Àngels Bardina: “Falta suport psicològic als esportistes i també per inserir-se a la vida laboral”

Continguda, reflexiva, intel·ligent, conversadora… Àngels Bardina treballa fa 18 anys en el que tant li va costar, en un principi, d’estudiar. Prèviament, va presidir en retirar-se, per petició de l’alcalde en aquell temps, el C.N. L’Hospitalet, per saldar els comptes negatius (de 2007 a 2010). Primer com a nedadora i després com a directiva, va acudir a les assemblees de les dues federacions, la catalana i l’espanyola. Amb 30 anys va deixar enrere el món de la natació, i és actualment la responsable, dins de la Diputació de Barcelona (DIBA), de l’àrea de Publicitat Institucional. Fa la feina a l’edifici de Can Serra i és també, per altra part, la secretària de la junta del Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya. Neda poc, d’una manera ocasional, i com a afició principal busseja amb el seu marit i és instructora vocativa, al servei dels seus amics i sense cap afany de lucre.

És a dir, que no podries fer-li un curs a ningú més?
No ho contemplo, perquè ho faig únicament per afició. És una passió conjunta que fa temps que compartim i que recomano a tothom.

A la DIBA, dins d’aquest bell edifici, hi dirigeixes un equip. Ja et portes bé?
Em fan broma, i em retreuen que sóc molt disciplinada i responsable. Però per a mi és una cosa natural, el que m’he endut de tanta canya a la piscina. Certament, sóc exigent i implicada, no ho sé fer d’altra manera.

Abans d’anar més enrere, descriu-nos com vas trobar-te el C.N. L’Hospitalet, de 2007 a 2010, durant la teva presidència.
Hi vaig entrar per petició de l’exalcalde, el Celestino Corbacho, per mirar de saldar un deute que va pujar fins a prop del milió d’euros. L’entitat s’havia excedit en les despeses, i tenia contractades, per exemple, nedadores d’alt nivell amb sous que no podia pagar (com l’Erika Villaécija o la Mireia Belmonte). Gestionava l’apartat competitiu i també el vessant social d’una manera independent i insostenbile. El que em vaig dedicar a fer, bàsicament, va ser a retallar les despeses, i a parlar amb el consistori perquè liderés de nou la tasca d’administració. Vam arreglar aquella fuita, i pel que em consta, tot s’ha mantingut estable fins avui amb contractes de concessió que han impedit de retornar a aquell desgavell. No hi ha un gran pressupost i en l’apartat competitiu no es pot fer més d’allò que es fa, però com a mínim el club s’ha recuperat com a referent pels ciutadans.

Com va ser per a una nena hospitalenca, com ho ha pogut ser per a d’altres, entrar al CAR amb sols 13 anys?
No vaig notar un canvi brusc, perquè des que vaig començar en la natació, havia fet molts campionats i havia anat incrementant el ritme dels entrenaments. El que sí que destacava és tot l’ambient, les facilitats per a l’estudi, i també la intensitat de les sessions. Al primer any, tant al matí com al migdia, entrenàvem en un grup sols les més joves. Però a la tarda ens barrejaven a júniors i a absolutes, i teníem al costat a noies de 25 anys, amb el nivell i l’exigència que es requeria. Copsàvem molta pressió, però en l’època d’adolescència, i de relació amb les companyes, tot ho vèiem positiu.
Com a júniors entrenàveu amb el preparador físic de la RFEN, Manel Castells, però a la tarda, i a partir del tercer any ja us va tocar en Joan Fortuny, exnedador del Club Natació Barcelona, i olímpic al Japó (el 1964) i a Mèxic (1968). Com a tècnic, tenia força mala fama, però no sé si era real.

No vaig tenir gaire sort amb tots els meus entrenadors. Sí que tinc un gran record del meu primer a l’Hospitalet, Rafa Fernández. Però després, a l’entitat, em va tocar en Jordi Lorca, un desastre, que va haver de deixar el club per denúncies d’assetjament. I al CAR, al segon any, es va muntar un grup sols de júniors, que entrenava en Wolfgang Richter i també en Víctor Mario. Però al tercer ja ens van posar amb en Joan Fortuny. Em sap greu perquè va morir fa dos anys però era horrorós i ens tractava malament. I a més, no era un bon tècnic. Tenia obsessió pel fons, perquè era el que ell sabia entrenar, però jo en canvi era esquenista i estilista. Van ser uns anys molt divertits per una banda, perquè al CAR hi ha un bon ambient i estudiar allà en aquell entorn omple moltíssim, però entrenar-hi era molt dur. Et dic sols que tots els anys, sota de la seva tutela, començàvem i acabàvem les mateixes, car la resta abandonava o marxava a un altre grup. Em refereixo a les companyes amb qui més vaig compartir: la nedadora del Terrassa i campiona europea el 2004, Laura Roca, i la Mireia Garcia, nascuda a Viladecans i especialista en papallona.

Quina era la rutina al Centre d’Alt Rendiment?
Variava en funció dels anys però al principi, per exemple, hi fèiem tres entrenaments de natació, de 06:00 a 8:00h, de 12:00 a 14:00h, i a la tarda, entre les 17:00 i les 19:00h, amb un afegit de gimnàs quan tocava competició, i combinant-ho, entre hores, amb les classes. I el dissabte ens hi posàvem a les 8:00, ens aturàvem a esmorzar, i després anàvem de nou a l’aigua. Si hi havia campionats ens desplaçàvem durant el cap de setmana, i si no, marxava a casa amb els meus pares, i el diumenge retornava per quedar-m’hi durant tota la setmana.

Pensaves que podies ser entre les millors?
Tenia força clar que no, per dos motius. El primer és que competir no em motivava. La major part d’esportistes sols somnien amb les marques i medalles. Però a mi el que m’agradava era entrenar. I en segon lloc, no tenia ni el suport ni els mitjans que ja existien a altres països, que van molt més avançats en aquest camp. La prova definitiva va arribar amb el meu debut en un mundial, el Campionat del Món de Perth (l’hivern de l’any 98), on vaig poder-me bé convèncer d’aquest fet i del talent de les rivals.

Arribes als Jocs de Sydney. Com vas viure’ls?
L’olimpíada en sí va ser meravellosa, però arribar-hi va ser un autèntic calvari. Sols es va planificar d’estar molt bé per a l’Europeu del mes abans (Hèlsinki, 28 de juny al 9 de juliol del 2000) on vaig poder assolir les mínimes del relleu 4x200 i dels 400 metres lliures. Però tot l’any va ser horrorós. Jo acabava desmaiada i amb un cansament extrem. Vam arribar als Jocs passades, i vam fer un paper mediocre. Jo recordo de tirar-me a la piscina i sentir un dolor molt intens a l’espatlla, que gairebé no em deixava competir. Si al final vaig poder ser-hi, a pesar del nostre tècnic, no va ser ni pel meu físic (no era una noia molt alta) ni per ser tècnicament molt destacada, sinó sols per la força de voluntat.

Malgrat tots els patiments, què recordes amb afecte, de la teva trajectòria?
Viure al CAR en aquells anys és realment emocionant, compartir amb totes les companyes, un plaer, i poder anar a uns Jocs Olímpics, un autèntic espectacle. Recordo també amb afecte el primer Campionat d’Europa absolut que vaig nedar, l’any 1996, amb sols 16 anys, perquè hi havia referents com el Martín López-Zubero. Ara clar, per a una nena, aguantar aquella pressió és descomunal! Crec que aquí, en general, més que diners (que no et permeten sobreviure si no ets de les millors) falta suport als esportistes, en el tema psicològic, i també per inserir-se a la vida laboral un cop ja han conclòs la carrera, que en molts casos, no et permet ni estudiar. Veus els nedadors d’Austràlia o els dels Estats Units sempre contents i gaudint molt d’allò que fan, i els d’aquí van amb una cara!… Totes les institucions s’ho han de creure i invertir en aquest aspecte. III

“A l’observar la mort, la disciplina no tenia cap sentit”

Pateixes just l’any 2000, en tornar d’un entrenament, un accident amb el teu cotxe. Canvies la mentalitat, penses que allò no val la pena, i deixes la natació durant un any… El dia de l’accident, a l’hospital, que va acabar per sort només amb contusions, va venir a veure’m un moment en Joan Fortuny. Em va dir: “T’has saltat 10 de 400, les hauràs de recuperar quan tornis”. Vaig pensar, després d’haver observat la mort, que aquell esforç, i tota aquella disciplina, no tenien cap sentit. Allò no era el que volia i vaig deixar-ho, fortament decepcionada. Fins que al final d’aquell curs, en Lluís Bestit, president de la catalana, em va trucar per informar-me que havia creat un grup al CAR, i que si jo ho desitjava, podia anar-hi sense quedar-m’hi a dormir i compaginar-ho amb la carrera. Aquella beca em va permetre de continuar fent esport, però prioritzant ara els estudis, i adoptant un nou paper que em satisfeia: ser mentora de les noves nedadores que pujaven, com la Mireia Belmonte, que va començar amb 12 anys.