Les polítiques de gestió i de control cinegètic abarquen diferents rangs, on la caça només és una de les últimes opcions, i mai hauria de ser presentada com l’única resposta possible. Abans d’arribar a aquest extrem, cal aplicar mesures preventives com la millora de la gestió dels residus, la prohibició efectiva d’alimentar fauna salvatge, la restauració d’hàbitats degradats i la planificació urbanística respectuosa amb els corredors ecològics.
En el cas concret de la pesta porcina africana i la seva dispersió, diversos col·lectius ecologistes alerten que el focus del problema no es pot atribuir exclusivament als senglars. El model de ramaderia industrial, especialment el porcí intensiu, genera concentracions massives d’animals, facilita la propagació de malalties i té un impacte ambiental molt elevat, tant pel consum de recursos com per la contaminació derivada dels purins. Assenyalar la fauna silvestre sense revisar aquest model productiu és desviar el debat de les causes estructurals de perquè son tant dèbils davant els brots d’aquests virus.
A més, l’ús de la caça com a eina principal de control pot tenir efectes contraproduents, alterant l’estructura social dels grups de senglars i afavorint una major dispersió, fet que pot incrementar els conflictes i els riscos sanitaris. Per això, cada vegada més experts defensen una gestió basada en criteris científics, amb una visió a llarg termini i respectuosa amb el benestar animal.
Cal avançar cap a polítiques públiques que apostin per la convivència, la prevenció i la reducció de les pressions humanes sobre el medi natural. Protegir els ecosistemes, revisar els models de producció ramadera i entendre la fauna com a part del nostre entorn, i no com un enemic, és clau per afrontar de manera responsable els reptes ambientals i sanitaris que puguin succeir. III
Si (
No(
