El conjunt del sud d’Esplugues amb samarreta arlequinada enceta, després d’assolir l’ascens, el nou curs a 3ª RFEF. Enmig d’aquest barri humil el club cultiva un sistema pioner que ajuda als jugadors i fa una tasca que sobrepassa el futbol.Enmig d’aquest barri humil el club cultiva un sistema pioner que ajuda als jugadors i fa una tasca que sobrepassa el futbol.
Es calculen uns 500 espectadors, amb la graderia, els deu esglaons que corren paraŀlels al camp, atapeïts. La formació que s’ha triat per al debut és ben conscient de la gran responsabilitat que avui comença, o continua. Les banquetes, concentrades, no se’n perden ni un detall, i a fora, al barri, al carrer de la Verge de la Mercè, o al del Molí tot és silenci amb l’excepció de la remor que va arribant des de l’estadi que ara és nucli indiscutible de l’acció. És el dia 6 de setembre, i pel club que va forjar-se entre el ciment d’un marc obrer en construcció, una jornada per a la història. Els jugadors de la camisa arlequinada, que copiava al Sabadell quan va fundar-se el 1966, disputen el primer partit de la ja llarga trajectòria a divisió professional (3ª RFEF) davant de tot un exprimera, que malgrat les hores baixes i els canvis de propietat, segueix tenint present l’essència del que era i ha de ser: l’actual Lleida Club de Futbol i antiga Unió Esportiva Lleida.
Els jugadors del C.F. Can Vidalet, nascut fa 59 anys d’un dels equips que reclamaven la presència de l’esport a dins d’un barri amb mancances evidents (la Peña Hortensia), surten ben esperonats per les bufandes, samarretes i els colors que amb crits i cants vesteix el públic, i s’esforcen per endur-se els primers punts i per no perdre, tampoc ara que comença l’aventura contra equips consolidats, la seva essència de control de la pilota i sentiment de pertinença a aquesta vila del sud-est del Llobregat. I l’inici pinta bé, primera part amb possessió i amb un gol que aconsegueix amb un xut molt ben coŀlocat des del vèrtex de l’àrea gran l’extrem Finot. L’equip baixllobregatí abaixa el ritme a la segona, i malgrat cedir el domini, sap pausar el temps del partit quan és precís i aguantar el joc de carrilers d’un Lleida que, si reacciona, podria acabar a dalt de tot el mes de maig. Tres punts al primer partit i bona nota, i després una de cada: empat a zero al camp de la Montanyesa i la primera derrota a casa, per 0-1, contra el Tona.
Promoció lluitada contra el Sant Just
La presència a dalt de tot ha estat possible després de la promoció aconseguida i lluitada el mes de juny contra el Sant Just (2-2 a casa i 0-1 a la tornada). Era la culminació d’una molt bona temporada a la Lliga Elit (la que abans es coneixia com Regional Preferent o bé Primera Catalana). El conjunt del sud d’Esplugues, que al llarg de la seva història ha cavalcat entre tercera regional (el 1972) i aquesta altra categoria on ha estat durant dos anys (2023-2024 i 2024-2025), va concloure el curs passat en el quart lloc dins de la lliga regular sols per darrera del rival a la final i els dos equips que van pujar directament i es trobarà també aquest any: el Vilanova i la Geltrú i la Unió Esportiva Vic.
La plantilla arlequinada disposa enguany d’un conjunt equilibrat, amb uns 20 membres disponibles, entre els quals set cares noves: “Riki” Ortega (juvenil de l’Espanyol) Dani Gonzálbez (Europa B), Nacho Bonet (Sabadell B), Bruno Lizcano (juvenil del Mercantil), Zaid Saban (U.E.Rubí), Isaac Padilla (Vilanova) i José Enrique Carrasco (U.E.Castelldefels). S’han cobert les posicions en què s’hi van copsar mancances l’any passat, com la de 9 (davanter centre), la de lateral esquerre o mig del camp però el bloc continua confegit en majoria (en més d’un 40%) per jugadors que ja fa anys que són a casa. És el cas del capità Michel Owono (present des de l’aleví), d’Ivan Casado, el porter (que hi és des del prebenjamí) o també Raúl Capitán que va entrar sols amb vuit anyets a l’entitat.
Metodologia Ekkono
Més enllà de puntuals canvis, tanmateix, hi ha un sistema que governa tan el joc com els diferents entrenaments de tot el club, des de fa ja ara 17 anys. Corria l’any 2008 quan l’actual entrenador del primer equip, Francisco Rubio, va conèixer estudiant, a dins de la Universitat de Vic, David Hernández, que havia exercit de tècnic al CIDARF (el Centre d’Investigació i Desenvolupament de l’Alt Rendiment en el Futbol, que es va establir entre 1997 i 2005 a Barcelona). Juntament amb un dels tècnics del Futbol Club Barcelona, l’exscout i entrenador de la Masia Carles Romagosa, van idear tot un nou mètode pioner per preparar a jugadors i entrenadors, que van anomenar Ekkono. Es tractava d’ajudar als futbolistes a interpretar millor el joc i explotar al màxim les seves possibilitats. Tot plegat amb un treball que es repartia segons l’època i l’edat per adaptar de forma molt més eficient l’entrenament, que no sols era a un nivell físico-tècnic, sinó també per difondre uns certs valors, i aprendre ja més endavant a competir.
Fruit d’aquest coneixement David Hernández, mitjançant la seva empresa ja formada, Soccer Services, va aterrar al Can Vidalet i va començar realitzant la formació als entrenadors per idear tot un sistema que segueix sent l’ADN d’aquest club i fa que tots, des dels més grans fins a la base, tinguin el mateix context i entenguin igual el futbol. L’estratègia ha consistit en anar passant aquesta metodologia de veterans (aquells primers que en van aprendre) a les noves generacions d’entrenadors, un fet que ha possibilitat que molts tècnics formats al club, una quinzena, siguin en aquests moments professionals a altres equips, i que el C.F.Can Vidalet sigui pioner i també únic a Catalunya en servir-se d’aquesta eina de treball.
Possesió de la pilota i pressió
Al final aquest sistema concorda perfectament amb la insistència en els valors que impulsa el club i amb la creença en el futbol de possessió de la pilota i de pressió cap al rival per recuperar veloçment. El tècnic del primer equip des de fa dues temporades, i membre de la família que “governa” el conjunt arlequinat, Francisco Rubio, assegura que “a banda dels resultats el que s’intenta és mantenir l’estil de joc que ha de ser també un referent pels més petits”.
L’any passat va aconseguir-se en la major part de conteses, però aquesta temporada, amb equips del pressupost i del nivell del Cornellà, el Cerdanyola o el Manresa, el repte gran serà renunciar el menys possible a aquesta filosofia.
La clau és mantenir-se
L’objectiu, com assegura l’entrenador blanquiblau, és mantenir-se, i la clau per aconseguir aquest succés serà “multiplicar per cinc tota la feina i el ritme assolit amb èxit l’any passat en què van controlar els partits i no els van generar ocasions ni gaires forats en defensa”. Tot i les dificultats i l’enorme desafiament que això suposa, el tècnic que va ingressar com a jugador al Can Vidalet als seus 12 anys creu que “l’equip està prou llest per encarar la temporada. Es pot dir que aquesta és la millor plantilla de la història a l’entitat i ha de ser un any per competir i poder estar-ne molt orgullós. El cas serà no arronsar-se, tot i la gran exigència. Després el futbol dirà…”
L’entitat que juntament amb l’Espluguenc manté la base del futbol al municipi compta ara amb uns 250 socis, 75 voluntaris que ajuden quan és precís, i comprèn 37 equips que tenen 500 jugadors. Té la seu al municipal del Molí, propietat de l’Ajuntament, i acull des de prebenjamins fins a absoluts. Reb ajudes dels espònsors que mira d’anar eixamplant, i des de la federació, quan com és el cas d’aquest any s’aconsegueix un ascens de categoria. Són diners que si més no, en un club modest, permeten sols pagar despeses que es destinen a oferir el millor servei als nois del barri que hi ingressen, fet que vol dir material, una estructura directiva organitzada i un bon cos d’entrenadors.
Més de 25 anys al capdavant de l'entitat
Pedro Rubio duu més de 25 anys al capdavant de l’entitat. Va ingressar-hi a finals dels anys 90, quan buscava un nou equip per al seu fill que jugava al C.E.Pubilla Casas. Va haver-hi un buit de poder a dins del club i els pares van organitzar-se per gestionar-ne el dia a dia. Van convocar eleccions i el van triar a ell com a candidat i finalment com a president, càrrec que ha seguit exercint amb total unanimitat, tot i que ara ja delega, amb el fi que a llarg termini algú altre assumeixi aquesta feina i gran responsabilitat. “M’arriben molts comentaris que diuen que el Can Vidalet és referència a una escala comarcal i catalana. Reconeixen tota la tasca social i esportiva que s’hi ha fet. L’objectiu ara mateix és arribar a esdevenir el millor club de barri del món, tant a nivell competitiu com de valors”. III
| El camp limita acollir nous jugadors |
|
El primer deure actual és arribar a consolidar tot el nou bloc d’entrenadors que va pujant, i mantenir els diferents equips a dalt de tot: el juvenil mirant a Lliga Nacional, el Sènior B cap a 2ª Catalana i els nois del primer equip al lloc on són, a 3ª Federació. Per això i per crear un nou conjunt femení créixer en recursos serà clau però com defineix Pedro Rubio hi ha un obstacle: “disposem només d’un camp i això ens limita tota la capacitat per acollir nous jugadors. Hem tocat el llindar màxim i per això busquem nous llocs per entrenar i eixamplar més tota la base, tant de nois com d’aquests nous equips de noies”.
Aquest 2026 el club farà ja 60 anys. Es treballa per impulsar activitats complementàries a les que ja es duen a terme com els campus, els tornejos o la festa per als nens de tot el barri. I en el cas del primer equip s’ampliaran entrenaments i se’n farà un d’extraordinari els dimecres. Tindrà caràcter voluntari, i el seu objectiu final serà optimitzar el rendiment i habilitats dels jugadors, més a nivell individual, per fer créixer encara molt més el Sènior A com a referent i esperonar a tots els que vénen al darrere.
|
Si (
No(
