www.elllobregat.com
El Levante Las Planas tasta la glòria
Ampliar

El Levante Las Planas tasta la glòria

Jordi Gispert

domingo 03 de julio de 2022, 17:00h

Invasió de camp, instantànies, passadís, samarreta commemorativa i actes de celebració. És l’exteriorització de l’èxit

L’emoció per la consecució d’un llarg projecte que ja fa més de tres anys que es va planificar. Sensació d’enveja sana i empatia per a qui ho contempla des de fora. Us ascens a la millor categoria, lideratge mantingut des del principi, i una gesta que aglutina moltes més variables que un simple campionat, i que té repercussió, més enllà d’un sol equip, per a tot un col·lectiu, i pel conjunt d’un esport que, com la majoria, és encara lluny de la igualtat real.
Fa quatre anys, ningú hauria donat crèdit. Ara però, ja es pot afirmar amb totes les de la llei. El Levante las Planas, un modest conjunt de barri sorgit fruit d’una fusió entre el Rayo Planense i la UP Bètica, a l’estiu del 1983, constituït en un entorn obrer de procedència en major part d’Andalusia i situat a la frontera entre Cornellà i Sant Joan Despí, s’erigeix ara mateix com a segon millor equip femení de futbol de Catalunya. El diumenge 29 de maig, a punt del capvespre, amb els tres xiulets de conclusió decretats pel triplet de col·legiades, es feia oficial una proesa heroica que sobrepassava tota planificació inicial. Una fita que finalment caminava més enllà d’un somni compartit però silenciat per improbable.

Conte de fades
El conte de fades de l’ascens a la Primera Divisió (Primera Iberdrola), ja fregats els ulls, ben conscients i despertats del que semblava inassolible, es pot explicar ja com una realitat, i el duel contra l’Espanyol, en el darrer instant d’una lliga regular molt competida, com un fet històric per a aquest esport de noies que a poc a poquet, i a base de molt d’esforç modest a les esquenes, fuig d’aquella consideració moral que deixava i concebia només per a la categoria masculina, la pràctica física i popular més seguida arreu del món.
A les 12 del migdia les noies estaven ajudant a preparar la festa, col·locant les pancartes que els servirien de motivació, i arreglant-ho tot com si no haguessin d’erigir-se elles mateixes en protagonistes a dos quarts de set del vespre”. Són paraules de Sebastian Cañas, figura molt vinculada des de sempre al municipi, soci del Levante i exjugador del Sant Joan Despí d’Handbol, que l’any 2016 va ser elegit nou president de l’entitat. Reflexa la feina feta, la cooperació impulsada per aquesta nova junta i la companyonia excel·lent que ha fet aflorar el treball diari i l’objectiu comú indiscutible. Havien complert durant tot l’any. Cavalcat entre el primer i el tercer lloc en el pitjor moment. Havien cuidat tots els detalls i enllestit i preparat aquest últim esglaó que tenien per davant. Només calia un empat, però potser per evadir la ment, per restar pressió afegida, o tal volta per mirar de concentrar-se i defugir derrotes que entraven dins del possible desenllaç, preferien focalitzar els seus esforços en gaudir d’un moment únic.
I la cosa va sortir rodona. I el mèrit és doble ja que el rival no era un desconegut. L’Espanyol, amb emblema, escut i història que no cal descriure, i amb una avantatge ben notòria de professionalitat, temps i recursos en tots els sentits, descendit just de primera i amb el repte inequívoc de tornar a la màxima categoria, s’hi jugava temporada, ganes, il·lusió i també prestigi. Els primers 30 minuts d’impàs van ser sols el prolegomen d’una exhibició d’esperit i conjunció perfecta amb l’afició. Les més de 500 ànimes que omplien, assegudes o d’empeus i sense visibilitat idònia moltes d’elles, el camp de Les Planes, amb part reduïda i sorollosa blanc-i-blava i majoria amb els colors vermells i franja blanca del Levante, van fer el seu paper des del principi i van esclatar de joia quan una ex precisament del Sant Gabriel i l’Espanyol, l’alta i prima i migcampista, tot terreny, Letti Sevilla (21 anys), va volar per sobre de les seves dues marcadores trepitjant l’àrea petita i a la sortida d’un córner va encetar el camí directe cap la matrícula d’honor.
L’Espanyol no va xutar ni una vegada a porteria i a pesar de la necessitat, la intuïció d’Adriana Martín, la potència i força física de Daniela Caracas, o el coratge destacable i incansable de principi a fi de la defensa i carrilera Xènia Pérez, van quedar eclipsats també al segon temps per la capacitat de desmarcatge i moviment d’Irina Uribe (extrem esquerra, 23 anys, amb llarga trajectòria a les categories inferiors de l’Espanyol, el Sant Gabriel, el Barça i la Damm), pel ferm treball defensiu de la jugadora local Laia Parera (21 anys, lateral), per la força al mig del camp demostrada per Núria Garrote (25 anys) i en forma especial i excelsa, per una velocitat vertiginosa i un desequilibri en banda dreta que va exhibir un cop més Elena Julve (21 anys), també ex de l’Espanyol, club on va jugar-hi quatre temporades després d’iniciar-se al Sant Gabriel de Sant Adrià.
Els gols d’Emma Martín (54), una migcampista que ha militat quatre anys al Deportivo Alavés, campió vigent d’aquesta Reto Iberdrola (Grup Nord), i el tercer i definitiu que a falta de 9 minuts va assolir en carrera i davant la portera Sara Navarro, una de les veteranes amb 26 anys, retornada al club aquesta temporada després de marxar el 2016 al Seagull de Badalona per seguir a l’Albacete, l’Sporting de Huelva i l’Eibar, van segellar l’èxit. Una festa que va culminar amb el públic a la gespa d’un terreny de joc menut si es compara estrictament amb la resta bastions de la categoria (110 metres x 60m), amb un passadís de banda a banda de l’horitzontal i amb una celebració consecutiva, segur llarga, que queda per a la intimitat i per les cròniques privades de les que s’ho mereixien.
El 2018, el sènior del Levante femení, que cavalca des del 1998 i que ja havia jugat (2012-2014) a la màxima categoria, l’actual Primera Iberdrola, iniciada el 1988 sota el nom de Lliga Nacional Femenina (1988 – 1986) i despés rebatejada com a Divisió d’Honor (1996 – 2001) i Superlliga (2001 – 2011), va baixar consecutivament i lluny de la semiprofessionalitat a la Primera Nacional (3ª Divisió) i per causa d’una reestructuració federativa, finalment a Preferent, la millor categoria catalana però la quarta a nivell estatal. Disposava el club llavors d’un total de 22 equips, només 7 d’ells femenins, i els descensos i la promesa inicial de la Junta d’enfortir el sènior masculí, van crear entre els socis una mala concepció i un pensament estès que aquella directiva menyspreava a les noies. “Va haver-hi un malentès, perquè vam entrar al 2016 amb la idea d’enfortir l’estructura tècnica del masculí.
Però la filosofia cap al femení era eixamplar la base, i ajudar a noies i nois. Gran prova d’això és que avui dia tenim 36 equips, i 18, la meitat, ja són femenins”. Sebasián Cañas, orgullós d’un club que ara és exemple i referent, sent reconfortada i assolida plenament l’ambició que es va fixar, quan aquell estiu de fa quatre anys, Belén García, exjugadora, membre de la directiva i encara present com a coordinadora, va convèncer a Ferran Cabello, un jove entrenador que havia pujat amb el Pubilla Cases de l’Hospitalet de Segona Catalana fins a Preferent, perquè liderés el nou projecte del Levante.
Va copsar en aquell moment alguns punts a millorar pel que fa a la preparació de les categories inferiors, i va fixar un objectiu central ben clar: potenciar el sènior al màxim i el conjunt del futbol femení de l’entitat, mitjançant la creació de nous equips i una tecnificació i planificació molt més seriosa. I retornar a llarg termini l’absolut a la 2ª Divisió (Reto Iberdrola). 2 ascensos en 3 anys rubricaven la promesa el maig passat (2021). I aquesta temporada pensava en la permanència, vista la dificultat que presentava a priori la propera reducció federativa de la divisió, que ara passa de dos grups de 16 equips (Sud i Nord) a un de sol.
“Mentiria si digués que ho tenia tot planificat. L’objectiu del club era evitar un nou descens. Ara bé, en la ment d’un tècnic sempre hi ha més ambició i pel meu cap passava el màxim somni, el que finalment hem assolit”. I ho han fet amb canvis periòdics de plantilla, per tal d’adaptar-se als requeriments de cada nou ascens. 14 incorporacions aquest passat estiu, però eix de base casolana. Mitjana d’edat de 23, i al davant rivals amb els recursos que es suposen per exemple a Osasuna, Oviedo, Sporting, Saragossa, Racing, Lleida, o als filials de l’Espanyol, del Barça i de l’Atlètic de Madrid. “Un dels grans punts forts ha estat l’enorme pinya que s’ha originat. Es diu que és que són amigues. Jo més bé diria que hem reunit a grans professionals amb un objectiu comú molt clar. La lluita compartida i els resultats que van acompanyar des del principi han enfortit vincles i han permès de teixir uns llaços d’amistat determinants”.

Vuit amb nòmina
Reto Iberdrola, la Federació obliga a tenir vuit membres mínim de l’equip amb una nòmina. No hi ha sou estipulat però enguany les jugadores del Levante ja podien rebre quelcom més que el que són desplaçaments i alguna dieta inclosa que gaudien com a únic incentiu en les categories precedents. La dedicació ja s’ho valia. Entrenaven dues hores de dilluns fins a divendres, amb partit i un sol dia descans a la setmana. L’any que ve la Primera Iberdrola passa a ser professional, després de l’acord unànime adoptat pel Consejo Superior de Deportes el 15 de juny del 2021. Això significa sou i unes condicions pactades i l’obligació d’assegurar al 100% de la plantilla. “El club ja treballa per poder assolir tots els recursos. Tenim un estiu per endavant de converses i contactes tant amb patrocinadors, institucions, com també amb el propi Ajuntament de Sant Joan Despí. Lluitarem per culminar el projecte que fa temps que defensem, i ja sigui mitjançant contractes, drets o pactes col·laboratius, reunir el finançament que ens farà falta per complir amb les obligacions”. Són els desitjos del president, rubricats per la fe cega de l’entrenador, que sense oferir-ne més detalls, assegura que serà imprescindible canviar peces de l’actual plantilla.
El conjunt del futbol ràpid, vertical, directe i planificat en funció pròpia i no en base a cap rival, té ara el gran repte d’haver esdevingut un referent, i la missió no escrita de seguir empenyent el futbol femení, i l’esport en general, cap a una igualtat que és encara hipocresia o ignorància en molts mitjans, però que mica en mica va avançant a passos de gegant, més enllà del focus atractiu del Barça i les grans golejades. “Sorprendria a nivell físic com de ràpid es van reduint cada cop més les distàncies amb el futbol masculí”. És la percepció d’un Cabello que també havia entrenat a nens i adolescents dins l’Europa i el Pubilla Cases. “Si cal destacar una diferència és que les noies són més agraïdes i que la gestió per tot plegat es facilita”.
Aquest míster jove de només 30 anys, director d’orquestra revolucionari i satisfet, esdevingut marca de la casa d’aquest club humil de barri del Baix Llobregat, creu que s’ha avançat moltíssim cap a l’equitat, però adverteix, amb simbòlica tarjeta groga, als que tenen mínima capacitat de decisió: “Les mesures són encara puntuals i escasses. Faria falta progressar més decididament, i amb accions sostingudes i ben consistents, tan en temps com en la forma”.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios