Antoni Callén: “El cervell seria com el hardware de l’ordinador i la ment seria el software”

El cervell humà ha estat sempre objecte de fascinació de moltes persones, entre elles, un jove Antoni que, fascinat per allò que amagava aquest òrgan, va capbussar-se al món de la neurologia. Ara, en un món on la patologia neurodegenerativa cada vegada és més prevalent, el doctor Callén, expert en aquestes malalties, ens descobreix els secrets i les mesures que hem de prendre per a protegir el director del cos humà.

La neurologia és una especialitat complexa. Per què vas decidir dedicar-t’hi?
Jo soc neuròleg perquè, a principi de batxillerat, m’atreia molt el tema de la neurociència. Els meus amics de l’entorn més científic tenien interès per l’estudi i investigació de la cura del càncer i, en canvi, a mi el que m’atreia era el tema de la neurociència. Llegia molt sobre això perquè m’atreia molt el cervell: quants misteris ens amaga! La meva primera intenció era dedicar-me al món científic i investigador, però després vaig descobrir que existia l’especialitat de neurologia, que permetia ocupar-se d’aquests estudis, i vaig fer medicina amb la intenció de fer aquesta especialitat des del principi. Després vaig fer la residencia a Bellvitge i el cap de servei era fill d’un deixeble de Babinski: el doctor Jaume Pérez. Era un gran semiòleg, no volia saber res d’escàners: agafava el pacient, feia una exploració neurològica que podia durar perfectament una hora i ja tenia claríssim el que li estava passant. En la nostra especialitat, és molt important observar i filar molt prim en la semiologia.

És el cervell el que fa l’espècie humana tan diferent de la resta?
Sense dubte. En definitiva, el cervell és l’òrgan que ens fa humans. Per sort, aquí a Sant Joan de Déu posem molt en pràctica el tema de la humanització de la medicina; ho pensem, ho interioritzem i ho practiquem. És el cervell el que ens fa humans: el que ens fa tenir la capacitat de relacionar-nos, la inteŀligència, els valors. Hi ha un fenomen important que explica la complexitat de la nostra essència: les neurones no tenen contacte físic, hi ha un espai que les separa i utilitzen uns missatgers per a transmetre la informació entre elles. Això marca un canvi molt radical. Si les neurones tinguessin contacte físic, estaríem molt menys evolucionats, seríem cucs, que justament tenen aquest sistema nerviós, i tenen unes funcions molt limitades. Precisament, jo explico als meus estudiants de medicina que el sistema de WhatsApp ja s’havia utilitzat abans: quan una neurona es vol comunicar amb una altra envia missatges, no hi ha contacte físic; això marca un avenç molt important.

I quina és la característica diferencial?
En definitiva l’evolució: a mesura que hem anat evolucionant, el cervell s’ha anat col·locant i especialitzant per capes. La capa més superficial, l’escorça, és la part més evolucionada, per la qual tenim un llenguatge més desenvolupat que altres espècies, estimem, tenim més memòria. Això ha fet que vagin apareixent parts del teixit nerviós més evolucionades.

Què és el que realment encara no sabem del cervell?
El cervell sembla un dels grans misteris i el que no sabem, i ens ocupa a la medicina actualment, és per què en un moment donat hi ha un grup de neurones que comencen a morir, ja que aquest fenomen explica tots els processos neurodegeneratius. És una de les grans preocupacions i el que contínuament s’està investigant, perquè en el moment en què es descobreixi el motiu, tindrem grans avenços tant en coneixement com en tractament.

La ment i el cervell són el mateix?
A mi el comparatiu que m’agrada fer és que el cervell seria com el hardware de l’ordinador, la part més física, i el software, el programari, seria la ment. No es pot entendre la ment i moltes altres funcions cognitives, sense entendre el substrat.

Aleshores, com es diferencia la patologia mental de la neurològica si tenen el mateix substrat?
El fet que existeixin dues disciplines diferents, que en realitat no ho són tant, mostra la complexitat de tots els processos del cervell. Aquí a Sant Joan de Déu tenim les dues disciplines, i el Parc Sanitari és increïblement potent en salut mental. Nosaltres, neurologia, som un servei més petit però treballem colze a colze amb psiquiatria. Quant a l’estudi del cervell, si ens remuntem a finals del s.XIX – principis del s.XX, a l’època dels pares de la neurologia moderna, com Charcot, podem veure que gairebé tots eren neuropsiquiatres: estudiaven malalties com el Parkinson o l’Alzheimer i, paral·lelament, problemes mentals. Un dels quadres més importants que té Charcot és, precisament, “la lliçó d’histèria”. Amb el temps, hi ha alguns que ens dediquem més a les malalties neurodegeneratives, altres més a l’ictus,... I això ha derivat en aquesta “divisió”, tot i que hi ha molts temes en els quals treballem conjuntament. Però, per una qüestió de coneixement, al final cadascú es va especialitzant-se.

El cervell, tal i com està fet, determina qui som?
No només és el cervell, sinó tota la maquinària i els inputs que rebem. En definitiva, una de les gràcies que té el nostre cervell és el fet que nosaltres el puguem anar adaptant a les noves situacions amb aprenentatges, que pugui madurar amb el temps i anar patint els seus processos; estem molt influenciats per aprenentatges i vivències.

La revista ‘The Lancet’ va publicar un article en què exposava que el 43% de la població mundial patia una patologia neurològica i que el 40% de demències eren preferibles. Això suposa un repte sanitari perquè l’esperança de vida va augmentant i, per tant, les patologies neurodegeneratives també. Com s’enfoca aquest fet des del punt de vista assistencial?
Un gran èxit del sistema sanitari és aquest augment de l’esperança de vida, quan jo vaig començar en la medicina, als anys 90, estava sobre els 70-72 anys i ara està en uns 83 de mitjana, en el nostre entorn, i som dels països europeus que més esperança de vida tenim. Això ha fet que les malalties neurodegeneratives, que tenen una prevalença que augmenta amb l’edat, augmentin. És el preu a pagar per aquest avenç mèdic. I també tenim aquest handicap en la prevenció de moltes malalties neurològiques perquè tot el tema dels factors de risc cardiovascular està més focalitzat en el tema neurovascular i d’ictus, però també té repercussió sobre els problemes neurodegeneratius: el fet que tinguem un ictus fa que tinguem més risc de patir altres processos. És molt important, i el nostre paper és incidir aquí, la prevenció: bon control de la hipertensió, de la dislipèmia, de la diabetis, control del consum de tòxics (drogues i alcohol), seguir una bona alimentació i tenir un descans correcte. Això últim és bàsic per al cervell, és el sistema de depuració. Aquestes són estratègies que hem de seguir si volem cuidar el nostre cos i cervell.

Es pot lluitar contra la genètica?
Precisament per a això està la teràpia gènica. Però també hi ha una part molt important que és l’epigenètica, que està constituïda bàsicament pels hàbits: son, exercici físic, sedentarisme, hàbits tòxics. Aquests hàbits, quan no són saludables, poden despertar gens poc favorables que encara no s’havien expressat. Indubtablement, ens preocupem pel tema genètic perquè és un tema de recerca important, però hi ha altres factors que podem controlar molt millor i més fàcilment.

Com afecta la soledat a la demència
Aquí al Parc Sanitari som molt potents en la lluita contra la soledat no desitjada (SND), hi ha un grup molt gran treballant per combatre-ho perquè és una situació amb la que cada vegada ens trobem més, sobretot els que ens dediquem a les patologies que afecten majoritàriament a la gent gran. La SND afecta a la demència per diverses vies. Primer, la socialització és una forma d’estimulació cognitiva, interrelacionar-nos ens fa sentir bé, aprenem, escoltem activament, conversem, i la soledat pot suposar un empobriment d’aquestes situacions. A més, aquestes persones poden entrar en una situació d’estrès que fa que augmenti el cortisol, amb els problemes que això comporta... És un problema sanitari molt actual. A més, el treball a sala s’està perdent molt, per sort a aquesta casa, des de fa molts anys, tenim diversos plats que acabem davant del client. Jo crec que no és que no existeixi la vocació per ser cambrer només perquè no hi ha referents a la tele, crec que, a més, el treball a sala s’està perdent i això pot fer que la gent no s’interessi tant per l’ofici.

Quina és la patologia que més t’apassiona?
On he desenvolupat més activitat, sobretot des del punt de vista de recerca, és en les malalties neurodegeneratives, sobretot el Parkinson. A nivell assistencial, ho intentes abastar tot però no es pot, tots els membres del servei tenim aquesta ambició de neuròlegs generals però és cert que cadascú de nosaltres s’identifica amb una àrea d’interès més concreta, en el meu cas la neurodegeneració. Això és, més que res, perquè a l’hora d’estar actualitzat i de fer algun treball de recerca, si no et centralitzes en una àrea concreta és complicat, i també està bé ser referent per als teus col·legues del servei de cara a resoldre dubtes. És molt curiós que la figura del neuròleg general és una espècie en extinció perquè cada vegada volem estar més especialitzats en un tema. A l’hospital, tot i ser un servei petit, tenim una part important de recerca, sobretot el malalties neurodegeneratives.

I quina recerca feu?
En la recerca de les patologies neurodegeneratives hi ha dos grans blocs d’estudi: d’una banda, l’estudi dels biomarcadors, que ens permet fer un diagnòstic precís de la malaltia i entendre la fisiopatologia i, d’altra banda, el tractament. Nosaltres estem més centrats en l’estudi dels biomarcadors, per a analitzar què és el que passa i quina reacció té el nostre cervell davant la malaltia. Per exemple, la setmana passada vaig presentar una beca per a analitzar quins canvis pateix la permeabilitat de la barrera hematoencefàlica en la malaltia de Parkinson perquè molt probablement això ens permetrà conèixer el per què de fenòmens com la neuroinflamació.

Quins avenços en investigació destacaries en l’àmbit de la neurologia a nivell global?
Primer, tot i que sigui un petit avenç i que encara no sapiguem per què aquest grup de neurones comença a morir, s’estan desenvolupant molts tractaments que intenten promoure el fet que hi hagi una modificació en el curs de la malaltia de les patologies neurodegeneratives. Són petits avenços però jo crec que poden significar molt en els propers anys, sobretot el tema dels anticossos monoclonals, que implicaran un avenç important en el tractament de les demències. I no hem d’oblidar com a malaltia neurodegenerativa el que està passant en els últims anys amb l’esclerosi múltiple (EM): s’ha aconseguit fer un canvi en el curs de la malaltia, cosa que era gairebé impensable. S’han desenvolupat diferents tractaments en funció del tipus d’EM i s’ha aconseguit que una malaltia que era bastant incapacitant pugui estar força controlada, en la majoria de casos, i evitar aquesta càrrega de discapacitat per al pacient. III

“A més d’entrenar el cos, cal fer entrenament cognitiu”

La prevenció en neurologia està tan present com a altres especialitats? L’entrenament cognitiu i l’exercici físic són aspectes que remarco molt als meus pacients, jo veig a molta gent amb Parkinson i sempre els hi dic el mateix: “el tractament farmacològic està molt bé però l’exercici físic és essencial en totes les patologies en què hi ha un trastorn del moviment”. I, a més d’entrenar el cos, hem de fer el mateix amb el cervell: entrenar-lo i fer-lo treballar sempre, tinguem o no malaltia; fer entrenament cognitiu. Hi ha un concepte important, la reserva cognitiva, que és com una mena d’estalvi de cara als processos neurodegeneratius; com més entrenat tinguem el cervell, més alimentat d’estímuls i aprenentatge, i com més evolucionat sigui aquest entrenament cognitiu, més ric i més fort tindré el cervell, i millor podré combatre la neurodegeneració. I aquest entrenament cognitiu és igual per a tots? Indubtablement cal adaptar-lo, a consultes em trobo molts pacients que o bé per l’analfabetisme o bé per preferències, mai han estat lectors, i obligar a una lectura a partir d’una determinada edat és molt difícil. Hem de buscar aquelles aficions que puguin estimular el pacient. Potser a la gent gran amb un nivell cultural més baixet el que li agrada és jugar al domino, a cartes o fer sopes de lletres. I si la persona té altres ambicions o interessos com aprendre idiomes o aprendre a tocar un instrument, és una forma d’estimular i enriquir el cervell. Per això ho hem d’adaptar a la persona. També se sap que els grups poblacionals on hi ha un nivell socioeconòmic baix tenen tres vegades més de risc de desenvolupar Alzheimer. Com es podria combatre? Precisament amb l’estimulació cognitiva. En definitiva, aquesta reserva cognitiva és com una guardiola on tenim estalvis i com més la omplim, més possibilitats tenim de lluitar contra aquests processos neurodegeneratius, o almenys més eines tindrem.