www.elllobregat.com

Ares Gil. 5 anys. Valliranenc. Campió estatal de les curses de minimotos de l’ANPA

Guanyar curses quan encara no tens ni el número per calçar botes de moto
Ampliar

Guanyar curses quan encara no tens ni el número per calçar botes de moto

viernes 03 de enero de 2020, 11:26h
Acaba de fer cinc anys i veure un dels seus vídeos a sobre d’una mini moto que arriba als 90 i escaig quilòmetres per hora provoca una barreja d’admiració, incredulitat i, perquè amagar-ho, por. Ares Gil és un valliranenc que un bon matí va aixecar-se del llit i li va dir a la seva mare la paraula “moto”. Després de molts “moto, moto”, els seus pares, la Vicky i el Jordi, van decidir portar-lo a un club de Molins perquè les provés. Va trigar només tres sessions a entendre com donar gas i frenar. Ara acaba de guanyar un campionat estatal.
Els profans del món del motociclisme no ho sabran, però a les botigues només vénen botes de motorista a partir del número 29. Tot i que, com es diu en castellà, ‘el hábito no hace al monje’, i l’Ares Gil, un nen valliranenc que acaba de fer cinc anys, mai no n’ha pogut portar perquè el seu peu és encara més petit. Això, tanmateix, no li ha impedit convertir-se en campió estatal de la Copa de l’ANPA -Associació Nacional de Pilots Aficionats de minimotos-, a finals de setembre a Galícia, i fer un meritori tercer lloc a la cursa de la Federació d’Andorra. I amb la moto trencada.
Aquestes són les dues competicions en les quals pot córrer l’Ares, atès que, per normativa, els infants no poden competir federats en motos fins als 6 anys. Entrena -“treballa”, com ell mateix matisa- en la Simonety School de Tarragona des de fa un any i mig aproximadament, tot i que la seva passió ve d’abans. I diem ‘abans’ perquè dir que ve de lluny, a tan curta edat, semblaria una broma. La seva mare, la Vicky, explica que des de ben petit li deia que volia “moto”. Després de molts “moto, moto”, els seus pares el van portar a Lorenzo Competición, una escola de motociclisme de Molins regentada pel penta campió del món de Moto GP Jorge Lorenzo. Allà va començar a aprendre a anar en moto i, en només tres sessions, rememora el seu pare Jordi, va entendre la mecànica de donar gas i frenar. D’aquí va anar a parar a Simonety, amb la qual va començar a competir. Ho va fer a Mora d’Ebre amb tres anys i mig.
Formació en valors
A la seva primera cursa va caure. Els seus pares recorden que els tècnics de la competició anaven dient pels auriculars que un pilot, que va resultar el seu fill, havia caigut en un revolt, però que s’aixecava i tornava a la moto per seguir endavant. Va tornar al traçat i, malgrat haver caigut de la moto amb tres anyets, va seguir endavant. “Que faci aquest esport va bé per formar-lo com a persona”, assegura el seu pare, que li pregunta a l’Ares què és el més important. “Treballar”, reitera el petit, convençut.
De tota manera, la por és inherent a la competició. Van molt protegits, però a vegades no és tant les mesures de seguretat com la capacitat de reacció que pot tenir un nen petit. Ara fa un any, l’Ares va caure i es va trencar la clavícula. En arribar a l’hospital, li va dir al seu pare que no volia saber res més de la moto. El Jordi li va dir que hauria d’estar tres setmanes de recuperació i, l’endemà, el jove pilot va dirigir-se al seu pare. “Ja han passat les tres setmanes?”, li va preguntar.
Una actitud que sobta de veure en un nen tan petit, que el que vol és jugar i passar-s’ho bé. Veure els seus vídeos i fotografies oficials de curses a l’Instagram, com es concentra al pit lane abans d’obrir gas -només ha sortit abans de temps una vegada- i com fa fins i tot invertits diverteix alhora que meravella.
Sense tradició familiar
En el seu cas, a diferència d’altres pilots que des de ben petits van llençar-se al món de la velocitat, la seva família no compta amb una tradició forta de motor. El seu pare té nocions de mecànica -que ha hagut d’ampliar des que el petit Ares corre curses, atès que és el seu “mecànic oficial”, com diu el Jordi- mentre que l’avi el seia a la primera moto que el petit assenyalava des del cotxet.
Els progenitors, a més, juren haver vist el petit mirant les motos a la tele un parell de vegades, i expliquen que el que li agrada de veritat a l’Ares és portar ell la moto. I, a poder ser, de benzina. “Per què no t’agraden les motos elèctriques?”: “No corren”, es limita a respondre. Un amant de la velocitat, sempre que sigui ell qui estigui al comandament. I és que els seus pares expliquen que no és fan de les atraccions fortes dels parcs temàtics.
Durant l’entrevista juga amb la seva germana gran, l’Elena, que també té un peu al pedal del món del motociclisme. Ella i el seu germà petit fan motrocros al Guaja Aventures de Lleida almenys un cop al mes, o sempre que els compromisos els hi permetin. És una de les activitats que fan, juntament amb escalada, dansa, piscina o esquí.
El que ha de venir
Després d’aproximadament un any i mig, la Vicky i el Jordi s’han acostumat a un món que els hi era aliè per complet abans de l’Ares. La Vicky reconeix que al principi pecaven de novells i no controlaven els tempos de la competició. Ara la cosa ha canviat, i mentre que el petit Ares vulgui seguir corrent, ells hi seran al seu costat.
I el futur? Tots dos asseguren que, de moment, es tracta d’un entreteniment per a l’Ares, i que potser d’aquí a uns anys prefereix deixar-ho córrer i fer una altra cosa. També remarquen el fet que aquest esport li transmet uns valors de disciplina, respecte i concentració importants per fer-se gran. Encara queda un any perquè pugi a una moto de competició oficial, però tot sembla que ho farà i que tindrà molt a dir.
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (1)    No(0)

+

0 comentarios

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto