12/04/2026@09:00:00
Maria Àngels Bardina Vidal (L’Hospitalet de Llobregat, 1980) va començar amb sols 7 anys a nedar al club que marcaria gran part de la seva vida, el C.N. L’Hospitalet. Amb un deler innat per l’aigua, i una otitis que va anar recuperant-se, va treure mitja piscina a les rivals als primers campionats d’escoles en què va participar. Fruit d’aquesta contundència el club va fixar-se en ella i li va oferir una plaça per passar a exercitar-se al grup de competició on hi entrenava cada dia, i fins i tot des dels 10 anys, hi doblava moltes vegades les sessions (de matí i tarda).
Continuava destacant i amb sols 12 anys va proclamar-se ja campiona d’Espanya, un cúmul d’èxits que va resultar en la beca concedida des de la Federació per entrar al CAR (el 1993). Va començar com a júnior, mentre anava progressant en els estudis, per topar-se just després amb una roca tan compacta com difícil de pair: els mètodes molt discutits, i excessivament severs, de l’exolímpic del C.N.Barcelona (llavors tècnic de la RFEN) Joan Fortuny. Va passar sis anys amb ell, va debutar al mundial de Perth (el 1998), va ser present en europeus com el d’Hèlsinki (juny-juliol de l’any 2000) i va gaudir de l’experiència irrepetible de competir als Jocs Olímpics (els de Sydney). Però va arribar-hi esgotada, i no va fer un bon paper, fet que sumat a l’accident que va patir el mateix estiu, la van conduir a una crisi existencial que va allunyar-la del món de la natació. Va tornar mesos després, va estar tres anys al Sant Andreu, va ser mentora d’esportistes destacades, com la Mireia Belmonte, i al moment de retirar-se (el 2007) acumulava al palmarès un segon lloc en els Jocs del Mediterrani (1997) i 15 campionats d’Espanya (en esquena, estils i lliure, el 1997, el 1998, el 1999 i el 2000).
