sóc aquí” era, així, el crit que resumia la llarga espera de la institució, malgrat que algú pogués fer una lectura narcisista del vell polític.

Va ser un supervivent per convicció pròpia i un xic de sort. El govern de Vichy, a diferència del que va passar amb Companys, no va signar l’ordre de lliurament de Tarradellas a les autoritats franquistes i va poder escapar de la presó i potser de la mort. Després es va mantenir inalterable com a diputat del Parlament de Catalunya fins que Josep Irla, que havia estat el president del Parlament i que va succeir Companys, afusellat, com a president de la Generalitat, dimitís per malaltia l’any 1954. Enmig de mil batalles internes del catalanisme i d’una ERC dividida i sectària, Tarradellas, cada vegada amb més influència, acabaria proposant com a president de la Generalitat el music Pau Casals, però aquest no ho va acceptar i el càrrec finalment va recaure en ell.

Sisè sentit: olorar el perill
Havia fet política des de jovenet en el convuls context republicà i ben aviat la guerra i l’exili li ensenyarien que, per sobreviure en aquest món dels poders i dels contrapoders, cal una passió extraordinària, una autoestima immensa, la paciència imprescindible i unes dosis de realisme considerable. I una important capacitat intuïtiva. Tothom que el va conèixer coincidia que tenia un sisè sentit per olorar el perill, l’astúcia que convenia en cada moment i l’ego necessari per fer-hi front. I l’experiència política, que el va portar, per exemple, a convèncer el president Suárez del que podia semblar impossible: el restabliment de la Generalitat republicana per incorporar Catalunya al projecte de la Transició. Al llarg de la seva vida es va crear enemics insalvables i fidelitats significatives. A un polític de raça segurament no li calen amics, en té prou amb bons col·laboradors. I ell els va tenir, diferents en cada moment, però prou útils.

Per això s’ha convertit en una figura històrica. Quan es preparaven les eleccions al primer Parlament de Catalunya de la democràcia, va saber marxar a temps i va rebre tots els honors i tots els reconeixements. Al 1980 el successor va ser Jordi Pujol, un personatge que a Tarradellas li creava una desconfiança que mai no li va amagar, perquè pensava que darrere d’aquella imatge de nacionalisme col·laboratiu s’amagava el germen del victimisme i de la intolerància.

Figura històrica
Tarradellas moriria el juny de 1988. Al mes de març d’aquell mateix any, el setmanari El Nou Llobregat que jo aleshores dirigia, encetava el seu primer número amb una entrevista al president Tarradellas que ja tenia setanta quatre anys i vivia com un jubilat qualsevol al seu pis de la Via Augusta de Barcelona. Aquell nou Llobregat era el successor d’un anterior Llobregat que havia impulsat el meu veí de pàgina Joan Carles Valero i que en el període en que jo el vaig dirigir, va ser clausurat per l’editor després de la meva dimissió i de tota la redacció per un conflicte de censura. Aquell nou Llobregat va durar pocs mesos però encara al juny vam tenir l’oportunitat de fer-nos ressò de la mort del cervellonenc il·lustre, tres mesos escassos després de concedir-nos una de les darreres entrevistes de la seva vida.

Entre cometes, Tarradelles ens va dir coses que avui, en el context actual, prenen tot el sentit i que posen de manifest la seva sagacitat política, ja posada de manifest durant els seus anys d’exili i de la seva presidència executiva: “a la meva Catalunya li sobra victimisme i continua pecant de voler tenir sempre la raó” malgrat que li semblava “que li continua mancant una veritable autonomia”.

En perill
En l’entrevista es diu que Tarradellas “no es partidari de la reforma de l’Estatut, una bandera que els seus successors d’ERC han estat els primers de fer flamejar” i que estava convençut que si prosperava la decisió de negociar la reforma “hi sortirem perdent” i advocava per aprofitar totes les possibilitats d’aquell estatut de 1979 “ja que aquest no ha estat prou espremut”. Convençut que Catalunya és una nació, considerava però que “el que cal es donar un major suport al govern central i deixar de fer escapades en solitari, deixant de banda el progrés global d’Espanya”.

L’entrevista és més llarga i hi tracta altres temes polítics i bastants més de personals. Barreja algunes boutades amb confessions íntimes de cert calat i avui té un notable interès històric. Quan ja era president de la Generalitat a l’exili, no va voler mai nomenar un govern perquè considerava amb tot l’encert que els governs han de tenir poder executiu. I si no el tenen, “fan el ridícul”.

Avui, segurament, no estaria gaire content del que veuria, del que escoltaria i del que podria intuir. El que ell va sostenir amb la màxima dignitat durant 38 anys, avui corre el perill de fer llàstima. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (2)    No(0)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto