Elisabet Fuentes Flores (Sant Feliu de Llobregat, 1973) va forjar la base pel gran èxit que ha tingut el waterpolo femení. Va començar a nedar a casa i amb 13 anys va insistir molt perquè les “grans” de l’entitat li permetessin participar en el primer conjunt de noies que sorgia. Va deixar-ho als seus 18, perquè no hi havia dedicació plena.
Però el C.E. Mediterrani va oferir-li l’oportunitat que desitjava per reservar vida i ganes a l’esport de la pilota a l’aigua. Va trobar-s’ho tot de cara, en un equip que conjurava empenta i compromís en temps d’amateurisme. Va ser sempre titular i va passar del joc de banda a defensar la boia, i a organitzar el grup amb escàs físic però amb il·lustre rapidesa. Va guanyar nou lligues catalanes (1991-92, 92-93, 93-94, 94-95, 95-96, 96-97, 97-98, 98-99, 99-00), nou campionats estatals (1991-92, 92-93, 93-94, 94-95, 95-96, 96-97, 97-98, 98-99, 2002-2003) i 5 copes d’Espanya (1996-97, 97-98, 98-99, 99-2000, 2002-2003). Va rebre tres reconeixements al mèrit esportiu (1997, 1998 i 1999), i va establir els fonaments per l’èxit d’una selecció estatal que va progressar a Europa i va guanyar-se un lloc per disputar els mundials d’Austràlia (1998) i Barcelona (2003).
Compromesa, humil, sincera, amable… Elisabet Fuentes va aparcar l’esport aquàtic fins a l’any 2019. Va fer un temps d’entrenadora just després de retirar-se (2003-2004) i els dos fills i la feina amb el seu marit, posteriorment, van ocupar-la fins que va arribar el Molins. L’oferta del club de la comarca i més concretament de Sergi Pedrerol i de David Alled per comandar la base (nens i nenes des dels 8 fins als 13 anys) va enganxar-la perquè unia el waterpolo amb la passió i la formació en educació infantil que posseïa. Va poder compaginar altres tasques i va assolir el nivell 4 en els cursos federatius homologats de tècnics. Fins que el “Medi”, l’equip de la seva vida, va tornar a trucar-la per incorporar-la al seu staff. La darrera temporada ha liderat el femení cadet, i ha ajudat en l’assessorament del juvenil i l’amateur.
Setè lloc a final d’any. No està malament…
Tot i que cal tenir en compte altres aspectes. Hem estat molt regulars, i això és un punt favorable. La lliga cadet té dues fases, la primera es divideix entre dos grups de 7 equips, i la segona enfronta els 8 de dalt i els 6 de baix. Competeixen els més forts del panorama: Sabadell, Terrassa, Sant Andreu… Sempre pot anar millor, si més no l’evolució ha estat bona i hem d’estar-ne satisfetes.
Què els hi inculques a les jugadores?
Abans que res, el respecte. S’han perdut alguns valors, i cal insistir en aquest aspecte, sobretot des del principi. L’altre dia, al Campionat de Catalunya, van haver de frenar a un pare que insultava i s’encarava a la piscina. El context segueix sent greu i remarcar la necessitat de convivència amb les companyes, les rivals i els jutges ha de ser prioritari.
És un tema general…
Però tothom hi ha de posar el seu gra de sorra. M’he esmerçat, a part d’això, per treballar posicions, el físic i la tècnica individual, i alguns exercicis de tàctica col·lectiva. Molts equips encaren la preparació en els títols però així crec que es perd l’essència. Són noies molt bones, però que estan molt protegides i han d’aconseguir ser més autònomes i reforçar aquesta actitud passiva que a vegades mostren.
No s’impliquen?
Els hi costa concentrar-se, començar, i aprofitar l’espai que tenen. Abans fèiem mans i mànigues per tenir un trosset de piscina per a nosaltres. Per fortuna, el seu context ha canviat molt, però han d’aprendre a valorar-lo. Certs recursos i l’opció de rebre a canvi alguns diners són una ajuda, però també poden restar passió, condició que és inherent i imprescindible. Falta esperit de sacrifici, i ara costa, no ho neguem.
Perquè de clubs n’hi ha de sobres i de nenes sempre en pugen.
Hi ha un gran nombre d’entitats que impulsen les categories base. Ja no són únicament, com fa 30 anys, Mediterrani i Sabadell. Tant l’Olot, com el Terrassa, o també l’Horta, el Mataró, o el Sant Andreu, entre molts altres, tenen ja una sòlida experiència. Captar nenes, si més no, i mantenir-les requereix de planificació concreta, tasca que m’agradaria fer algun dia. Hi ha seccions, modalitats, com la sincronitzada, que són molt més cridaneres, i cal fer que el waterpolo enganxi igual. La difusió hi juga aquí un paper important. Si no es creen referents, si els infants o adolescents no tenen cap mirall, és difícil que puguin interessar-s’hi.
Dins de la comarca, el Molins, campió de la primera lliga (1987-88), va ser un dels pioners, i el Natació Sant Feliu fa sortir noies però n’hi ha moltes que abandonen o canvien quan arriben a cadet.
Perquè encara, en aquests casos, formar part del primer equip no és llaminer. I no és cosa que es vinculi amb títols o amb salaris, és un tema, més aviat, de difusió. Existeixen distraccions variades i per això cal fer atractiu el waterpolo.
Tu vas viure el sorgiment del primer equip al Sant Feliu. Era el 1987. Vas haver d’insistir molt per poder entrar-hi perquè tenies 13 anys i les més grans no volien nenes.
No hi havia per no haver ni lliga. Si bé els nois ja competien des de 1965, els primers equips de noies començaven a crear-se. No existien les categories inferiors, i els diversos combinats, absolutament amateurs, comprenien jugadores d’edats molt diverses. Jo vaig ser-hi fins als 18 anys, compaginava la natació amb el waterpolo, però tot era molt caòtic. S’entrenava sols dos dies per setmana i l’organització era molt precària. Al final me’n vaig cansar perquè volia cosa més seriosa.
I abandones… però de forma temporal.
Vaig parlar amb el tècnic del primer equip masculí, en Pep Estranger. Va ser aquesta la conversa clau perquè em va dir que no ho deixés i em va convèncer. Que busqués la situació que s’adaptés als meus desitjos i ho vaig fer. Vaig preguntar a diferents clubs i finalment em va acceptar el Mediterrani. Érem 33 a la pretemporada, perquè van arribar moltes noies des de l’A.E. Santa Eulàlia (Hospitalet). El cos tècnic va dividir el grup en dos equips, un A i un B. Hi havia molta competència però em van fer confiança i vaig ser titular des del principi.
Era el 1991. La lliga estatal va marxar a Gràcia per segon cop en quatre anys. El Natació Catalunya va guanyar com al 89, però el Mediterrani es preparava per decantar la balança i vèncer al llarg de 8 temporades seguides (1992 – 1999). Què tenia aquest equip?
Un conjunt de noies compromeses, i ben avingudes, que no és fàcil. Tot i la precarietat i el fet d’haver de combinar feina o estudis, ningú mai faltava a una sessió. Entrenàvem dues hores i mitja cada dia, menys dissabtes (excepte en període de competició europea) i jugàvem el partit corresponent de lliga. Érem un bloc sòlid i vam implantar un joc molt dinàmic i veloç que encara és marca de la casa, fins i tot, moltes vegades, de manera un xic precipitada.
Tu en vas ser, durant un temps, la capitana. Comences d’extrem (posicions 1, 2, 4 o 5) i acabes fent feina bruta com defensora de boia. Suplies físic amb la rapidesa?
Era el meu punt fort, per bé que a l’època el nivell no era el mateix. Dubto que amb la gran potència que hi ha ara pugues imposar-me com ho feia a les rivals. Tenia dots per l’organització i canalitzava el joc i el ritme de l’equip des del darrere.
Què ha canviat en els entrenaments respecte a avui?
Tot és molt més específic. Abans solia compartir-se espai i es treballava menys l’aspecte tècnic. Cal saber que moltes noies començaven als 20 anys i no venien, com passa ara, d’una formació completa i llarga. I així i tot s’aprofitava més el temps, per aquell sacrifici que volia. Jo vaig tenir sort i després dels estudis vaig entrar a fer feina com a delineant en una empresa de prestatgeries, amb un sou i horari estable, (de les 7h fins a les 14h). Aquest fet em va permetre compaginar sempre entrenaments però m’obligava a ser disciplinada i em va fer valorar més el que tenia. No hauria après tant ni hauria estat mai la mateixa sense aquest esforç addicional. Heu de pensar que amb la selecció espanyola, fèiem sessions dobles, així que m’havia de llevar a les 5h i després a la tarda repetir piscina.
Avui dia hi ha alguns clubs professionals (Sabadell, Mataró o Terrassa) i altres d’un nivell més amateur (Molins, Sant Feliu, Catalunya o Horta…). Es pot dir que almenys un quart de jugadores de la lliga, amb més o menys quantia, cobra. Abans no rebíeu res a canvi.
Amb la selecció ens pagaven 3.500 pessetes (uns 20 euros) per dia de concentració, a part dels desplaçaments. Més enllà en cas que necessitéssim diners extres per pagar-nos uns dies més d’estada per fer algun stage a fora havíem de vendre samarretes.
A la lliga golejàveu, però a nivell continental les diferències, tot i anar disminuint, eren marcades. La selecció va seguir el mateix compàs, i ja a finals dels 90 va assolir objectius satisfactoris. Vas jugar 125 partits com a internacional, i vas ser a 5 europeus (1993, 1997, 1999, 2001 i 2003) i a 2 mundials (1998 i 2003), el darrer com a mentora d’una jove Jennifer Pareja (nomenada millor jugadora del planeta el 2013). Quins moments destacaries?
En primer lloc, les companyes com l’Anna Ramírez, que va començar nedant amb mi al Natació Sant Feliu, o la Mariona Ribera, que va jugar al Medi amb trajectòria paral·lela (1991 – 2003). I després la classificació pionera pel mundial amb el quart lloc a l’Europeu d’Andalusia (1997), tot guanyant partits increïbles com el que vam jugar amb Grècia. Anar a Austràlia (mundial del 98) va ser especial, i jugar aquí a Barcelona (el 2003) extraordinari. La piscina de la seu, al CNB, tenia 15 files i uns 50 metres d’ample i era plena, impressionava, malgrat la derrota, el primer dia, contra Hongria. Vam quedar vuitenes, límit per accedir a beques ADO (programa estatal que subvenciona la preparació dels esportistes) i es pot dir que vam ser totalment un trampolí per l’èxit posterior. III
Si (
No(
