www.elllobregat.com
“De les banderes no es menja, encara que siguin estelades”

“De les banderes no es menja, encara que siguin estelades”

Entrevista a Joan Tardà, diputat en el Congrés i número 2 d'ERC per Barcelona

“Estic convençut que un català de Ciutadans vol el mateix pels seus fills. Ens diferència la via”. “No hem d’abandonar cap trinxera, només abandonen els exèrcits que estan en retirada”

Si algú d’ERC s’ha convertit en un referent del republicanisme i de l’independentisme a Madrid, aquest és Joan Tardà (Cornellà, 1953). En el Congrés des de 2004, tornarà a ser una peça fonamental del partit, aquest cop amb Gabriel Rufián, de Súmate, com a líder de la candidatura. Ens trobem a Can Mercader i, com és habitual, apareix amb americana, però sense corbata. Llicenciat en Filosofia i Lletres i docent de secundària de professió, Tardà denota història, coneixement i un fort bagatge que el permet ser didàctic en una conversa que res té a veure amb el seu estereotip més emprenyat i provocador que més d’alguna crítica l’ha plogut de Madrid, on encara no es pot expressar en català. Ara la lluita és altra: defensar el vot del 27 de setembre.

-ERC va ser una de les sorpreses de les eleccions municipals. Està molt millor el republicanisme que anys enrere, sobretot, a nivell metropolità?
-Sí, és evident que existeix un republicanisme funcional; és a dir, compartir uns valors republicans que cada vegada més seran més imprescindibles, perquè, desgraciadament, tenim una societat més descohesionada i els valors republicans són fonamentals per construir una República comuna a tothom basada en els drets i els deures, però també en el repartiment de la riquesa, de manera, que tothom tingui les mateixes oportunitats de ser feliç. Sobretot, també, perquè allò que ens motiva és la possibilitat de construir una societat més justa. El debat no és la identitat, perquè la identitat l’hem anat construir i caldrà construir una identitat comuna basada en el laïcisme, recuperant tot allò que hem anat perdent amb la llei ‘mordaza’, per exemple. Haurem de construir, de baix a d’alt, les parets del nou país. Haurem de decidir si volem tenir un exèrcit convencional o una milícia republicana, perquè dependrà que tinguem recursos per constitucionalitzar una renda garantida de ciutadania. Caldrà veure quins seran els drets subjectius: l’habitatge, la renda garantida de ciutadania, que cap persona estigui per sota d’uns ingressos x que seran el llindar de viure amb dignitat. Ser aquesta eina ens farà créixer.

-Entenc, doncs, que no es pot obviar el missatge social, sobretot, en aquesta zona?
-De les banderes no es menja, encara que siguin estelades. També és cert que si no tens bandera, et mengen. Es tracta de fer un nou país, de tenir una eina que és la República i construir una societat millor. A la meva generació el que ens empeny és parir la República i correspondrà a les noves generacions construir les parets mestres: si les construeixen tortes ho pagaran car, si ho fan rectes viuran en una societat més lliure.

-Fa dies al Ple de L’Hospitalet, que hi havia veïns de Bellvitge, un d’ells recordo que insultava des de la seva butaca al regidor de la CUP. Hi ha fractura social?
-Estic convençut que no. Al revés, això ens està fent grans. Ens està fent madurs, perquè la societat –totes les persones- davant aquest repte han hagut de reflexionar, de pensar. I com estem davant una situació molt important és lògic que la gent s’ho pensi, que dubti, que estigui molt il·lusionada i també que ho vegin com un perill. Els que vam viure la transició ja sabem de quina manera costava a moltes persones haver de raonar, mirar quin camí agafo, ser més o menys actiu... Molts diuen fractura i jo dic catarsi. Que després hi hagi persones que després tinguin actituds una mica més violentes, jo em trobo pel carrer gent que em diu ‘Viva Espanya!’ i sempre dic, doncs, ‘¡Viva!’. Evidentment. Algú creu que els catalanes independentistes volem anar en contra de la terra de molts dels nostres pares, dels nostres avis? Els meus fills tenen sang de Sòria, de l’Aragó. És absurd. Cal compartir els ideals perquè estic convençut que jo vull el mateix que un català de Ciudadanos. Només ens diferència la via. Estic convençut que un votants de Ciudadanos vol el mateix que jo pels seus fills. I si algun dia fem el referèndum i perdem, doncs, viva la democràcia. De fet, els independentistes sempre hem estat una minoria, aquí a Cornellà el màxim que hem obtingut són dos regidors. I mai se m’ha passat pel cap que hi ha una fractura.

-Ara que ho menciona, vostè va ser regidor a Cornellà. Com veu la ciutat?
-Sóc fill i m’estimo molt Cornellà i, per tant, parlaré amb certa subjectivitat. Cornellà ha millorat molt i amb el municipalisme com a eina a través de la qual el nostre país ha estat capaç de superar molts dèficits. Dit això, nosaltres –que sempre hem estat a l’oposició- sempre hem estat molt crítics amb el discurs del tipus de creixement que hi ha hagut a Cornellà, des del punt de vista urbanístic, per exemple; amb la cultura política basada en el rèdits que donen les majories absolutes; de quina manera s’han fet grans centres comercials que han significat la mort del petit comerç, el cas de l’Splau és un cas evident quan ja hi havia l’Eroski i el Corte Inglés; l’opacitat de les empreses municipals, sobretot, l’empresa que en el seu moment fou Emducsa... Això no treu que aquest ajuntament també ha fet coses ben fetes i sempre ho hem reconegut. Que no ens hàgim entès no vol dir que no haguem col·laborat en altres qüestions.

-És més difícil fer fora al PSC de Cornellà que la independència?
-Sí. Bé, no sóc, però, dels qui diuen –crec que és un atac a la intel·ligència- que el PSC i el PP són iguals. Em molesta fins i tot. I em molesta perquè el PSC forma part de la cultura catalanista i perquè tenen en comú amb els republicans la cultura antifranquista. Ara bé, això no vol dir que nosaltres no ens sentim decebuts pel que fa la divisió que ha fet en alguns aspectes de la socialdemocràcia (que era més preeminent en el PSC) i, sobretot, que hagi renunciat al dret a decidir. Visc amb tristesa el gran divorci entre el PSC i el republicanisme que trigarà anys en superar-se.

-Oferiria a Oriol Junqueras com a alternativa i president de la Generalitat?
-No, no. Hi haurà acord. Segur, perquè el preu del desacord seria enorme i seria un frau, a més, a la ciutadania. No podem donar ‘el gustazo’ al PP, al PSOE, a Ciudadanos y a les oligarquies catalanes i castellanos que no volen que canviï res perquè ja els va bé l’status quo del ’78. I estic convençut que tots ens necessitem perquè estem a la fase preconstituent. Raó per la qual el nostre candidat és el president Mas, sempre i quan es pacti un full de ruta que estigui plenament consensuat per les forces que ara tenen la majoria. En pocs mesos hem de fer la feina a fi i efecte que a pocs mesos puguem convocar unes eleccions constituents, que seran les que hauran de debatre la nova Constitució, convocar referèndum, guanyar-lo, si és que es guanya, i proclamar la República.

-Diputat des del 2004, és la peça referent d’ERC a Madrid. Com afronta les noves eleccions generals?
-Aquesta legislatura és diferent a les anteriors, perquè ara ja anem a fer allò prioritari: defensar el vot del 27 de setembre. I no només de les persones que van votar República o independència, també defensar d’aquelles altres persones que també estan pel dret a decidir i que encara tenen la confiança que l’Estat Espanyol faci algun canvi substancial. Partim de la tesi que allà no canviarà res, perquè els poders econòmics ja han dissenyat com i de quina manera s’ha de reconvertir la dreta per tal que es faci veure que tot canvia a fi i efecte que tot continua igual. Naixerà una nova dreta, una nova hegemonia conservadora, conformada pels neofranquistes del Partit Popular, que justament perquè són neofranquistes no poden encarar el segle XXI però han injectat sang jove neoliberal amb aparença de modernitat que és Ciudadanos. Deixe’m-ho clar: molt possiblement hi haurà una hegemonia dretana del PP i Ciudadanos. A més, el PSOE -que ha dimitit de la socialdemocràcia des de fa molts anys i que ha quedat supeditat al neoliberalisme- està en contra del dret a decidir de manera absoluta. Per tant, només es podrà donar una reforma epidèrmica de la Constitució no un veritable del procés constituent. Només si guanyés Izquierda Unida hi podríem proclamar la República Catalana i tal vegada la Espanyola. Però desgraciadament no guanyaran, al revés, tindran dificultats per tenir grup propi. Per tant, anem a Madrid a defensar el vot del 27 de setembre i a defensar el Parlament perquè ja hem començat el procés constituent.

-No és contradictori defensar a Catalunya una legislatura que ha de ser l’última autonòmica i presentar-se a les generals?
-No hem d’abandonar cap trinxera. Només abandonen els exèrcits que estan en retirada i nosaltres no estem en retirada. Al contrari. Estem en fase expansiva. Mai havíem estat en un escenari com l’actual. Anem a defensar la independència i sempre solidaris amb les esquerres de distintes nacions de l’Estat espanyol. Hem coincidit abastament amb IU, de fet, sempre hem votat el mateix, amb el Bloque Nacionalista Galego i els nostres germans de l’esquerra abertzale. En aquest sentit, som molt internacionalistes.

-Farà tàndem amb el senyor Rufián, de Súmate. Què opina d’aquesta entitat?
-Estic molt orgullós que un fill de la classe treballadora, un fill d’andalusos, vinguts a Catalunya als anys 50 i 60, sigui el candidat. És un motiu d’orgull enorme perquè representa el que sempre hem volgut construir les esquerres i el republicanisme: una societat i un país de tothom i per a tothom. Els que ens estem jugant no és la identitat, sinó la sobirania. I tenir així una eina i fer dues coses: construir una democràcia d’excel·lència, sense corrupció i que no estigui supeditada als poders financers, i que, a més, permeti distribuir la riquesa perquè tothom tingui la possibilitat de ser feliços amb els mateixos drets i deures. Poder tenir els nostres recursos i poder decidir sobre els reptes dels S.XXI. Els que som de Cornellà i hem mamat aquesta barreja i aquesta unitat popular, que un català castellanoparlant fill de la immersió lingüística encapçali una candidatura independentista, fins i tot, m’emociona. Per cert, el mateix orgull que sento ara amb Rufián el vaig sentir, tot i que no pensem igual, quan va ser president del meu país José Montilla, un català nascut a Còrdova.

-A El Llobregat som defensors acèrrims del bilingüisme, totalment normalitzat al territori. Què sentiment té quan no pot parlar en català a les Corts, fet que li ha generat més d’una polèmica?
-Em sap molt de greu perquè demostra la indolència i la incapacitat del sistema polític espanyol d’entendre que l’Estat espanyol és plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. És de les coses que sempre l’he retret a Carme Chacón. Com pot ser que quan el PSOE tenia la majoria a la mesa del Congrés, quan la mesura no costava diners o costava, en tot cas, una misèria, no han estat capaç d’entendre això i es van acovardir quan estava pràcticament pactat. Si l’any 2005, quan vam començar a reclamar que al gran aparador que és el Congrés es comencés a parlar català, euskera i gallec, s’hagués aprovat, ara per aquelles persones que ara tindrien 30 seria totalment normal l’ús de les llengües. Aquesta incapacitat és de les coses que més greu m’han sabut. Que ho fes la dreta neofranquista, s’entén. El que m’ha semblat molt difícil d’assumir és que la socialdemocràcia espanyola, part, fos tan intolerant. Ho he viscut amb dolor perquè no es correspon amb una societat avançada com la nostra.

-El 20 de novembre va fer 40 anys de la mort de Franco. Falta qualitat democràtica a Espanya?
-Sí, seria impensable que una sala del Bundestag estigués dedicada a un jerarca del nacional-socialisme; i, en canvi, aquí es veu com a normal que una sala del Parlament espanyol, on es legislen lleis democràtiques, estigui dedicada a una persona que, no només va morir amb les mans tacades de sang si no que, a més, mai va demanar perdó com és Manuel Fraga Iribarne. Ell era ministre quan van assassinar Julián Grimau o quan la policia va matar a treballadors a Àlaba, l’any 1976, tancats a la catedral. Després de 40 anys de franquisme, Espanya continua sent una anomalia en el món perquè totes les democràcies que han viscut passats feixistes, totes, tard o d’hora han reconegut jurídicament les víctimes i han demanat perdó.

-Republicà evident, mai s’ha abstingut de dir el que pensa. Va ser un error cridar ‘Mori el Borbó’?
-No, no. Es va demostrar que, amb tots els respectes, hi havia molta ignorància per part dels periodistes. ‘Mori el Borbó’ era una expressió popular del s.XIX que a Castella també es feia servir. Allà va quallar no com a ‘morir el mal govern’, sinó com ‘Abajo el Borbón’. És a dir, quan els nostres besavis es van manifestar a Barcelona l’abril de 1931, el crit era ‘Visca en Macià, morí en Cambó’. Volien dir que desitjaven la mort física de Cambó? No. El que deien era que hi havia mort un règim i havia nascut un altre. Quan vaig dir ‘Mori el Borbó’, volia dir acabar amb el règim del ’78, amb la monarquia instaurada per Franco.

Per cert, el rei d’Espanya tampoc mai ha demanat perdó per les col·laboracions amb la Dictadura. Cal recordar que va jurar ‘los principios fundamentales del movimiento’, raó per la qual després no va jurar la Constitució Espanyola, perquè un rei cristià no podia jurar dues coses diferents. I el rei actual evidentment tampoc ha assumit aquesta responsabilitat de demanar perdó per les complicitats amb la Dictadura.III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (1)    No(0)

+
0 comentarios