www.elllobregat.com

Entrevista a Montse Pasqual: pionera de l'escalada esportiva als anys 80 de La Palma de Cervelló i professora d'Història de l'Art

Pasqual en una sortida a Àger (La Noguera) l'any 2020
Ampliar
Pasqual en una sortida a Àger (La Noguera) l'any 2020

"Anar al rocòdrom és un complement imprescindible educativament parlant"

domingo 14 de mayo de 2023, 20:00h
Montse Pascual Vilapua (La Palma de Cervelló, 1965) ha estat batejada com a "Reina" de l'escalada esportiva al Principat.

Les parets de la comarca van servir-li d'escenari immillorable per quedar atrapada pels encants d'aquesta pràctica. No es cansava d'obrir vies amb un grup de palmerencs, hereus d'una disciplina clàssica que entenia els ascensos progressius sense cap altre condicionament. Però una nova moda, més dinàmica i vistosa, s'escampava pel planeta i arrelava amb una força contagiosa. El nou repte de classificar dificultats era un incentiu per entrenar moltes més hores i organitzar les competicions pioneres. Ella va enganxar-s'hi de seguida, i va veure com passava a dominar el nou paradigma en la categoria femenina. Va guanyar de manera consecutiva el Barna Roca (1987 i 1988), Premi Internacional d'Escalada Esportiva; va ser bronze al campionat del món celebrat a Grenoble el 1987; i va vèncer la primera Copa de Donosti el gener del 89. Les molèsties a la mà van fer que abandonés l'alta competició just al moment en què les grans conteses començaven a oficialitzar-se.

Riallera, amable, apassionada, honesta. Montse Pascual ja fa 20 anys que es dedica a la docència. Després d'acabar dos cursos d'història de l'art el 1987, va posposar la carrera per focalitzar els esforços en les proves esportives. Va ser mare del Roger (1991) i la Cèlia (2004), descendència que ha seguit els passos dels seus pares i que "enfila" sempre ben amunt. Va passar un mal tràngol amb un càncer que la va atrapar ben jove (1996), però que va ensenyar-li a discernir més clarament les prioritats. Va concloure la llicenciatura el 2001 i va trobar en l'àmbit escolar la vocació que havia descobert tot fent de monitora en menjadors. Va compaginar diverses feines i l'any 2007 va obtenir una plaça a l'Institut del municipi de Gelida. D'ençà d'aleshores, i sense deixar de banda l'esport que ha marcat la seva vida, ha exercit de professora d'història de l'art, i ha ideat unes sortides al rocòdrom que han triomfat entre els adolescents.

S'ho deuen passar d'allò més bé.

Fa goig observar-los, tant a la paret com entre els matalassos. Va ser una proposta que vaig fer durant els anys que vaig estar fent classes d'Educació Física. En total van ser 5 temporades amb els alumnes de 2n d'ESO. Al principi anàvem al rocòdrom La Reunió, de Pallejà, i ara de fa un temps vam traslladar-nos a La Bauma, a Vilafranca. Crec que les sortides són un complement imprescindible educativament parlant. Som de les poques escoles que han inclòs a l'escalada com a pràctica periòdica.

Un invent tot teu en aquest cas.

Sempre m'ha quedat aquell cuquet d'haver estudiat INEF i haver exercit en aquest àmbit de manera més concreta. Va venir tot per casualitat, però es va presentar l'avinentesa i no volia desaprofitar-la. N'estic orgullosa perquè és un projecte que segueix amb èxit.

D'on et ve la vocació docent?

Va ser el món del lleure que em va fer acabar de decidir. Vaig passar diversos anys compaginant amb una feina al menjador. I el contacte diari amb la quitxalla em va despertar ganes i la voluntat de dedicar-me especialment al món educatiu.

Ets considerada com a "Reina" de l'escalada esportiva. No sé si t'identifiques amb el títol honorífic?

Amb matisos perquè no vaig ser jo sola. Cervelló va ser una gran cantera. Érem tot un grup de nois i noies que teníem un marc excel·lent i aprofitàvem l'ocasió. Al Torrent Escabellat, aquí al municipi de La Palma, o a les romeries i excursions a Montserrat, vam començar a veure mosquetons i cordes i se'ns va encendre la flama. Tot va ser molt natural i em va enganxar personalment en el millor moment.

Val a dir que tampoc parties de zero.

Vaig ser inquieta des de ben petita i amb 12 anys vaig iniciar-me en la gimnàstica a Molins de Rei. És un esport molt complet que em va servir per potenciar la força, l'elasticitat i la condició física que és necessària a l'hora de començar a pujar roques.

I així a poc a poc us vau encarregar d'anar obrint vies.

Érem una bona colla. Ens reuníem els caps de setmana tot un grup de la comarca: Lluís Pascual, Carles Giberga, Manel Ruiz, Josep Fises, o el que és ara el meu marit, l'Ernest Turull. Des del 1982, dedicàvem els caps de setmana a resseguir camins traçats, i descobríem a poc a poc noves parets en el context d'una escalada fusionada amb l'alpinisme que havia estat segell fins aleshores. Era la que es feia amb ancoratges, merament nusos o claus, que no anaven prèviament fixats. Es tractava d'encalçar al company encarregat d'obrir el camí amb un únic objectiu de completar l'ascens. Freqüentàvem la Paret dels Diables o la de l'Aeri, a Montserrat, i també el congost de Terradets (Pallars Jussà).

No serà que no hi ha indrets al Principat per practicar l'esport.

No hi ha lloc millor per escalar que a Catalunya, perquè amb pocs kilòmetres ja et trobes un sector o un altre. València i Andalusia són dos altres bons destins. I Navarra i el País Basc són sempre imprescindibles ja que tenen Pirineu i tradició. Però és que aquí ho tenim tot a l'abast, amb uns paratges magnífics. I el Baix Llobregat no es queda pas enrere.

A finals dels anys 80 arriba l'escalada esportiva. i ho revoluciona tot.

Se situen ancoratges fixos i es comencen a classificar les vies segons el nivell i la dificultat, mitjançant una numeració ascendent (6, 7, 8.), que duu associades tres lletres (A,B o C) i un plus, si s'escau, per la complexitat. El quart grau vindria a ser una espècie de grimpada i el cinquè inicia les complicacions. La tendència es va escampar ràpidament a escala planetària, sobretot perquè feia possible canviar de nivells i superar-se constantment. Es buscaven arreu parets verges i nous reptes. I nosaltres vam seguir la inèrcia i vam inaugurar diversos punts. Tres exemples en són la pedrera a Vallirana (7è grau), les parets de Can Paulet a Cervelló, o la zona d'escalada de Gelida.

Enmig de l'esclat arriben els primers campionats. El 87 quedes primera en diferents competicions a Múrcia, al nucli de La Riba (a Tarragona) o al Coll de Nargó (a l'Alt Urgell). Ets tercera al mundial de Grenoble i guanyes les primeres edicions del Campionat d'Espanya d'Escalada disputat a la Plaça Sanllehy de Barcelona. La diferència és notòria i l'eclosió absolutament sonada.

Però és que ja tenia un rerefons i a més estava forta, amb 21 anys. Val a dir també que el repte era assequible (setè grau) i que de noies tampoc érem gaires. Era el que m'apassionava, i com que a part els premis no eren menyspreables (250.000 pessetes / uns 1.500 euros en certs casos per victòria) m'hi vaig abocar amb totes les forces. Vaig aconseguir dos patrocinadors, que em donaven material i un petit sou. Fins i tot em van pagar un viatge a Estats Units, una excepcionalitat molt benvinguda. Tot plegat em va permetre dedicar-m'hi plenament i em passava un mínim de 5 dies la setmana penjada a la roca, com he fet tota la vida. Els rocòdroms no existien i igualment això d'estar tancada en un gimnàs no anava amb mi.

El gener de 1989 quedes al capdavant de la Copa Donosti, la primera que es va celebrar a la ciutat guipuscoana. I immediatament després et veus semi-obligada a abandonar.

I amb molt mala sort perquè ja no faltava gaire perquè es fessin oficials els diferents campionats i comencessin les conteses internacionals més importants! Tenia la mà molt matxacada. Una tendinitis que em va afectar els dits i també el colze. M'era ja impossible de seguir al mateix ritme.

És una autèntica llàstima! I una lesió que has anat arrossegant.
Tot va més o menys relacionat. L'any passat em van operar del túnel carpià, un enllaç al palmell de la mà. És un mal molest, i em queden encara les seqüeles al canell, però l'esport sempre pot més. Haig de prioritzar la feina, però quan puc i sobretot en temps d'estiu, passem llargues temporades i dies sencers amb la família a la paret. Em mantinc en un nivell 7C, que pot baixar circumstancialment fins al sisè si passo llargues temporades sense pràctica.

L'escalada ha fet una evolució enorme. Va ser disciplina olímpica per primer cop el 2020. I els referents catalans actuals, com poden ser Lluc Macià (19 anys, Búlder), Aida Torres (20 anys, campiona d'Espanya de Búlder 2021), Rut Monsech (21 anys, vencedora de la Copa Estatal de Dificultat de 2022) o Carla Martínez (20 anys, campiona d'Espanya de Velocitat), encaren ja el 9è grau des de l'adolescència.

L'exigència és molt major. Ara mateix l'objectiu és el 9C. I cal posar en gran valor l'evolució que han fet les noies. Potser resulta difícil veure'n el mateix nombre que els nois a les competicions, però el nivell no dista gaire. L'avantatge que tenim és una major flexibilitat i un punt de gravetat sovint més baix. Malgrat que la força no sol ser equiparable els referents van augmentant: Josune Bereziartu va ser la pionera en assolir el 9è grau, i Mar Álvarez, bombera catalana resident a l'Aragó, ja ha arribat fins al 9A. Tampoc no cal oblidar el paper de veteranes com la Mònica Serentill, lleidatana afincada a Euskal Herria que ha ascendit a grans parets com la del Capitan, a Califòrnia. Ella em va ajudar en una competició quan començava a Vilanova de Meià. I ho recordo especialment perquè la connexió entre dones ha permès que prosperéssim, sobretot en uns moments en què la competència era a l'ordre del dia.

Hi ha rocòdroms, clubs, afició i esportistes. Però la tasca d'obrir i de restaurar vies l'han de seguir fent els voluntaris.

És el gran deure pendent. Ningú hi destina recursos i hi ha vies com la de Gelida que ja tenen gairebé 30 anys. Faria molta falta crear un cos professional, cosa que és responsabilitat de la federació o de les diverses administracions. Sense anar més lluny, a Euskadi o a França, s'atorguen molts més recursos tant per al manteniment com per tot el que es refereix a ajudes esportives. Aquí anem vivint de la gran tasca que fan noms com són l'Oriol Canyelles, el Luis Alfonso García o l'Hèctor Duran. I de la cooperació entre escaladors que s'han unit de manera exemplar al Berguedà i al Moianès.

Ara ja per acabar em diràs que l'escalada ha estat la teva vida...

Totalment. És lligam amb la natura, representa un retorn als origens. Venim de la pols i en la pols de la roca ens mantenim. La ment s'evadeix i focalitza en l'essència de l'entorn i dels companys. Recomano a tothom d'endinsar-s'hi. Podeu començar pel llibre de Piti Capella "Dits de Vent". Un relat poètic en una expedició femenina pionera. O el de la Míriam García, exponent de l'alpinisme i l'escalada de dificultat, que va morir al Meru Nord, a l'Índia, el 1990: "Bájame una Estrella". III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (1)    No(0)

+
0 comentarios