Clàudia Malagelada: “He de ser més conscient que amb 18 anys no cal menjar-se el món. Calma”

No costa entendre el magnetisme que transmet la Clàudia a la pantalla, quan parles amb ella: tan pausada, tan segura i tan profunda amb les seves paraules. Ballarina i actriu, té una ambició desbordant amb la que s’endinsa sense por a l’adultesa, entenent les seves pròpies contradiccions i donant-se espai per a seguir creixent. Quan queda poc per a que es compleixin dos anys de l’estrena de la pel·lícula, repassem amb ella les qüestions socials que planteja el film i com ha canviat la seva vida.

Fa dos anys es va estrenar ‘Creatura’, la teva primera pel·lícula, que va guanyar a Cannes i per la qual vas guanyar un Gaudí i vas estar nominada al Goya. Vist ara amb perspectiva, es pot esperar més d’una primera pel·lícula?
Realment jo ho vaig viure d’una manera tan innocent... En el moment de rodar-la no n’era conscient, en aquell moment no sabia ni quin procés havia de seguir una peli per arribar als cines. Va ser com impacte rere impacte: primer estrenem a Cannes, després guanyem a millor pel·lícula europea, va estar a les pantalles molt temps, nominacions... Va ser molt emocionant veure créixer la peli des d’un punt que jo no m’esperava.

Al món de l’actuació, els actors i actrius diuen que s’ha de saber gestionar molt bé el rebuig, que et diguin que “no”, però el teu cas és diferent: vas aconseguir el teu primer paper amb el teu primer càsting.
És una cosa que he hagut de gestionar després. Després de fer Creatura, vaig pensar “no sé si realment vull ser actriu o no”, m’ho havia de plantejar, m’agradava molt però potser no era lo meu i va ser només una bona experiència per la gent i la temàtica de la peli. Ha sigut després que he vist que sí que m’agrada interpretar un personatge, i és ara quan estic aprenent a entendre els “no”, no com a “no” per talent, sinó com a “no” per moment o per personatge. Sí que ha sigut una cosa que he hagut d’aprendre al revés.

Quan aconsegueixes fites com les que has aconseguit, suposo que la inèrcia et porta a dedicar-te a això, però t’has arribat a plantejar si és el que vols fer?
Quan vaig acabar Creatura jo seguia fent càstings que trobava oberts i vaig veure com funcionava aquest món: tothom tenia representant. De fet, vaig trigar bastant a trobar una representant perquè no tenia pressa per res. Sí que és veritat que sempre tinc aquesta dicotomia entre dansa i cine. I ara cada cop tinc més clar que vull tirar per la branca del cine, sempre tenint la dansa com a una part important de la meva vida, però l’any vinent vull prioritzar màxim el món del cinema i la interpretació.

Quan et prepares un personatge com el de ‘Creatura’, fas un treball d’introspecció per a trobar-lo o mires cap a fora?
Realment molt cap a dins no podia mirar: no em podia basar en experiències del passat perquè el personatge tenia 15 anys i jo també, aleshores vaig créixer molt amb el personatge. Hi havia anècdotes que havia viscut el personatge que jo no havia viscut a la meva vida personal i viceversa. L’Elena [Martín] va fer una feina increïble: em va fer entendre molt bé què és el que es volia explicar a la pel·lícula i què tenia aquest personatge a aportar a aquesta història. Aquesta va ser la base de la construcció, i també ens va ajudar molt construir records per a donar-li més volum i profunditat al personatge.

També s’explora la innocència dels nens respecte la corporalitat. Quan acaba aquesta innocència?
Jo crec que és molt fort, penso que és un procés en què hi ha com un limbe al teu cervell que no saps molt bé quan ha passat, potser entre els cinc i els set anys. Sento que és abans del que pensem. I penso que és molt important tractar als nens en molts temes, se’ls ha d’educar des de la veritat, però, de vegades, en l’àmbit de la sexualitat, la mirada adulta s’allunya tant del que està vivint el nen o nena...

A la pel·lícula, s’utilitza varies vegades la paraula “guarra” per a referir-se a noies durant el temps en què la Mila és adolescent (quan és interpretada per tu). Això està ambientat al 2007, però és una cosa que avui en dia se segueix dient?
És la típica història de la noia que s’enrolla amb tres tios una nit i se li diu “guarra” i el tio que fa el mateix és el “puto amo”. Realment, jo, com a Clàudia, no entenc per quin motiu va sorgir aquest ideal cap a les noies perquè realment si lligar ha de ser una triomfada, ha de ser-ho igual per a un home que per a una dona. És una paraula, inclús, molt despectiva. A mi em sembla terrible que s’utilitzi aquesta terminologia per a referir-se, molts cops, a una dona que se sent lliure de fer el que vol amb la seva vida. Sento que passa menys, tot i que potser és perquè jo tinc sort de l’entorn que tinc, però és molt greu.

‘Creatura’ és una pel·lícula especial: té un equip molt femení, molta sensibilitat i molta profunditat en els personatges femenins, que realment són protagonistes. En els teus futurs projectes busques trobar produccions així de singulars o prioritzes el treballar als màxims projectes possibles?
El fet que Creatura tingués un equip tan femení i tan cuidat a mi m’ha aportat el veure quins són els límits que ha d’haver-hi a l’hora de rodar, però això no vol dir que em limiti a fer només pelis com Creatura; jo tinc moltes ganes de treballar, estic amb el neguit tota l’estona de voler seguir treballant, d’estar a projectes. Fer un personatge per a una peli o un projecte llarg és molt divertit, amb els curtmetratges fas tastets de personatges, però tinc ganes d’endinsar-me en un personatge i conèixer-lo més. No em tanco gens a fer només un tipus de cinema, sento que com més coses provis, més eines tens i pots veure on estàs més còmoda, i ara estic molt disposada a provar.

Ara estàs fent dansa, i t’estàs formant en interpretació?
Ara estic a segon de batxillerat i a 6è del Conservatori de Dansa Clàssica de l’Institut del Teatre. Interpretació no faig ara mateix, però he anat fent càpsules per a anar-me formant amb diferents persones. I no ho faig no per no voler, sinó per falta d’hores, però a la mínima que veig un curset d’un cap de setmana intento fer-lo perquè m’agrada invertir temps en això, aprens molt.
És competitiu el món de la dansa?
Sí, és bastant competitiu, també depèn de per on et vulguis moure. Sembla un món limitat on només puguis anar a companyies de dansa però, després d’haver fet el Conservatori, ara estic descobrint que la dansa és un món molt ampli que inclou moltíssimes sortides, i depèn de la disciplina hi ha més o menys competitivitat. Però això passa a la dansa i a la majoria de disciplines artístiques: acostuma a haver-hi més competitivitat perquè no hi ha una norma que digui si ets millor o pitjor, sinó que tot és subjectiu, per tant, costa posicionar-se i dir “jo soc bona en això” i tenir l’autoestima suficient per a no mirar qui tens al voltant, perquè tampoc és sa. També depèn de com ho vulguis construir: jo, per exemple, amb el grup de l’Institut del Teatre, que fa molts anys que estem junts, la competitivitat es va perdre fa temps, és tot molt col·lectiu.

Després d’haver viscut un món que la majoria de gent no té l’oportunitat de viure, catifes vermelles, actors famosos, festivals, premis, com tornes a Sant Feliu i a la teva quotidianitat?
Amb aquestes experiències he descobert que la gent que havia idealitzat és real, existeix! M’ha fet molta il·lusió anar a aquests shows, també com a fan. Però sí que és veritat que no he tingut massa temps de gaudir d’aquesta vida, jo pensava que seria més lent tot, anar als viatges, als festivals,... A Cannes, de fet, vaig anar el cap de setmana però al dia següent ja estava a l’institut, i tenia una setmana súper intensa de dansa. Com sempre he retornat tan ràpid a la meva vida és més que m’he hagut de conscienciar del que havia passat que no pas conscienciar-me de tornar a la realitat. Però és una bombolla molt maca, i l’èxit que va tenir la peli va ser molt en equip, jo em vaig sentir com a casa anant amb aquesta gent, ho vaig gaudir moltíssim.

I ara has fet 18, fa vertigen entrar a l’edat adulta?
Per una part no, però per l’altra sí perquè penso que per tenir 18 anys estic en una constant pressió de voler treballar i fer coses. Però no crec que vagi tan lligat amb els 18, sinó que és per la meva persona, perquè fa temps que em porta passant, sempre tinc l’ambició de voler estar, voler fer. I de vegades m’he de dir “tens 18 anys, calma” em passa una mica com al revés, que he de ser més conscient que amb 18 anys no cal menjar-se el món, que haver fet una peli amb 18 és un gran èxit. Però no em fa por entrar a l’edat adulta perquè sento que no canvien tant les coses.

Quin paper ha jugat la teva família en tot el que tens?
Per a mi es súper important: la meva mare i el meu germà són els meus pilars. La meva mare m’ha acompanyat tant durant tot el procés i d’una manera tan natural... M’ha deixat el meu espai quan el necessitava i quan la necessitava a ella també ha estat. Jo m’he sentit acompanyada però no amb una càrrega de tenir-la al darrere dient-me què he de fer i què no, sinó que sempre m’ha deixat completa llibertat per escollir. Això és una sort i ella ho sap, li estic molt agraïda.

A la peli hi ha una representació de la Mila, la protagonista, en tres edats: els 5, els 15 i els 30. Tu la interpretes quan té 15. I ara et pregunto: què li diries a la Clàudia de 5 anys?
Jo li diria que balli molt i que ho gaudeixi. Jo des de petita he sigut una noia súper madura i amb molt de seny i li hagués dit: “Clàudia, balla, esbargeix-te”.

I a la de 30?
Li preguntaria si esta orgullosa d’on i amb qui està.

“Als àmbits artístics, la tendència als abusos de poder és molt greu”

La indústria cinematogràfica és una de les indústries en les que més s’ha denunciat públicament el tema dels abusos, en aquest poc temps que portes en aquest món, com ho has viscut des de dins? Jo toco fusta, però, de moment, he tingut la gran sort que tothom amb qui he treballat ha sigut súper respectuós, no només amb mi sinó amb tot l’equip, perquè de vegades hi ha una tendència a considerar que als actors se’ls ha de tractar millor i per a mi és molt important veure el vincle entre direcció i equip, l’ambient. Jo mai m’he emportat una mala experiència, ni mai he sentit una mala energia a cap lloc on jo estigués present, però existeix encara que jo no ho hagi viscut, i està molt present. Als àmbits artístics, la tendència als abusos de poder és molt greu, perquè costa pensar si pesa més una feina o l’autoritat de poder dir que no a coses. És tan complicat parlar d’això... l’únic que puc dir és que prou ja de tapar els abusadors, no pot ser que a ells se’ls pixeli la cara, hauria de tenir la mateixa visibilitat la persona valenta que denuncia que el culpable d’aquest malestar.