Per què ho tenia tan clar? Doncs ben senzill; En contra del fals discurs de la “libertaz” amb z, hi havia quantiosos motius que obligaven a fer-ho.
I de sobte, aquells paradisos on ens deien que havíem d’anar a residir s’han convertit en un infern, amenaçats per conflictes bèl·lics o per situacions d’inestabilitat que recorden fins a quin punt el món és molt més complex del que cap vídeo viral pot explicar.
Aleshores passa una cosa curiosa.
De cop, alguns d’aquests mateixos ciutadans que havien fugit de qualsevol obligació fiscal amb el seu país d’origen descobreixen que potser allò que deixaven enrere tenia més valor del que pensaven. I comencen a reclamar ajuda.
Ens demanen que els repatriem ràpidament perquè corren perill, aprofitant les missions diplomàtiques que són pagades amb els impostos aquests que ells s’han negat a pagar.
És difícil no veure-hi una contradicció. Perquè els estats democràtics no són només estructures burocràtiques que recapten impostos. Són també hospitals, escoles, carreteres, pensions… i també les ambaixades que ara necessiten!
En aquest context, encara resulta més xocant veure determinades operacions de blanquejament polític i mediàtic. I el “campió” de tot això és el ‘campechano’: aquell que va marxar per evitar ser jutjat justament per frau fiscal i que ara intenten rehabilitar a base de relats interessats de memòria selectiva.
En fi, el problema no és només la hipocresia puntual d’alguns personatges públics. El problema és el discurs que s’ha anat estenent durant anys: la idea que pagar impostos és de parguelas. Un discurs molt fàcil de vendre en vídeos de trenta segons, però molt més difícil de defensar quan la realitat es complica.
En fi, espero que tots siguem capaços d’aprendre del que està passant. I sobretot fer entendre a la nostra joventut que la seguretat de viure en un estat democràtic, amb una imposició justa i amb un estat de dret que garanteix drets i serveis, és probablement una de les vies més sensates que hem construït com a societat. III
Si (
No(
