Marcos Flores Flores, o Don Marcos (Mojácar, Almeria, 1941) és considerat el gran promotor de la marxa a Catalunya. Com a mestre tot terreny, primer a Mafet (al municipi d’Agramunt) i després a Viladecans, va encarregar-se de transmetre l’experiència i de captar a nous talents de l’atletisme. Des que, amb només 19 anys va aconseguir, mitjançant una oposició, ingressar a l’ensenyament públic, va dur escoles pràcticament ell tot sol, i encara aquí al Baix Llobregat, a l’Escola Àngela Roca, hi impartia bona part d’assignatures, des de mates fins a l’educació física. Era el mestre de referència, i un devot de l’exercici i de la pràctica esportiva, que entrats els anys 70, va iniciar un grupet a part d’entrenaments on hi incloïa els alumnes destacats als quals instruïa en llançaments, proves de fons o bé de salts (al descampat de Torre Roja o a la platja). Una tasca que va ser modificada a finals dels anys 80, quan la marxa, gràcies a Eduard Garcés (un directiu de la Comissió Nacional) va entra a formar part, de manera obligatòria, de la Lliga Estatal de Clubs. Les diverses entitats, des de llavors, i en especial, el Club Natació Barcelona, amb qui ja tenia vincles, van començar a demanar-li nous talents d’aquest esport. I “Don Marcos” va cercar-los a dins de la seva escola i passejant per tots els altres instiuts del municipi i rodalies. D’aquest nucli “clandestí” n’han anat sortint els noms que han convertit la vila en el bressol de la marxa atlètica a l’estat (amb el permís dels precedents que van ser al Prat de Llobregat). Mari Cruz Díaz, María Reyes Sobrino, Eva Pérez, Yolanda Fernández, Valentí Massana, María Vasco, David Márquez, Beatriz Pascual o més recentment Paul McGrath, grans triomfadors, l’han tingut a ell com a pare i mestre.
Conversador, savi, directe i apassionat… Marcos Flores va deixar l’activitat professional, amb la seva jubilació, l’any 2004. Tanmateix ha anat seguint fins que ha pogut la seva tasca de mentor, de seguiment i també d’assessorament de tots els joves que ha format i de les últimes promeses que han sorgit. Als seus 84 anys, viu a cavall del poble de la seva dona, a la comarca de l’Urgell, i d’una casa confortable i ben cuidada a Viladecans, on hi guarda tots els records i les estampes d’una vida dedicada a l’ensenyança i a l’esport..
Qui pogués, trofeus i imatges, tot tan ben classificat!
No vull enganxar-me al mòbil, em perdria per aquest món digital. Considero que les fotos i els guardons són per mostrar i per recordar. Així creuant el rebedor hi observo els reconeixements de les diferents federacions o la Medalla d’Honor de l’Ajuntament (2017), i si vaig a l’habitació hi revisc instants amb els atletes que he entrenat.
Entre mundials, olimpíades i europeus, són 24 les medalles assolides en la marxa per gent de Viladecans que han sortit de les teves mans…
És un absolut plaer, no pas banal, poder assaborir amb perspectiva aquestes xifres. Ve un moment que a la vida has d’aturar-te, fer balanç i mirar enrere. I certament, he gaudit molt d’allò que he fet, però si al damunt això ha portat grans resultats, no puc estar-ne més content i orgullós.
Què fa ara el Marcos Flores?
El que puc i allò que em permet la salut, però sobretot llegeixo molt. I converso habitualment amb molts dels meus antics “deixebles” en el món de l’atletisme. Quan algú d’ells m’acompanya i m’anima encara puc assistir a veure curses en directe.
Has estat un referent com a mentor i entrenador però d’on et ve aquesta afició per l’atletisme?
Des de sempre m’havia agradat l’esport tot i que mai no vaig practicar de forma professional. A l’època d’infantil i adolescent les diverses competicions més amateurs les impulsaven els grups creats per Falange. Jo també hi participava i en gaudia. Però potser va ser més tard, ja com a mestre, que em va enganxar encara més introduir els joves en l’esport i acompanyar-los per treure’n tot el millor. En la meva posició, cal dir que aconseguir nous cracks era relativament fàcil, perquè n’observava a molts i em quedava amb els més aptes, amb aquells que despuntaven. En tenia per triar.
Vas començar com a mestre de ben jove, als 19 anys, després de quedar en segon lloc a l’examen d’oposició de la província de Lleida, sols darrera de Josep Alegre Vilas, que va ser abat de Poblet (de 1998 a 2015). I vas exercir en primer lloc a Mafet, al municipi d’Agramunt, on els teus pares van aterrar a Catalunya. Com seria fer de mestre en aquell temps, als anys 60?
Doncs ho havia de fer tot, estava sol! Treballava tots els dies, fins i tot també dissabtes i diumenges al matí, si no impossible. Aleshores les diferències entre matèries de ciències i de lletres no existien. Era un tema de cultura i coneixement general, i el professor era com un pare que instruïa en tots els camps. En un poble tan petit s’accentuava aquest aspecte, i en venir a Viladecans (el 1965), allà al barri del poblat Roca, hi havia més infraestructura, però seguíem amb l’esquema del mestre polivalent que t’ensenyava tant física com història, i que després dirigia algun partidet o feia classes al gimnàs.
Comences, quan véns aquí a Viladecans (entre els 60 i els 70), a entrenar fora de classe amb els alumnes que veus més capacitats. Com t’ho feies, amb poc temps i sense cap infraestructura?
Amb una gran vocació. Al principi eren grupets més reduïts que practicaven l’atletisme, i competien a dins dels jocs escolars. Però després quan progressaven ja es plantaven a les curses o als diferents campionats de Catalunya. La inflexió va venir just als anys 80, quan la marxa, gràcies a Eduard Garcés (gran promotor i responsable de la Comissió Nacional de Marxa) va passar a formar part de la Lliga Estatal de Clubs. Ningú volia quedar enrere i des del C.N.Barcelona, amb qui tenia relació, van començar-me a demanar nous marxadors per competir. Jo comptava amb els de la meva escola, als quals vaig introduir a dins d’aquesta disciplina (mimant molt sempre la tècnica i la base), però també vaig començar a voltar altres centres d’aquí de Viladecans. Els hi feia una xerrada, alguna demostració i els feia practicar una mica, per poder observar entre tots qui reunia les aptituds.
Quan havíeu d’anar a la pista entrenàveu als terrenys de l’ISS Hospitalet (que va quedar-se amb la secció d’atletisme del C.N.Barcelona). Però explica’m com t’ho feies per la resta?
Amb paciència i com podia. Entrenàvem a tres llocs: al descampat de Torre Roja, que abans estava tancat a l’interior perquè era una finca privada, i havíem d’anar fent voltetes pel contorn en un circuit de 500 metres; a un solar que ara ja està urbanitzat al costat de la carretera que va fins a Sant Climent; i per últim, a la platja, on hi vam marcar amb pintura (amb fites cada 500 metres) un circuit que anava fins a Port Ginesta i recorria 20 km. I un dia, tot marcant, ens va parar la policia, preguntant què estàvem fent. Els vaig dir ben clarament que si volien ja podien detenir-me, que parlaríem amb l’alcalde. No en volia saber d’altra: el nom de Viladecans ha corregut per tot el món gràcies al grup de marxadors!
I no obstant, i quasi mig segle més tard, encara no hi ha una pista d’atletisme…
…Perquè no hi ha voluntat de construir-la! Portem molts anys reclamant-la, i crec que no ens han faltat ni experiència ni arguments.
Una de les peces clau en els inicis de la teva trajectòria amb el grup de marxadors va ser el pratenc Josep Marín…
Figura clau! Jo ja havia tingut contactes, mitjançant alguns tornejos d’atletisme que havíem fet a Barcelona (al Serrahima o a l’actual Estadi Olímpic) amb alguns dels dirigents del Club Natació Barcelona, com en Nemesi Ponsati, en Romà Cuyàs o
l’Octavi Rosés. Però de marxa, no en tenia ni la més mínima idea! En Josep, quan va passar a ser entrenador, em va ajudar molt i ens vam entendre de seguida. Era tècnic dins del CAR i jo els dissabtes al matí li traslladava els marxadors més destacats. Ell em va recomanar que fes el curs d’entrenador perquè jo no tenia cap títol. Un cop fet vaig poder acompanyar els atletes a diferents concentracions, que si a Sicília, a Alemanya, a
Font Romeu… no sé com la meva dona m’ha aguantat tots aquests anys!!
Confessa’m una coseta: t’ho has passat la mar de bé!
No ho canviaria per res.
| “En general, sempre han parlat molt bé de mi” |
Dels marxadors que has tingut i has ensenyat des de petits, a qui destaques?
Jo m’els aprecio a tots, i encara avui parlo amb molts d’ells. Però per exemple, sempre he dit que en Valentí (Valentí Massana) és un cervell, que la Beatriz (Beatriz Pascual) és una noia 100% disciplinada, i en David (pel David Márquez) un autèntic fora de sèrie si parlem tècnicament, equiparable sols al campió del món Jefferson Pérez. I ara hi ha el més jovenet, el Paul McGrath a qui vaig començar a seguir en els primers passos i que em truca tot sovint quan té alguna competició.
Han estat prou agraïts?
Hi ha atletes que no ho diuen, i alguns que no ho valoren. Però, en general, sempre han parlat molt bé de mi, i alguns d’ells, com el pare del David Márquez, per posar un cas en concret, em va construir tota la tanca de la casa, sense haver-li demanat. Són detalls que recompensen una tasca dedicada, de quasi tota una vida.
També n’has tingut alguns que van quedar-se pel camí…
Uns fenòmens! Te’n cito tres d’especials: en Julián Rizos, sortit de l’Àngela Roca, tenia un futur molt brillant, però li agradaven molt les dones… (en un campionat del món va desaparèixer acompanyant la campiona mundial júnior, una sueca despampanant, Madeleine Svensson!). Judith Pérez, nou vegades millor atleta estatal als anys 90 (en edat aleví-cadet). I també Sandra Troyano, la primera en baixar del llindar de 50 minuts als 10.000 metres, però és que a part era una murri, començava cada prova al darrera, i just a l’última volta, quan sonava la campana, passava davant de tot!! Els seus pares quan la veien que començava a la cua em renyaven: “diga-li alguna cosa!!”… i després, en acabat, quasi la volien matar! Sap molt greu, en aquests casos, que ho deixessin abans d’hora. |
Si (
No(
