El a 21 d’abril del 2025, mentre el món sencer rebia la notícia que el Papa Francesc havia mort, la Patrícia estava organitzant amb el seu germà com se celebraria el dia de la mona a casa en la seva absència: havia de sortir com un coet cap a la tele. Era el primer Dilluns de Pasqua que celebraven després de la mort dels seus pares. Ser la responsable de realització d’informatius de TV3 és una feina molt demandant i Patrícia Artigas sabia a què s’enfrontava quan va acceptar la feina, ara fa tres anys, després d’anys rebutjant-la per incompatibilitat amb la seva vida familiar.
La Patrícia és de trinxera, és la primera cap de realització d’informatius que ve dels propis informatius, on feia de realitzadora. També és la primera dona que ocupa el càrrec. Per complir la quota femenina? Ella, tot i haver començat des de l’esglaó més baix i haver passat per tots els estaments de la jerarquia, té els seus dubtes. No qüestiona la seva validesa, però es pregunta si el seu gènere té a veure amb que sigui ella i no un altre qui exerceixi de cap: de la síndrome de la impostora no se’n salva ningú. Aquesta humilitat també li fa admetre sense complexes quan “no té ni idea”, sap delegar i demanar ajuda. També per aquest caràcter proper i l’empatia de qui ha vingut de baix compta amb el respecte i l’estima de tot l’equip.
Artigas reivindica la dificultat de conciliar en feines amb un grau alt de responsabilitat, i no només es refereix a la conciliació física, sinó també a la mental, que és la que més esgota: quin dia té natació la teva filla, quins deures ha de fer a l’escola, com es diuen els seus amics, quin peu fa, quant pesa, què ha dinat. No és només anar a buscar-la a l’escola o posar una rentadora. Estar a la feina i tenir mig cap a casa. I viceversa. Fer entendre a la família que ocupar un càrrec de responsabilitat suposa haver de resoldre problemes els caps de setmana, durant el vermut, a hores intempestives de la nit. Ho han d’acceptar. De vegades sembla que, per més que s’intenti, és impossible satisfer tothom, estar arreu.
La dicotomia família o feina
Una feina exigent ho és per a tots, però la dicotomia “família o feina” sembla només presentar-se en les dones. A la redacció de La Vanguardia, les caps o bé no han tingut fills o bé han hagut de fer un període de menor exigència professional durant l’etapa de criança dels fills. I quan es van fent grans, acaben assumint les cures dels pares en la mateixa mesura. Això suposa un llast que acaba repercutint en els càrrecs que ocupen; la realitat és que moltes renuncien a posicions de responsabilitat per la impossibilitat de conciliar. Poder estar a la feina hores il·limitades, en una professió com aquesta, és un avantatge evident en el camí a l’ascens. I moltes d’elles no poden. Sembla que canvien les coses, però el marc mental de la criança és un os dur de rosegar.
Lola García és directora adjunta de La Vanguardia des de fa 12 anys, és el filtre pel qual passen les informacions que tantíssima gent llegeix a diari arreu del país. Els ulls que filtren què sí i què no. Costa pensar en un poder més gran que el de la selecció d’informació que arriba als ciutadans.Ella també és de trinxera: de becaria a directora adjunta, amb molts anys i molta feina entremig.
García, tot i no ser el seu tema preferit quan va iniciar-se en el món del periodisme, s’ha anat especialitzant en política, arribant a cursar Ciències Polítiques per a poder entendre millor el món. També des del món del periodisme polític s’han anat fent canvis que a dia d’avui ens semblen evidents i han ajudat a consolidar la figura de la dona al panorama: abans era normal utilitzar en nom de pila de les polítiques mentre que, per a referir-se als seus col·legues masculins, sempre s’utilitzava el cognom. A dia d’avui, tots son esmentats de la mateixa forma. Són aquests els canvis en els que creu aquesta gavanenca d’adopció nascuda a L’Hospitalet, no només en reivindicar la igualtat un dia a l’any: cal continuïtat per a obtenir resultats. Tot i això, creu necessària l’existència d’aquest sobretot en un moment en què sembla que existeix un qüestionament de fites ja assolides, en què cada vegada són més habituals els eufemismes com “violència domèstica” per a referir-se a la violència masclista.
Amb una visió tan global i profunda de la política, Lola García rebutja la teoria que diu que les dones que manen a nivell estatal són més dialogants que els homes. Es pot ser dona i ser dictatorial, autoritària, conflictiva. La feminitat no és docilitat o sensibilitat; i elles no han ser, forçosament, més comprensives o laxes en la forma d’exercir el poder. Entendre-ho així seria reduccionista.
Territori hostil per al sexe femení
També remarca que, tot i que hi ha molts àmbits on la dona cada vegada té més presència, com poden ser la política o la comunicació, als llocs on realment hi ha poder, les cúpules de bancs, empreses, grans tecnològiques, encara no s’hi ha aconseguit arribar, encara són territori hostil per al sexe femení. La presència de dones en determinades posicions no és només una qüestió d’igualtat d’oportunitats o de quota, també és necessari per a que les nenes vegin que és possible. L’existència de dones fortes promou la creació de dones fortes, perquè tenen un mirall on veure-s’hi reflectides, o un horitzó on projectar-se.
Històricament, estar darrere de la càmera o del micròfon ha costat gairebé més que estar davant, perquè suposa tenir poder de decisió, dirigir, coordinar. La Marga Ortuño, productora de El Món a Rac1, treballa entre bambolines fa molts anys. Ara, però, destaca la falta de representació femenina en espais d’opinió, tertúlies, seccions que requereixin un posicionament: l’exposició els costa més a elles que a ells. “Allò que no s’anomena no existeix”; calen veus femenines. Veus aspres, simpàtiques, accelerades, melòdiques, tremoloses, fortes, monòtones. Com més veus i més colors, millor.
El 8 de març (8M) se celebra el Dia de la Dona Treballadora. És impossible, a aquestes alçades, no ser conscient de l’existència d’aquest dia. Costa escriure alguna cosa diferent al que ja s’ha escrit tantes vegades abans, alguna cosa que aporti. Sembla que tot ha estat dit i, alhora, tot està per dir; o per repetir.
Les nostres tres protagonistes, a més de ser dones al món de la comunicació, tenen en comú el camí que han fet per arribar on estan: totes tres han començat sent becàries i han anat escalant posicions per la seva valia. Ningú els ha regalat res. La seva valia les ha fet brillar, a cada una en el seu àmbit, fins a convertir-les en referents.
Mai es pot desconnectar
Però aquest món és exigent: la informació no para. No para mai. I els càrrecs de responsabilitat del món de la comunicació, al compàs, tampoc ho fan. Mai poden desconnectar perquè la seva feina es barreja amb la vida i això fa aquesta feina molt poc organitzable. I encara menys organitzable és la vida, que sorprèn amb vicissituds que cal afrontar mentre la informació segueix rodant. La feina demana que oblidis la casa i la casa demana que oblidis la feina: entren en joc els malabars. No és fàcil ser una dona forta, encara costa per a moltes parelles de dones exitoses acceptar la fortalesa de la cònjuge, acceptar que potser cobren més o que la seva prioritat és la feina i no la família, perquè aquesta realitat també existeix. No cal que totes vulguem arribar a la cúspide laboral, però és important que, les que ho vulguin, tinguin l’opció de fer-ho sense haver de renunciar a la resta de la vida. III
| Un camí més fàcil |
 El valor de la dona no ve determinat per l’èxit, ve determinat, com el de qualsevol persona, per quelcom inherent, tan propi que no es pot definir. El valor de les dones resideix en la xarxa que es va creant per a que altres dones tinguin més fàcil pujar a dalt de tot, si és això el que volen. La responsabilitat de repartir el llast, o fer que les cures deixin de ser-ho, és de tots i per a tots. I és important conèixer que, per a que algunes puguin ocupar posicions de poder, les mares, àvies, germanes, han unit les mans i les han propulsat cap al cel. El cel que cada vegada queda menys per a que es trenqui. |
Si (
No(
