L’Ermita de Bellvitge

En un entorn antigament dominat per la agricultura i els desbordaments del riu Llobregat s’alça silenciosa des de fa segles l’Ermita de Bellvitge, encara que avui dia el creixement urbanístic i industrial l’han acabat envoltant i alhora aïllant d’una manera diferent a la passada soledat del camp.

Encara que la investigació històrica demostra que l’ermita es anomenada per primer cop en un testament de 1279 sota el nom de Santa Maria de Bellvitge, les excavacions arqueològiques han demostrat que aquesta es va construir sobre les restes d’una antiga ermita, probablement privada, al segle XI, i també d’aquesta època es relacionen amb ella la troballa de diversos enterraments. Més endavant, entre el 1717 i 1718 es van realitzar unes obres per la recuperació de l’ermita ja que els constants desbordaments del riu Llobregat la van anar malmetent al llarg dels anys. Això va fer que en diferents moments el terra de l’ermita s’hagués d’aixecar fins en tres ocasions (documentades arqueològicament). A més, aquestes crescudes provocaven l’aflorament de zones pantanoses on proliferaven les malalties, malària i diverses epidèmies.

I sobretot era una zona agrícola. Segons la llegenda, un noi va observar com un bou quedava aturat al camp i començava a excavar al terra, sempre al mateix lloc. Quan va anar a veure que hi havia va trobar la imatge d’una Verge i l’església més propera llavors era la del petit poble de l’Hospitalet que estava a una distància de dos kilòmetres, on ara hi ha el nucli antic. Però cada cop que portaven la imatge a l’església, aquesta sempre tornava al camp on va ser trobada. Així doncs, es va decidir construir una ermita en aquest indret.

Però llegendes com aquestes són habituals al voltant de les marededéus trobades. Un clar exemple el trobem amb la llegenda de la Mare de Déu del Tura a Olot, ja que segons la seva tradició del segle XV, també un bou cavava insistentment a un lloc concret d’un camp fins que el seu amo va trobar en aquell indret una imatge de la Mare de Déu; d’aquesta llegenda prové el nom de la Verge ja que Tura significa bou.

Però hi ha diversos tipus de llegendes al voltant de les troballes de les imatges de la Mare de Déu. Moltes estan relacionades igualment amb bous o altres animals. La llegenda de la Mare de Déu de la Serra al Montblanc (Conca de Barberà) explica que la infanta Eudòxia Làscaris, més coneguda al regne d’Aragó com Irene Làscaris, portava una imatge de la Verge Maria cap a Saragossa, però els bous que portaven el carro es van aturar sobtadament i la infanta va determinar que la Verge volia ser venerada en aquell indret, on casualment hi havia una Creu Verda de terme que marcava que en aquell lloc havien estat martiritzats cinc noiets cristians a mans dels sarraïns. Era el turonet de la Serra on avui dia hi ha la seva església. Aquesta història té un element que no totes les llegendes tenen i és que el personatge d’Eudòxia és real: era una princesa de Nicea del segle XIII que va ser acollida a la cort de Jaume I.

Altres llegendes de imatges marianes trobades tenen l’element de diverses llums al cel que indicaven el lloc exacte on seria trobada la imatge de la Mare de Déu. Un exemple esta relacionat amb la construcció de l’Ermita de Puigcerver, entre els municipis d’Alforja i Riudecols, a la comarca del Baix Camp. Uns raigs de llum van il·luminar la muntanya de Puigcerver i quan els veïns van anar a comprovar el motiu van trobar la imatge de la verge al peu d’una cervera, arbre del qual els seus fruits (serves) són comestibles. Quan van intentar portar la imatge a una capella del poble aquesta sempre tornava al costat del mateix arbre, de manera que finalment van decidir construir l’ermita en aquell mateix lloc.

Aquestes llegendes van ser creades generalment entre els segles XV i XVII, encara que normalment les talles són del segle XII i sempre representen la Mare de Déu de la mateixa manera: asseguda i coronada i el seu fill als genolls. Això no vol dir, però, que les ermites no puguin ser més antigues que les llegendes o les imatges, com és el cas de l’Ermita de Bellvitge documentada al segle XI. Aquesta ermita podria haver estat un lloc molt visitat en una època en que el camí que unia Barcelona i València passava molt a prop, encara que amb el temps es va anar desplaçant; però també és cert que els desbordaments del riu la mantinguessin aïllada en certes èpoques a causa del difícil accés per les zones pantanoses. Però en èpoques més modernes, els aplecs i les reunions socials i festives es celebraven al seu voltant, potser per la millora dels accessos, les vies de comunicació, el creixement tant del poble de l’Hospitalet com dels pobles propers, la rehabilitació que es va fer de l’edifici al segle XVIII i sobretot la gran devoció que sempre han sentit els veïns per la serva petita ermita.

L’Ermita al 1937 durant la Guerra Civil.

Podeu adreçar-vos al grup de Facebook “L’abans de l’Hospitalet de Llobregat” per dirigir-vos al bloc /lhospitaletdellobregat.wordpress.com/ i poder contemplar una gran quantitat d’imatges de diferents èpoques de l’ermita i comprovar com les vides dels veïns es relacionaven amb aquest edifici. I per poder conèixer veritablement i de forma exhaustiva la seva història només cal dirigir-se al llibre “Ermita de Bellvitge. Ayer y Hoy, del siglo XI al XXI” de l’autor Antonio Valcárcel Sangil, autoeditat el 2011, ja que durant anys va estar investigant meticulosament tota mena d’arxius amb increïble dedicació; no hi ha una manera millor de conèixer-la. Però sobretot no deixeu d’acostar-vos a contemplar-la per vosaltres mateixos. ||