Cada vegada que els serveis d’emergència avisen de l’aproximació d’una gota freda —ara en diuen DANA, una depressió aïllada en nivells alts de l’atmosfera—, els soferts ciutadans d’aquest país, i ara especialment de la nostra comarca, comencen a notar gotes fredes que li brollen del front i li cauen suaument per les galtes perquè saben que algun patiment s’apropa sense remissió. Les conseqüències dels sotracs naturals devien ser molt semblants al segle XIX per exemple, només que aleshores disposaven de menys béns, eren bastants menys i les Administracions no eren tan poderoses.
Es donava per evident que a una societat desenvolupada com la nostra, més aviat rica si la comparem amb les d’altres continents pobres, les emergències havien de servir per prevenir, per induir-nos a ser més prudents, no pas per patir anticipadament, que és el que ens passa. El patiment és genèric perquè els carrers col·lapsats de vehicles en dies de pluja i vent no se’ls estalvia ningú, els talls en els sistemes de transport resulten gairebé inevitables i algunes desgràcies esporàdiques en béns materials són més aviat corrents. Ja no cal parlar d’aquells ciutadans que viuen a prop de rieres o al mig dels pobles de muntanya, o els que treballen a la terra o al mar o els que disposen de comerços o segones residències a primera línia de platja. Sovint cal tancar escoles, els bombers no donen abast i els funcionaris i les autoritats municipals treballen extra. Els dies de la DANA són dies per no sortir del llit, dies per estar Disposats A No Aparèixer enlloc, no sigui cas que el tràfec quotidià ens converteixi en víctimes.
No hauria de ser així, lògicament. Ens avisen per estar vigilants, no pas per estar temerosos. Però resulta altament inevitable. El mar s’endú les platges, trenca els passeigs marítims, anega les planes de costa (els deltes, especialment); la pluja omple els embassaments, les ribes dels rius i els camps de l’entorn, trenca canonades i depuradores i s’emporta vehicles, destrueix carreteres i ponts i vies del tren i el vent aixeca taulades, arrenca parets i tira arbres. Tot plegat semblaria que resulta una maledicció de la natura que cal acceptar beatíficament. Ens avisen justament perquè no hi siguem a prop dels rius, ni de la costa, ni a llocs on poden caure els arbres, fenòmens clarament naturals que porten una dinàmica pròpia difícil de preveure amb exactitud, malgrat que fins i tot es poden calcular matemàticament i amb estris de tecnologia avançada, les crescudes de les capçaleres dels rius, l’aigua que cal dessembassar, l’alçada de les ones i les ratxes de vent.
Doncs bé, si només calgués estar pendents d’aquestes coses inevitables, les DANAS serien una curiosa eventualitat, no l’anunci aclaparador de la desgràcia que està a punt d’arribar. La diferència entre l’eventualitat i la desgràcia es troba justament en l’absència absoluta de previsió per part d’aquells que tenen l’obligació —per això cobren, i molt!— de fer-nos la vida més fàcil: les administracions i les empreses de serveis. En darrer terme, els poders públics, perquè són els poders públics representatius aquells que estan legitimats per convertir les empreses de serveis en servidores dels seus clients. Cosa que no passa.
La darrera DANA ha deixat a la comarca en aquests dies molta gent sense electricitat, sense telèfons (ni fixes ni mòbils en molts llocs), sense fibra òptica i internet i per tant sense llum, sense calefacció ni aigua calenta en ple hivern, sense possibilitats de fer servir refrigeradors i neveres i amb dificultats en alguns casos en el subministrament de l’aigua potable. Hi ha municipis on les xarxes d’infraestructures són tercermundistes, començant per les de serveis (aigua, llum, gas, telèfon), però també quant a les carreteres, els trens, els camins i els canals. Entre les empreses de serveis i les administracions municipals i supramunicipals converteixen les DANAS en càstigs a la ciutadania.
La responsabilitat de les administracions
Les ones que hem patit aquests dies malmeten sens dubte platges i passeigs, esculleres i infraestructures marítimes, però són les administracions les que han permès en molts casos ports que no s’havien d’haver construït mai i que perjudiquen els corrents i les pèrdues de sorra, ampliacions fora de mida (el port i el desviament del Llobregat provoquen repercussions sobre els corrents marítims) i construccions en zones inundables. A molts municipis de muntanya de la comarca, la caiguda d’arbres sobre carrers i carreteres han estat aquests dies aclaparadors. A Torrelles, per exemple, un municipi que només té dues sortides per carretera, una d’elles va haver de tancar-se durant gairebé un dia sencer per la caiguda de desenes d’arbres que feia anys se sabia que caurien algun dia per l’acció del vent. En aquest mateix municipi —i és només un exemple— hi ha encara carrers de les urbanitzacions sense llum i malgrat que les administracions han tallat desenes d’arbres que continuaven amenaçant zones habitades i de trànsit, encara hi ha desenes de pins perillosos en el terme municipal.
El Llobregat ha agafat aquests dies el color que la Trinca va fer famós i amb un cabal extraordinari. Tan extraordinari que va anegar camps i espais al delta i a Sant Joan Despí, per exemple. I malgrat que no va ploure com a les comarques gironines, es va haver de dessembassar l’aigua del pantà de La Baells, justament en el pitjor moment. Tal com es va fer de malament amb els de Sau i Susqueda. Qui decideix al respecte és l’ACA i li han plogut les crítiques. No s’entendria per què van trigar tant a desaiguar — justificant que no es pot llençar l’aigua dels embassaments perquè després ens fa falta— si no hagués transcendit que per dessembassar s’ha de mirar de no perjudicar les elèctriques que fabriquen energia hidroelèctrica en els mateixos embassaments. Per cert, a preus astronòmics com és ben palès.
La manca de previsió i la deixadesa la comparteixen des de fa massa anys, en aquesta comarca i arreu, les empreses de serveis i les administracions municipals, però especialment les supramunicipals, la Diputació i l’AMB (i l’ACA), que sota l’empenta dels ajuntaments hauria de tenir cura de dues coses: que les empreses donin el servei pel qual paguem els ciutadans i que les xarxes siguin de qualitat i no saltin amb la primera DANA que apareix. Això vol dir defensar el ciutadà i fer gestió: invertir bé i fixar prioritats.
Pel que fa als Ajuntaments no és acceptable la manca de previsió i encara menys acceptable la desídia. Especialment en alguns municipis petits que, emparant-se en la manca absoluta de recursos —cosa certa—, abandonen a ciutadania respectiva a la seva dissort, cada vegada que la natura s’emprenya. Doncs A No Acceptar-ho...
Si (
No(
