Castellciuró, baluard de la Marca

El castell de Castellciuró està situat a dalt d’un turó roquer al nord-est de la vila de Molins de Rei; s’hi accedeix des de la zona esportiva de l’antic camí de Sant Creu d’Olorda, i formava part de l’antiga defensa del territori de la Marca Hispànica. Va ser construït segons diverses fonts, tant documentals com arqueològiques, entre els segles VIII i IX, en plena època visigòtica. En un document del 998 es menciona l’existència d’una torre en aquest indret, la “torre de Guadallo”. Normalment, entre els segles VIII i IX trobem a gran part del territori les torres carolíngies que solen ser de fusta, encara que a partir del segle XI es substitueixen per construccions de pedra. Són torres de guaita o guàrdia, i aquests seran els topònims que normalment es troben i que fan referència a torres que ja no existeixen o a xarxes castelars que controlen un territori.

Ens remuntarem uns quants anys enrere per poder entendre millor que vol dir el terme “Marca Hispànica”. L’any 711 els musulmans van conquerir el regne visigòtic ocupant gairebé tota la península ibèrica, i com que alguns territoris visigòtics (la Septimània) es situaven més enllà dels Pirineus, van ocupar també part del sud-est de França i allà s’hi van quedar durant molts anys. El rei Carlemany no podia tolerar la invasió del seu territori i va decidir ampliar les seves pròpies fronteres fins l’altra banda dels Pirineus. Carlemany no volia provocar una invasió ell també a Hispania, i després de mantenir converses amb “valins” de diverses ciutats de domini musulmà, va pensar que la solució passava per aliar-se amb governants musulmans i establir la nova frontera al riu Ebre.

Per aquesta raó al 778 va arribar a les portes de la ciutat de Zaragossa, però el “valí” Husayn no volia sotmetre’s al rei franc. Així doncs Carlemany es va sentir enganyat i va trencar tota possibilitat d’aliança entre totes dues bandes. Desprès d’això els musulmans van derrotar en moltes ocasions l’exèrcit franc en la seva idea d’arribar fins a l’Ebre; potser aquesta frontera natural era massa lluny. Així doncs, la conquesta franca per ampliar la “Marca Hispànica” va començar a tenir metes més petites, com per exemple la conquesta de Girona l’any 785, Empúries al 788 i Barcelona al 801.

Això vol dir que el fet que una part del territori de Catalunya estigués sota la protecció dels francs no era degut a un afany de defensar les nostres terres de manera desinteressada, sinó que més aviat responia al fet que abans que una nova invasió dels musulmans arribés als Pirineus, les tropes franques ja estarien avisades i podrien defensar el regne de Carlemany més eficaçment.

Finalment, i com ja sabem, la màxima expansió franca va arribar al riu Llobregat; aquest era el límit de la “Marca Hispànica”, junt amb el Cardener i el Segre. I aquí és on neixen moltes de les torres de guaita d’aquesta línia fronterera que a més limitava amb la pròpia marca dels musulmans, la “Marca Superior Andalusí”. Aquesta era una zona molt perillosa per viure-hi, encara que en aquesta època no hi havia tantes poblacions com ara. Però les ràtzies o petites incursions per tal d’aconseguir botí mitjançant els saqueigs feien la vida molt difícil pels homes i dones de les zones frontereres.

Aquesta era la vida a la zona del castell de Castellciuró, que resistia les incursions musulmanes però al 985, en època del comte Borrell II i quan l’autoritat dels comtes de Barcelona començaven a allunyar la influència franca, la ciutat és atacada per un exèrcit musulmà liderat per Almansur. És en aquesta data quan el castell de Castellciuró és destruït i probablement moltes altres fortificacions, pobles i assentaments també són arrasats.

Molt més endavant, mentre el territori de Catalunya començava a formar-se com a tal, va arribar el moment de la fundació de la vila de Molins de Rei, al 1190: el rei Alfons II d’Aragó i comte de Barcelona manà a Bernat el Ferrer que cuidés un edifici de nova construcció amb dotze rodes de molí. Bernat també va rebre el permís per construir una forja i poder donar als moliners les peces de ferro necessàries. Ell és considerat el primer habitant de la vila, ja que també li van donar els terrenys per construir-se una casa i tenir horts.

Més endavant, al 1202, l’alou de Ciuró pertanyia a l’Ordre dels Templers de Sant Joan de Jerusalem, la qual va construir la torre de defensa de la qual avui dia es conserva més aviat poc. Però a les poques restes que encara es conserven podem veure una rèplica (l’autèntica es guarda al Museu Municipal) d’un finestral gòtic, testimoni de la seva primera construcció.

Potser ara, quan fem una ullada al riu Llobregat i a les poblacions que el voregen ens vinguin a la ment altres moments, quan la vida aquí a la Marca era tant perillosa: a una banda els cristians, defensors i valents, i a l’altra el musulmans, bel·ligerants però pacients, però en el fons construint la nostra història i el nostre patrimoni. ||