www.elllobregat.com
Un atleta del Papiol corre durant set dies i 252 kilòmetres de desert contra l’ELA
Ampliar

Un atleta del Papiol corre durant set dies i 252 kilòmetres de desert contra l’ELA

viernes 07 de junio de 2024, 16:00h

El papiolenc Pedro Díaz recull 7.137 euros amb la campanya 'Sables X ELA' corrent a la 'marató de la sorra' durant set dies. L'Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia que encara no té una cura, ni la dignitat del món polític que ha obstruit molt temps la llei.

L’esport és més que pura competició. Si és que els podis, les travesses, o els esforços col·lectius no designessin altra cosa que un rànking individual molts practicants ja no hi serien, ni esmerçarien tant d’esforç per a difondre’l o entrenar.

Científicament parlant el moviment genera hormones, com són la serotonina, les diverses endorfines, la famosa oxitocina (substància de la felicitat) o la mateixa dopamina. Bellugar tot l’esquelet desintoxica, satisfà, reforça músculs i relaxa. Prevé moltes malalties, calma els nervis, oxigena, desestressa i evita el consum de fàrmacs. Promou la concentració, la voluntat de sacrifici, l’autoestima, i a l’ensems fa estrets molts vincles i aporta valors crucials com l’empatia, la constància, tolerància envers els altres, la més casta disciplina i un tarannà solidari.

L’esport és cultura pura, però a diari es veu tacat per una indústria que és audiència, que envileix la seva essència amb ídols pobres o esguerrats. Per fortuna, i en augment, brillen exemples de qui entén que un gol de traca, un crono excels o una vivència en l’ultrafons van més enllà de competències o medalles personals.

Pedro Díaz n’és model a la comarca. Madrileny, afincat fa 25 anys al municipi del Papiol, va començar a fer algunes curses pels volts de l’any 2004. En pocs mesos va córrer una marató, va vincular-se amb el col·lectiu CorreCATagafo (grup de Gràcia), va ser a Niça el 2011 (en l’Ironman, o triatló de llarga distància, de més fama dins d’Europa) i va fer el salt al món de l’Ultra pròpiament, el 2012, amb el Trail de Barcelona (106 kilòmetres de trajecte i 4.750 en desnivell). Va decidir amb un company de dur l’esport al seu entorn de residència, i va fundar el 2014 l’Associació Mitja del Castell que el proper octubre farà les deu edicions, amb la distància amb què va néixer (22,1km) i la reduïda (de sols 13,9).

La Mitja Kids

Va concebre, en paral·lel (2018), l’Escola Trail Barcelona, que acull joves d’entre 4 i 18 anys i els ofereix cursos i sessions d’entrenament, un parell de dies per setmana. Organitza en aquest marc la Mitja Kids, que s’inclou al circuit del CEC (el Centre Excursionista de Catalunya, història viva del país, fundat el 1876), amb una última edició el Primer de Maig, que va acollir 370 corredors.

Duu a les cames, sense ser professional, altres carreres, com són l’Ultra Pirineu, la Transvulcània (a l’illa de La Palma), la UTMB Vall d’Aran, o la Zegama-Aizkorri (marató d’Euskal Herria impulsada el 2002). Combina l’entrenament, que s’autoimposa, però que es basa en la consulta a molts manuals i entrenadors, amb la família i amb la feina. Se’n va a córrer a Collserola, però també agafa la bici, fa escalada a Les Escletxes (al Papiol) i neda un xic per relaxar musculació. Fruit del seu paper en gestió va assolir el grau d’Instructor en Curses de Muntanya per la FEEC (la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya). Més enllà d’un gaudi propi, ha intentat de lligar sempre les pràctiques esportives amb valors i amb diferents causes solidàries. Dins la Mitja del Castell ha contribuït a donar al Banc dels Aliments, a recollides de sabates, a recaptar alguns diners o a prendre part en la Marató de TV3. Ha mirat d’incloure joves amb alguna deficiència i ha actuat per als més pobres amb reptes com l’Everesting: ascens amb Jordi Molina, fa tres anys, al Puig Madrona (Collserola) fins completar els 8.848 metres que té el Mont Everest, per fer visible la precària situació d’una trentena de famílies del Papiol.

Enguany compleix el mig segle, juntament amb un amic, i un repte boig, esbossat sols farà deu anys, que mirava cap al Marroc, va prendre força i mutar forma, per tornar-se una gran eina de combat contra una afecció que és horrible, i encara desconeguda.

Pedro Díaz, poc sabia sobre l’ELA, transtorn degeneratiu, en part genètic (en un 10% dels casos), que provoca que les neurones motores del cervell i de la medul·la espinal, vagin morint o bé es desgastin, i no puguin enviar impulsos cap als músculs i activar-los. Això fa que l’afectat vagi perdent aquest control sobre el moviment voluntari i en progressiu tot derivi en moltes traves per bellugar cames, parlar amb certa fluidesa, accionar braços, empassar, mantenir el coll ben erigit o respirar. L’Esclerosi Lateral Amiotròfica, descrita el 1869 per primer cop pel neuròleg francès Jean-Martin Charcot, no té encara solució. El 50% dels pacients mor entre els 3 i els 5 anys i quasi tots (90 - 95%) abans dels 10. S’investiguen diferents gens i també nous medicaments però no se sap quin mecanisme més concret provoca aquesta malaltia. Al Principat de Catalunya afecta vora 500 persones, i cada any té 140 nous diagnòstics. Mundialment la pateixen uns 350.000 individus (amb un índex de 3-5 per cada 100.000 habitants). La incidència és major en homes, i sobretot en la franja entre els 40 i els 60 anys d’edat.

La gran tasca difusòria d’Unzué

Pedro Díaz coneix l’Òscar, un veí, 41 anys, del municipi que va ser diagnosticat per ELA el 2020. S’acosta a ell, i a la família, té dos fills, i indaga més en la matèria. Descobreix el que s’ha fet respecte al tema, la gran tasca difusòria de l’exporter navarrès de Barça, Tenerife, Osasuna, Sevilla i Oviedo, Juan Carlos Unzué (al qual van comunicar-li l’afecció just quan entrenava al Girona, a l’estiu del 2020). I contacta amb la Fundació Miquel Valls, que és la que centra els grans esforços al país, per assessorar i ajudar als malalts de l’ELA. L’entitat reparteix llits, respiradors, cadires i també professionals quan la fase més avançada (post traqueotomia) exigeix la vigilància d’un expert en tot moment. I pressiona perquè s’aprovi d’una vegada la Llei d’ELA, que després d’un primer intent farà 3 anys s’ha posposat fins a ser finalment votada per començar el tràmit del debat en la sessió del passat dia 12 de març, en un Congrés dels Diputats avergonyit per la inacció.

L’atleta polifacètic del Papiol coneix emblemes, com ho és el de l’astrofísic anglès Stephen Hawking, que va batre tots els rècords i va conviure un total de 55 anys amb l’Esclerosi Lateral Amiotròfica, malaltia que no afecta ni a sentits ni a enteniment. Posa èmfasi en la tasca de les dones, que han de perdre feina i sou i dedicar-se íntegrament a tenir cura del marit. I en els costos, difícilment abastables, que oscil·len entre els 40.000 i els 70.000 euros anuals quan l’afecció està ja avançada. I resol aquest nou repte, que conjura aquell vell somni amb una acció que és molt urgent.

Sorgeix doncs Sables x ELA, una iniciativa que ha comptat amb gran ajuda, de companys, amics i alumnes dels dos clubs que dirigeix. Ha difós la malaltia, via xarxes, boca-orella, i en la recent 38ena edició de la gran Marathon des Sables que va córrer entre el 14 i el passat dia 20 d’abril i que va comptar amb 900 participants que van recórrer en sols 7 dies 252 kilòmetres. Amb la fressa i el suport de molta gent ha recollit fins al moment ja 7.137 euros, donats tots a la Fundació Miquel Valls. I ha vestit la samarreta de Kms X ELA entitat que col·labora tot venent equipaments per finançar la Fundació.
El desert proper a Algèria, el vent calent i les tempestes que originen els fronts freds són epicentre d’aquest món de l’ultrafons que ha agafat força els darrers anys. La marató de la sorra, o Marathon des Sables en el francès colonial que ha deixat petjada al Marroc, és pionera en aquest camp des de l’any 1985. Pedro Díaz hi anava amb el seu amic, Fahem Ben Messaoud, amb qui va fer tot el trajecte, però també amb els malalts d’ELA que duia a la samarreta, als dits i al cor. La carrera suposava cert respecte, i una prova per tots dos, sense cap dubte. Però més enllà del paisatge, conformat per les grans dunes, les roques més escarpades, els arbustos solitaris i les llacunes eixutes, el motiu d’iniciar aquella bogeria (per logística i diners) era inequívoc.

El mític recorregut es divideix en 6 etapes (de 31,1 km, 40,8km, 85,3km, 43,1km, 31,4km i 21,1km, consecutivament) i una jornada per al descans si la tirada més extensa al tercer dia acaba abans de complir les 24 hores. Més enllà d’una carrera, és tot un desafiament per subsistir amb allò més mínim: sols una peça de roba, unes sabates, i una motxilla molt minsa, que ha d’incloure almenys un sac, un fornet per poder cuinar i el menjar liofilitzat (deshidratat) que es controla que superi 2.000 calories per dia. El camí està balisat però hi ha un cert perill que s’esborri i és per això que tothom duu el seu GPS i un precís mapa amb la ruta, que s’entrega en arribar, per evitar alguns mals majors i la intrusió de gent aliena, com ja ha passat al Dakar. La carrera és vigilada, fins i tot per militars, i reparteix controls freqüents i molts punts d’avituallament, distribuïts cada 10 kilòmetres. Per dormir es comparteix haima amb 8 o 10 participants, i s’entrega aigua, una garrafa de 5 litres, al final de cada etapa.
Allà es viu de sol a sol, i les sortides solen ser entre 6h i 7h. La calor pressiona amb força, sobretot a l’hora punta, en què els termòmetres s’enfilen fins als 45 graus. Tant en Pedro com en Fahem van arribar classificats per la meitat. Completar aquest dur traçat és prop d’un 30% físic i un 70% ment. L’experiència va ser grata, sobretot pel compartir i per un paisatge que és sublim. Però al damunt d’aquella sorra, l’aridesa del desert i el tracte càlid dels locals, hi ha la lluita que és més llarga i més punyent que la ultrafons més inhumana que algú pugui imaginar. Cal guanyar-la i Pedro Díaz seguirà sent ben tossut per avançar en aquest camí. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios