Carles Mas Samora (Barcelona, 1957) ha bolcat la seva vida a les dues rodes. De ben jove, va aficionar-se a l’esport, i a través de les revistes i les curses, va passar de la vela i la natació al motociclisme. Recorria, amb la Ossa del seu pare i d’amagat, parts del massís del Garraf des de la casa familiar que tenien a Castelldefels.
Quan va poder competir, amb 18 anys, va debutar en curses d’enduro (l’aleshores Tot Terreny) i en molt poc temps, el 1978, ja va concloure en segon lloc el campionat d’Espanya sènior. L’exponencial progressió no va passar inadvertida per Montesa, la companyia catalana amb seu a Esplugues, que li va proporcionar el primer contracte per poder-s’hi dedicar de manera professional. Amb entrenament constant i passió immensa, alternava l’enduro i el motocròs, prioritzant sempre el primer, i en set anyets, del 1979 al 1985, va aconseguir, d’una forma consecutiva, tots els campionats d’Espanya. Prengué part, al mateix temps, amb el combinat estatal de proves internacionals com els Sis Dies, dels quals van ser subcampions el 1983. L’any següent, i motivat pel seu amic, el periodista i expilot, Joan Porcar, i amb l’ajut de KTM, començà a participar en diversos ral·lis, que comptaven amb molta més propaganda i amb l’aposta de les marques. Va completar nou Dakars i en el de 1990, va erigir-se en el primer català a pujar al podi de la prova (acabant en segon lloc sols per darrere d’Edi Orioli).
Reflexiu, conversador, asserenat i vocatiu… en Carles Mas busca ara encara nous projectes que el puguin lligar amb la moto. Roda sols amb els amics, fora ja de competicions, i d’ençà que es va retirar no ha parat d’involucrar-se en diferents activitats. Va ser part de l’equip organitzador de les etapes del Dakar que es realitzaven en el marc peninsular; va assessorar pilots joves amateurs que volien competir a la cita; va impulsar cursos d’enduro per a la base; va ser també propietari d’una botiga Yamaha a Esplugues de Llobregat; i durant 16 anys (entre el 2000 i el 2015) va ser un dels responsables del pioner Enduro Indoor Internacional de Barcelona. Des del poble de Sant Just recorda ara amb il·lusió una trajectòria immaculada i dilatada en el món de les dues rodes.
Carles, palmarès excepcional!
No està gens malament, però amb el que em quedo és amb tots aquells instants i tot el que vam compartir que és el que resta quan ja ha passat un cert temps. Vanament, diré que algú encara em recorda pel carrer tot i que jo hagi canviat força, i em sorprèn però alhora em fa molta il·lusió.
No et motives a continuar involucrat ara mateix en el món del motociclisme?
Estic obert al que sorgeixi. Fa un cert temps que vaig deixar de dedicar-me al món dels esdeveniments, però m’agradaria fer coses. Per exemple, aquells cursos als més joves que ja havia fet algun cop.
No es pot tornar a organitzar l’Enduro Indoor de Barcelona?
Va ser una cita pionera, perquè va ser la primera d’aquesta modalitat, que va acabar amb la formació d’un nou campionat del món. Va tenir un èxit rotund, però sí que és cert que els últims anys l’afluència d’aficionats va anar baixant. I a part, el darrer dels seus promotors, el Grup Godó, se centra molt més actualment en altres esdeveniments, com són la bici o l’atletisme. Veig difícil, per aquest fet, que pugui tornar a celebrar-se. El consol que encara queda és el del Trial Indoor, que enguany arriba a l’edició 49, el diumenge 8 de febrer.
Com comença aquesta dèria per l’enduro?
De molt jove, a través de les carreres i els mitjans (revistes especialitzades que naixien aleshores, com ho era Solo Moto, o la ja més veterana Motociclismo). I a través de referents de les diferents competicions, com ho va ser en el meu cas, i per a molts, en Narcís Casas, campió set cops d’Espanya amb Bultaco (1971-73 i 1975-78) a qui després vaig tenir l’honor de batre el 1979. Vaig haver però d’esperar per competir fins a haver complert 18 anys, perquè aleshores no et deixaven fer-ho abans.
És veritat que vas saltar-te un xic la mili?
Vaig demanar d’avançar-la, amb la intenció de poder ajudar, en acabat, a la botiga del meu pare, dedicada als automòbils. I vaig tenir molta sort perquè vaig fer-la en un destacament del Prat on sols hi anava una setmana i a l’altra descansava. Però en aquesta “llibertat” ja feia les primeres curses, i en una vaig trencar-me la clavícula. No vaig retornar al servei fins que no m’havia curat, cosa que els va costar acceptar, però al final vaig llicenciar-me pràcticament sense anar-hi.
De competir amb les motos dels amics, a les curses cronometrades, com la “Font dels Ocellets” o el “Tot Terreny de Collbató” passes només en tres anys a ser segon dins del campionat d’Espanya. I Montesa es fa ressò de l’actuació i t’ofereix un contracte professional que et fa possible dedicar-t’hi.
M’habilita a ser el pilot número 1 i evidentment jo ho dono tot i participo a tot arreu, prioritzant sempre l’enduro, però també estant present en les proves de motocròs. Fins i tot, modèstia a part, el 1983 vaig ser segon del campionat estatal d’aquesta última disciplina, havent fet una prova menys per coincidència amb una altra competició. Era un temps que era difícil poder guanyar-se la vida competint en les dues rodes, però afortunadament això jo ho vaig resoldre aviat. Al principi del contracte em pagaven només 30.000 pessetes, però aprenia també coses de mecànica. Ja després, entre el sou base i els premis, em quedava un salari més que bo.
Explica’ns com entrenaves, perquè just als anys 70, començaven a canviar alguns paradigmes establerts.
La major part de la feina la fèiem damunt la moto i havíem de desplaçar-nos als circuits habilitats que eren a Reus, a Gironella, a Oliana, a Manresa o a Ripoll, i per a mi que era l’estrany (era l’únic de l’àrea metropolitana) em suposava molt de temps. Sobretot ens preparàvem per encarar trams difícils, practicar cronometrades, i planificar bé el temps. Però també va començar a introduir-se en aquells anys el fet d’haver d’entrenar el físic, al qual no s’havia donat fins aleshores importància en el món del motociclisme, fet que es va consolidar primer per a proves de muntanya i després també per a la velocitat. Fèiem doncs piscina, càrdio i gimnàs a dins la residència Blume, fins que va aparèixer el CAR i va centralitzar-ho tot. En total competia uns 36 dies per temporada i entrenava diàriament.
Com podries definir en Carles Mas com a pilot?
Preparat i lluitador pel que calia fer a l’enduro: memoritzar molt bé els trams motoritzats i saber-se dosificar per no arribar ni tard ni abans als diversos punts de control. També vaig guanyar en el físic i tenia una bona resistència, imprescindible per les curses de dos dies. L’únic que potser em mancava era un xic d’habilitat, altres pilots la tenien molt més innata. Però a força de treballar-la, de manera autodidacta (perquè no hi havia llibres, ni tutorials de youtube) en vaig aprendre per poder ser competent.
Amb tota la perspectiva personal i el palmarès aconseguit, què consideres que li falta a l’enduro avui en dia?
Està un xic desvirtuat. Continua sortint gent, com és el cas d’en Joan Garcia, que ja porta set campionats del món. Però ha perdut en difusió. Les grans marques promocionen les carreres més extremes i han deixat un xic al marge l’enduro tradicional. Fan pujades en què han d’empènyer la moto i sembla que hagin de lluitar per superar rampes i obstacles molt complexos, però l’enduro no és això! Per la poca propaganda, hi ha pilots que, en actiu o retirats, no han passat per unes bones condicions. I aquí falten clarament certes ajudes, i també alguna entitat que pugui concedir suport a aquesta gent immersa en les dificultats.
Un consell per acabar...
Cal anar amb molt de seny tant en l’enduro com sobretot en els raŀlis, perquè són modalitats amb cert perill. Cal ser molt conscient dels riscos que comporten, i pensar lògicament si s’està preparat o no. I si falta entrenament millor esperar, no qualsevol pot competir en aquestes dues disciplines, que cal dir, per altra part, que han omplert completament, i en positiu, la meva vida. III
| “El Dakar en aquell temps era una aventura molt bèstia” |
 Després de guanyar-ho tot a dins l’estat, i ser present en proves internacionals, amb resultats com va ser la plata assolida als Sis Dies de la Cerdanya (el 1983), comences a competir en ral·lis, clarament condicionat i motivat pels teus amics. Participes a Tuníssia, o en carreres com la del Baix Aragó, i finalment ets el primer pilot d’off road de Catalunya en obtenir el patrocini d’una marca japonesa. Amb Yamaha, et planteges de manera més seriosa progressar al París-Dakar, fins que l’any 1990 puges quasi a dalt de tot.
Vaig quedar al final segon i en tinc molt bones sensacions però també algunes de dolentes, per no haver estat capaç de poder rematar la feina. El Dakar, en aquell temps, era una aventura molt bèstia. Primer pel recorregut. Les etapes, de mitjana, travessaven uns 800 o 1.000 kilòmetres, quan ara en fan sols, com a màxim, la meitat. I després per condicions. No et donaven ni cap lloc per dormir bé, ni repostatge, ni més que un àpat al dia. Dormíem tirats a terra, pràcticament no menjàvem, i ens passàvem diàriament unes 8 hores a la moto. I a més, havíem de comprar benzina a espontanis venedors que aprofitaven el certamen. Però malgrat el dineral que els havíem de pagar no oferien garanties, i sovint deixaven els bidons amb aigua, tots farcits. Si el motor ho assimilava malament, tranquil·lament, podia deixar-te tirat a ple desert! Ja et dic jo que quan acabaves la prova, no et quedaven gaires ganes de tornar, però al llarg de l’any recuperaves el cuquet, i si no ho feies sabies perfectament que era el més gran aparador pel pressupost que manegava i per la brutal difusió. És per això i per les grans dificultats de progressar sols amb l’enduro, que els pilots, encara ara, acaben fent habitualment de copilots. |
Si (
No(
