La digitalització de las aules és positiva o és negativa? Ha estat positiu substituir els llibres per “tablets”? I les pissarres per pantalles? Quin seria el model més recomanable? Totes aquestes preguntes són complicades, i les respostes encara més.
Aquells com jo que no som experts i que habitualment ens abstenim de parlar dels temes que no hi entenem, veiem i escoltem els diferents arguments i arribem a la conclusió que segurament, com sempre, en el terme mig està la perfecció.
La majoria d’experts però, sembla que coincideixen en dos aspectes claus. El primer és que les pantalles són addictives, i en segon lloc que a edats primerenques no són el més òptim.
Així doncs, partint d’aquesta premissa hom arriba a la conclusió que la introducció de les pantalles a les aules s’ha de fer de forma progressiva i potser en edats més avançades del que fa uns anys pensava algú que s’havia de fer. Que els experts diguin que molts nens a edats que se suposa que la escriptura ja l’haurien de dominar siguin incapaços o tinguin dificultats per escriure les grafies, és un clar exemple que ens hem precipitat com a mínim en l’edat d’introducció de les pantalles a les aules.
Tanmateix, també és veritat que hi ha alguns nostàlgics que voldrien que els nens tornessin als “Cuadernos Rubio”, i això tampoc seria, perquè alguna cosa potser no s’ha acabat de fer bé, però que la digitalització té molts i molts aspectes positius, i que li donen eines als alumnes infinitament superiors a les que teníem nosaltres per aprofundir en les matèries també és un fet.
Així doncs, convindrem tots plegats que aules digitalitzades sí, però amb mesura. III
Si (
No(
