El gavanenc Paul McGrath abraça a Tòquio el bronze mundial als 20 kilòmetres marxa

És el nou bronze mundial. Per aquell que no el conegui que imagini un jove molt determinat, conversador, apassionat, disciplinat i concentrat. Català de la comarca, però malgrat l’accent local un “Paul” que es fixa amb la grafia anglosaxona. És fill pròdig de Gavà però aquest McGrath delata origens al món celta (amb un pare escocès i els avis provinents d’Irlanda). Té aparença d’innocent, però quan s’hi posa fa sentir la seva veu i deixa rastre del talent forjat pels anys. Els mundials, la World Atletics i els estadis del planeta van inserint el seu nom en progressiu amb lletres de metalls preuats, mentre els mitjans van recollint gestes que encara tenen marge de millora i que es preveuen molt majors.

El passat Mundial de Tòquio (del dia 20 de setembre) va marcar un punt d’inflexió molt rellevant d’una llarga trajectòria, que és però encara a les seves beceroles. Paul McGrath, molt confiat, hi aterrava en plena forma. Venia de Font Romeu amb uns quinze dies de marge per poder-s’hi adaptar bé, i sentia una força molt més gran que en altres cites anteriors. La humitat i els 15 graus de diferència amb el clima de la Cerdanya eren un condicionant que va saber anar assimilant i que a més va anar suavitzant-se fins al dia de la prova. Es trobava confiat però al costat seu, n’era conscient, s’hi situarien els marxadors més punters de tot el món.

Amb moltes ganes de sortir

sense cap ritual exprés el gavanenc, a sols 12 hores de la prova dels 20 km marxa, se sentia en el punt que volia estar i amb moltes ganes de sortir. Conscient sempre del seu ritme, va situar-se al capdavant i sense creure el que vivia, va trobar-se en primer lloc quan el plusmarquista mundial, el japonès que el proper 15 de febrer farà 30 anys (i que té ja 3 ors del món al seu poder), el de Kyoto Toshikazu Yamanishi, va ser desqualificat. Paul McGrath havia estat amonestat amb dues targetes vermelles, i a només 4.000 metres del final va preferir no arriscar més i no jugar-se una penalització per un error que li podria haver suposat renunciar a qualsevol medalla i també a beques posteriors. Amb una hora ja a les cames d’un ritme vertiginós el físic mantenia el seu to però el seny li va dictar frenar i acabar fent patir molt més del que tocava als seus amics i familiars.

A les portes de l’Estadi Nacional reconstruït, amb 30.000 espectadors que hi esperaven l’arribada, el brasiler Caio Bonfim (plata a París als Jocs Olímpics de l’any 2024) i el xinès Zhaozhao Wang (sense medalles precedents en els mundials) van avançar-lo i van fer trontollar un xic la seva enorme fortalesa, perquè no podia atrevir-se a accelerar. Els últims metres amb el clam de la graderia japonesa en una cita com aquesta, van ser realment d’infart perquè McGrath sentia ja de ben aprop el francès Aurélien Bordier, que s’acostava i volia arrabassar-li el podi. Però el seu pas, constant i ferm (pantaló negre, malla blanca i retrovisor ben situat) va concedir-li amb quatre segons de diferència (1:18:45, pels 1:18:49 del seu rival) un bronze històric que el situa a l’elit de l’atletisme i en les posicions d’honor d’aquest país. Resulta, en aquest sentit, el desè metall d’un marxador de Catalunya en un mundial i s’afegeix a noms il·lustres com els de Josep Marín, Valentí Massana, Daniel Plaza, Encarna Granados, María Vasco i Jesús Ángel García Bragado.

Un punt d'inflexió tot i no acabar primer

En efecte, i com descriu el gavanenc “és un orgull i també una gran il·lusió poder seguir aquest llegat i tot i no acabar primer, significa un punt d’inflexió i una enorme satisfacció”. Venia a més d’uns Jocs Olímpics de París on va patir un previ desgast que li havia passat factura. Una prova, celebrada l’1 d’agost de l’any passat on el neguit, el poc descans i potser el fet de ser novell van fer-lo caure, prop del kilòmetre 16, de la 4a a la 17ª posició. “Va ser una decepció, no pas allò que havia somniat, però al final m’ha servit molt per prosperar i aprendre també dels errors”. Considera que va ser un mal necessari, dins de la gran experiència de poder compartir un marc indescriptible amb el seu company d’equip, l’extremeny Álvaro Martín (dos ors mundials i uns altres dos continentals), que va poder penjar-se el bronze a la seva quarta olimpíada.

La consciència d’aquest do més natural i la figura del murPaul McGrath va començar amb sols set anys al Club Atletisme Gavà. Només trepitjar el tartan, el primer dia, ja va començar a fer marxa, o més ben dit a “caminar i fer un xic el tonto”, com ell mateix defineix, però almenys va tastar en el debut la disciplina que ha marcat la seva vida. Amb nou anys, dos més enllà, va comprovar que era prou bo en competició, i en categoria sub-10, va aconseguir sense adonar-se’n ser campió de Catalunya. “Fent llargada o altres proves no m’havia ficat mai entre els primers, i en canvi en marxa, sense fer cap gran esforç, va ser estrenar-se i ser allà a dalt”.

Un mecessari canvi d'aires

La consciència d’aquest do més natural i la figura del murcià Miguel Ángel López, 5è el 2012 a Londres, en qui va fixar-se molt, van fer adonar-lo de la seva vocació i va demanar de concentrar-se en aquesta disciplina. Va contactar amb Marcos Flores, el referent d’aquest esport a Viladecans i promotor dels grans talents dels anys 80 i dels 90. Va entranar-lo durant una temporada (2013-2014) en sessions realitzades els dissabtes, consistents en moltes sèries i rodatges. Va ser un temps aprofitat però que va precedir dos anys de més foscor i passivitat en què va entrar dins d’un grup més heterogeni, amb companys d’altres edats i sense gaire intensitat. Uns factors que van induir-lo a canviar d’aires i buscar, no gaire lluny de casa seva, un altre club que li atorgués el que volia aconseguir.

Va ser així com va ingressar l’any 2016 a dins del Cornellà Atlètic i va començar a entrenar-se amb Alejandro Aragoneses, el seu tècnic actual. Duia un llarg temps de sequera, en què no havia competit i havia entrenat escassament, però a poc a poc va anar refent-se en la confiança i augmentant en progressiu la seva gran motivació. Fruit d’això, i d’una manera natural, va començar a despuntar en els resultats: des del primer triomf important, el campionat d’Espanya en ruta (El Hierro, 2017) fins al bronze que va assolir a la copa del Món sub-20 en els 10km marxa de Nairobi (estiu de 2021) que va atorgar-li la primera Beca Podium, i va confirmar que a més podria guanyar-s’hi un xic la vida si seguia aquest camí (Veure quadre de palmarès).
Aquest 2026 l’ovella negra (que és la marxa) en el sentit d’estar un xic sempre marginada i desatesa en el conjunt d’aquest esport, canviarà les seves distàncies. La mesura, dictada per World Athletics ja fa un any, converteix la competició de 20 km actuals en una mitja marató (21,097) i els 35 augmentaran fins al que és l’estàndard mundial per a marató (42,195). En el nou ecosistema, McGrath es fixa de meta tres grans cites de referència a curt termini: el 8 de març (Campionat d’Espanya en Ruta, amb la seu per designar), el 12 d’abril (Campionat del Món per nacions que es fa a Brasília, la capital del Brasil) i l’Europeu (que tindrà lloc entre el 10 i el 16 d’agost) i enguany serà més emotiu perquè es disputa a Birmingham (Anglaterra), molt més a prop d’alguns parents i familiars.

L'horitzó dels Jocs Olímpics de 2028

Però l’atleta català, en el llarg abast, fixa la vista, com a meta inevitable pels terminis de l’esport, en l’horitzó dels Jocs Olímpics de l’any 2028. Mentre compleix la promesa de pujar a Montserrat des de Gavà per retornar-li allò que havien acordat (va assegurar que hi aniria si al final li concedia el gran honor de poder ser al darrer mundial en què ha pogut participar), somnia ja en aquesta cita que es farà d’aquí a tres anys a Los Angeles (Califòrnia). El jove baixllobregatí, apassionat, emocionat i ben conscient que és un gran què poder fer ja aquest esport que tant li agrada i que segueix des dels 9 anys, té clar que vol ser a dalt del podi a la cita que és Meca de l’atletisme i més enllà de tot el món competitiu i cultural. Mentrestant, comprèn i copsa que ja viu un privilegi, que no és altre que el de continuar aprenent i difonent quan li és possible, aquesta bella disciplina que gaudeix d’unes arrels molt importants i d’una immensa tradició a la comarca.