El Pacte Industrial obre el debat de la governança en xarxa per afavorir un major desenvolupament

Els anys de crisis econòmica ha marcat, en molts casos, un punt i apart que obliga a abordar les problemàtiques existents amb nous mètodes diferents als tradicionals. Situacions extraordinàries i contextos complexos demanen soluciones i respostes també excepcionals a les que fins ara s’havien donat i que encara són vigents en molts casos. Ara que la recuperació econòmica comença a ser una realitat tot i que de manera incipient és moment de plantejar el model de desenvolupament territorial i els reptes encara pendents que de no assolir-se continuaran sent murs intangibles també per a les zones subregionals com les comarques. En aquest marc, el Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona ha presentat el seu Paper 2 sota el nom ‘Vers un nou model de desenvolupament territorial: el repte de reaprendre formes de treball”, de les economistes Miren Estensoro i Miren Larrea, ambdues de l’Institut Basc de Competitivitat Orkestra, un exemple del nou model que exigeix en aquets sentit la complexa societat del segle XXI.

Amb aquest document, el Pacte Industrial, presidit per l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, obre el debat de la línia a seguir i que té un concepte propi com a punt de partida: el diagnòstic i la implantació de les estratègies d’especialització intel•ligent (RIS3) de Dominique Foray, precursor del concepte. Aquest tipus són estratègies de recerca i desenvolupament que busquen generar avantatges competitius en el territori d’acord amb les oportunitats i les fortaleses existents. D’aquesta manera, hi ha una fase prèvia de selecció i priorització per després emfatitzar en sectors més concrets les polítiques d’innovació. S’afavoreix -a diferència de la verticalitat regional d’altres polítiques d’innovació- que els territoris com les ciutats o les comarques es desmarquin de la resta amb una aposta per les seves fortaleses, on s’aplicarà intensivament la seva intervenció. Però perquè això sigui possible és fonamental un canvi en les formes de treball, en les maneres organitzatives, en la manera de fer política, així com un major apropament del món acadèmic a la realitat per afavorir la investigació-acció: “Creiem que s’inverteix molt en investigació i desenvolupament, però no s’està aprofitant aquest rol constructiu, transformador, de la investigació social”, apuntava Estensoro, una de les coautores.

Governança multinivell
Un dels reptes que l’estudi del Pacte Industrial planteja és l’articulació multinivell entesa com les diferents polítiques i estratègies que es defineixen tenint en compte els respectius nivells territorials que conviuen en un mateix territori. I és que sí és ben cert que, tot i que hi ha diferents ens administratius que corresponen als seus àmbits corresponents, hi ha un dèficit pel que fa entitats on estiguin representants aquests diferents nivells competencials: local, comarcal, provincial, fins al regional. És més habitual tenir una política regional que genera les seves estratègies en matèria d’innovació i on els diferents actors subregionals s’alineen complint aquests paràmetres ja fixats. Aquest concepte acaba convertint al Govern regional, en aquest cas, en un actor central tal i com el Govern nacional. I aquest és precisament un dels tradicionals marcs amb el que les estratègies d’especialització intel•ligent vol trencar: la centralitat del Govern front d’un desenvolupament per territoris subregionals com les comarques: “Foray reconeix que els processos RIS3 requereixen posar èmfasi en la lògica de baix a dalt (bottom up), o descentralitzadora, del procés de disseny de polítiques a promoure i posar en pràctica mecanismes moderns de governança.

En xarxa
Segons Estensoro i Larrea, que exposen la seva teoria amb exemples que ja són una realitat al territori basc, a través de diferents agències de desenvolupament comarcals, a més de la governança multinivell, s’ha d’anar un pas més enllà amb l’aposta de les relacions en xarxa: “El repte de l’especialització intel•ligent és un repte compartit per més actors del territori que el govern regional, ja que el nou mode de relacions depèn de múltiples actors”. En aquest sentit, cal tenir en compte aquesta complexitat en què els múltiples actors del territori puguin fer la seva aportació. S’estan referin, d’una banda, al món acadèmic i, d’altra, al món empresarial o privat. Efectivament, el sector públic i, per tant, la política; les universitats i les empreses són tres pilars fonamentals pel desenvolupament, però que fins ara han avançat cadascuna per la seva banda, amb excessiva independència, i sense gaire col•laboració entre elles; una col•laboració que es resumeix en pactes bilaterals, en qualsevol cas.

L’estudi proposa anar més enllà i reforçar aquesta “lògica horitzontal de donar prioritat a tots els actors reals del territori”, deia Josep Maria Vilalta, secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques. Guanya pes, doncs, el concepte de clúster on tant l’administració pública, en els seus diferents nivells, la vessant empresarial, però també l’acadèmica està representada. En aquest sentit, Vilalta va reconèixer per El Llobregat que tant el Clúster de Salut Mental de Catalunya, amb seu a Sant Boi de Llobregat, com el Clúster de l’Automoció de Catalunya, amb una notable importància pel territori, serien dos bons exemples. En tot cas, aquests exemples són en ambdós casos sectorials; quan es parla de conceptes més globals el debat és més complex tot i que aquest és el camí per avançar, assegura.

Contra la pèrdua del poder local
L’estudi reclama, per la seva part, apropar tant la política, com el món acadèmic i privat a les necessitats reals dels territoris. Passar de la teoria a la pràctica amb més facilitat que fins ara. En aquest sentit, el president del Pacte Industrial, l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, va posar sobre la taula dos situacions que ara es donen en la realitat política. D’una banda, els dibuixos i les realitats més plurals dels ajuntaments amb partits d’idees molt dispars i que, per tant, dificulten el consens i l’acord; i d’altra, la pèrdua progressiva que el poder local està patint tant per part, segons Ruiz, del Govern espanyol com del Govern de la Generalitat. Aquestes dues realitats van just en contra del que proposa aquest estudi per afavorir el desenvolupament territorial i, doncs, s’hauria de seguir concretant com aplicar aquestes teories en un context que es presenta poc adequat.

I és que perquè aquestes noves estratègies siguin possible cal parlar d’un element que poques vegades es dibuixa en els marcs conceptuals sobre desenvolupament econòmic territorial: el poder. Segons Estensoro i Larrea, “la clau està en el canvi de formes de treball en el dia a dia, amb una major interacció entre diferents nivells de govern i investigadors socials. En el cas dels governs, les solucions són molt fàcils: passen per crear espais de col•laboració. Per què en tenim tan pocs? Precisament perquè cada govern s’aferra als seus espais de poder”. Efectivament, la governança en xarxa reclama inevitablement distribuir el poder. III