www.elllobregat.com
Aire per respirar i aigua per beure

Aire per respirar i aigua per beure

viernes 05 de julio de 2019, 04:23h
En molt pocs dies s’han produït un cúmul de circumstàncies encadenades, algunes de les quals excepcionals i d’altres produïdes per la conjuntura, que permeten fer una anàlisi de la realitat en un context que cada dia ens aporta proves sòlides dels canvis que s’estan produint en les condicions de vida i que ens obligaran en molt poc temps a promoure modificacions de les conductes individuals i col·lectives i necessàriament de les Administracions públiques que tots plegats elegim a les urnes.

Voldria fixar l’atenció sobre cinc d’aquestes circumstàncies encadenades tan recents: la primera d’elles la sobtada onada de calor d’un estiu que tot just acabem d’estrenar i que s’ha produït quan encara no fa ni deu dies que nevava a una bona part del país. La segona, l’incendi de la Ribera d’Ebre que ha cremat milers d’hectàrees i que ha produït danys agrícoles i forestals considerables. La tercera, un recent estudi del departament de Geografia de la UAB sobre la interconnexió entre les grans aglomeracions metropolitanes i les àrees verdes. La quarta, un informe del Banc d’Espanya sobre l’evolució de l’estat de l’habitatge i, la cinquena, la crida que sis síndics de greuges de grans municipis de la comarca han fet per reclamar de les Administracions un Pla que doni solució a la precarització de l’accés a l’habitatge que pateixen desenes de famílies als nostres municipis.

Tothom que hagi estudiat geografia sap que el clima mediterrani es caracteritza per hiverns curts i freds i estius llargs i calorosos, però el que estem vivint —no solament al Mediterrani, però també—, són fenòmens meteorològics alterats que acostumen a produir estralls sobtats gairebé imprevisibles per la seva rotunditat i el seu efecte sorpresa. Fa dues setmanes nevava copiosament al Pirineu i de cop i volta tenim temperatures rècord a molts indrets. El canvi climàtic, producte de l’efecte hivernacle d’un segle llarg d’emissió incontrolada de gasos a l’atmosfera, és el culpable d’aquest descontrol natural. Aquestes irregularitats climatològiques, afegides al comportament climàtic mediterrani fa que, en determinades zones del país i en determinades èpoques, s’interrelacionin l’escassa humitat ambiental, les ventades i les altes temperatures per provocar devastadors incendis que arrasen amb milers d’hectàrees i s’emporten per davant boscos, pastures, conreus, instal·lacions ramaderes, maquinària agrícola, pèrdues mediambientals i, en desgraciades ocasions, vides humanes.

L’emissió descontrolada de gasos a l’atmosfera no ha estat per accident en els últims cent anys. És producte de la industrialització i del model de desenvolupament i mobilitat del capitalisme que ignora les conseqüències a mitjà termini per satisfer cobdícies immediates. Fixa models de producció i de consum insostenibles i insubstituïbles i genera desequilibris ambientals i demogràfics, de manera que mig país és buit —la massa forestal ha crescut en el darrer segle a Catalunya més d’un 10%— i abandonat, mentre l’altra mig país queda saturat per la urbanització massiva al voltant de les grans àrees metropolitanes. L’estudi dels geògrafs catalans sobre les àrees metropolitanes fixa l’atenció sobre l’escassedat de zones verdes a les grans ciutats i el dèficit de qualitat de vida que això comporta: més contaminació, més temperatura, menys possibilitats de regeneració ambiental, més saturació de l’espai, més estrès social i més infelicitat i malalties. Un punt i a part com a exemple: l’Hospitalet, la ciutat demogràficament més densa d’Europa, és una de les ciutats amb menys zones verdes del país, no arriba al 10% de la seva superfície.

Enfront de tot aquest panorama hi ha les xifres recents del Banc d’Espanya sobre l’evolució de l’habitatge a tot l’Estat. Més de 2,3 milions d’habitatges buits a finals del 2018 i més de mig milió en venda, posa clarament de manifest que en aquest país no falten habitatges: més aviat en sobren. El que falta és racionalitat, sentit comú, una mica de justícia i uns poders públics a l’alçada de les necessitats socials, perquè mentre hi ha milers d’habitatges buits hi ha milers de famílies sense casa. Una racionalitat que només poden aplicar les Administracions, el govern central i la Generalitat en primer lloc. No sembla, però, que el més raonable sigui ocupar més espai lliure, saturar més les ciutats, eliminar els espais no ocupats o amb canvi d’usos, susceptibles de poder-se convertir específicament en zones verdes...

Més habitatges de protecció oficial
Doncs bé, els síndics de greuges, reunits davant l’escàndol social de les dificultats del mercat perquè milers de famílies amb pocs recursos puguin accedir a habitatges en condicions econòmiques raonables i davant l’escàndol encara més manifest de l’encariment aclaparador dels lloguers en aquests darrers anys, demanen justament allò que, amb el panorama enunciat més amunt, resulta tan paradoxal: més habitatges a les ciutats. Més habitatges de protecció oficial, és clar, d’accés més just, naturalment. Amb un criteri de justícia social que és encomiable.

Però potser caldria fer ja una mirada llarga sobre el futur de tots plegats. No és possible seguir saturant l’espai urbà de les nostres ciutats sense zones verdes, contaminades i col·lapsades en excés. Potser cal pressionar les Administracions perquè s’obligui a ocupar els habitatges buits en mans de bancs, promotores i multinacionals de la depredació, en lloc de reclamar més construcció d’habitatge social. Potser caldria reflexionar col·lectivament sobre el desequilibri demogràfic i plantejar-se la descentralització urbana del país, ocupant la meitat més buida i alliberant de la pressió social les àrees metropolitanes més saturades, en una opció estratègica que permeti més justícia social i millor qualitat de vida futura.

Potser s’està acabant l’era de la mirada curta, tàctica, de solucions immediates —que tampoc resulten immediates, ni són satisfactòries, ni tan sols arriben a bon port com s’ha fet palès tantes vegades— i caldrà projectar alternatives que posin en qüestió la irracionalitat en la qual vivim: sobren cotxes i ciment. Falten zones verdes i aire pur. Aire per respirar i aigua per beure.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto