El mot “discapacitat” ha estat motiu, especialment els darrers anys, d’un gran debat. Tot plegat fruit de la força i de la normalització que ha assolit, només en part, l’esport que fan els que han patit algun tipus d’afectació, ja sigui física, mental o sensorial, que ha deixat rastre i els ha condicionat el conjunt de la seva vida. S’ha convingut designar-los, molt més apropiadament, persones “amb discapacitat” o simplement anomenar-los “esportistes”, sense diferenciació. Sols així es pot fer evident que algú que ha perdut una cama, algú que té poca visió, o algú que pateix perjudicis neurològics, pot fer esport i competir amb igual periodicitat i el mateix dret que qualsevol altra persona.
S’elimina aquell concepte de normal o disminuït, però encara falta un llarg camí per arribar a abandonar les etiquetes, i també per aparcar aquesta falta d’autoestima i de futur. L’atletisme, en la cursa orientada a superar tots els esculls i anar endavant, és estendard d’aquest treball que ja fa temps que s’està fent, especialment, a L’Hospitalet de Llobregat.
La Fundació Pere Suñé, nascuda fa ara just 20 anys, el 2006, és una de les referents dins d’aquest camp. Vinculada a L’Hospitalet Atletisme, creat arran d’una escissió entre l’A.E. L’Hospitalet i el C.G. Barcelonès, el 1993, s’ha dedicat des d’un principi a promoure la pràctica de l’esport per a gent amb discapacitat. Té l’objectiu de difondre l’atletisme com a eina decisiva per a formar i integrar els joves i reforçar la competició. Els valors que vol transmetre són, entre altres, el respecte, l’autoestima, l’entusiasme o el treball cooperatiu, i malda per trencar barreres i apujar un xic el llistó, promovent els entrenaments i les conteses en conjunt entre esportistes sense discapacitat i amb algun tipus d’afecció.
Integració, superació i competició
El mateix any 2006 i amb tot aquest context en ment, la Fundació va idear una prova que ho incorporava tot: cooperació, integració, superació i competició al més alt nivell, i va propiciar el sorgiment d’un nou certamen, que el pròxim 16 de maig tornarà a ser el centre neuràlgic d’aquesta categoria i disciplina a tot el món: el Míting Internacional de Paratletisme de L’Hospitalet.
La promoció d’aquest esdeveniment que crea un vincle planetari i noves oportunitats ja es troba en marxa de fa temps. Els directius responsables, vinculats a l’atletisme i també a la Fundació Pere Suñé, treballen per actualitzar tot el conjunt d’informació al web principal (www.hospitaletparaathletics.cat), per dissenyar totes les proves, recopilar els materials, contactar atletes d’alt nivell o gestionar les inscripcions que ja han tancat perquè ben ràpid van superar la mitjana dels 200 participants (són en conjunt 89 noies i 155 homes). Unes xifres que són un rècord històric i que havien anat pujant fins a situar-se els darrers anys en el llindar (un xic amunt o un xic avall) d’aquests 200 esportistes (més 50 sense discapacitat que complementen les proves amb menys inscrits o les que s’obren tant per a uns com per als altres), dels quals una seixantena són atletes d’alt nivell. En la present edició provenen de 21 països (comptant l’estat espanyol) i també eixamplen el total dels darrers anys que havia estat sols de 18: Itàlia, França, Països Baixos, Alemanya, Grècia, Suïssa, Romania, Moldàvia, el Marroc, Algèria, Sud-àfrica, Veneçuela, Bolívia, Ecuador, Xile, Colòmbia, Perú, l’Índia i el Japó.
La jornada, que es concentra en un sol dia, acollirà competicions de velocitat (100m, 200m, 400m, 800m i 1500m), de llançaments (de disc i pes), i també de salt de llargada. Cada prova es divideix en les diferents categories (diferents tipus d’afecció) que incorpora l’atletisme per a discapacitats, estipulades, per reduir les divergències entre aquells que competeixen, per la institució mundial que és competent en la matèria: el Comitè Paralímpic Internacional. Aquestes es distingeixen amb una lletra inicial segons si són proves de pista (T) o llançaments (F) i tot seguit pel grau de discapacitat que correspon (amb números que poden anar de l’11 al 64). Hi ha tres branques principals des d’on pengen tota la resta: deficiències sensorials, inteŀlectuals o fisiològiques. La T11, la T12 i la T13, per exemple, fan referència a afectacions visuals, i la T20 identifica una discapacitat que pot alterar la memòria, l’anàlisi de patrons, o també el temps de reacció. Els atletes de cada categoria competeixen entre ells i així no es creen avantatges a priori, i es garanteix la igualtat.
L’organització del Míting, per promoure un alt nivell i aconseguir un òptim reclam per a tot el públic, al qual s’insta a omplir les grades del Complex Municipal de L’Hospitalet Nord, convida atletes preeminents d’àmbit mundial, als quals paga l’allotjament i també el seu desplaçament si així s’escau. Entre els noms que sobresurten, repeteixen aquest any Fleur Maria Jong (la neerlandesa que va ser or als Jocs Paralímpics de Tòquio en el salt de longitud, dins de la T64), o també Desirée Vila (l’atleta de Pontevedra, amputada d’una cama, que competeix en llargada, i que ha estat repetits cops, en la seva modalitat, campiona de tot l’estat). Igualment, destaquen alguns nouvinguts com ho és l’alemanya Nele Moos (que amb només 24 anys ja va ser plata a París, també en el salt de longitud) o el xilè David Vicente Jorquera Llanos (dins de la T38, categoria amb moviments o coordinació limitats de la part inferior del cos, que va ser campió juvenil en els Jocs Panamericans de Bogotà, 2023, en els 100m). I evidentment, els atletes de la casa, de l’antic ISS Hospitalet, ara Hospitalet Atletisme, com ho és la maratoniana María del Carmen Paredes (que té 63 anys i ha estat a 3 Jocs Paralímpics), la catalano-africana Sydney Fokou (7ª als Jocs de París en longitud, dins la T12, de deficients visuals), Maria Zamora (campiona, amb 20 anys, i rècord d’Espanya de pes i javelina, categoria F12), o Àlex Sánchez (també deficient visual i competidor en els 100 metres i els 200).
Tot això després d’uns anys on el certamen ha servit per contemplar marques mundials com l’establerta pel germànic Markus Rehm (T64), en el Míting de l’any 2023 (8,64m en el salt de longitud), o també per la xativina Judith Tortosa (21 anys) que va córrer els 400 metres (en la T72, damunt d’un tricicle adaptat), amb marca d’1:17:50, assolida en la passada edició (2025). Uns registres que no passen sense glòria, i que l’organització premia de forma exclusiva. També en el Míting d’enguany s’entregaran recompenses per al guanyador de cada prova, de 100 euros en metàŀlic, i una altra de 500 euros per a tots els que estableixin algun rècord mundial.
La tasca de la Fundació Pere Suñé
Tant el Míting com la feina que fa el club d’Hospitalet, i en concret la Fundació Pere Suñé, serveix per visibilitzar i normalitzar l’esport amb discapacitat, que no va entrar en el cicle olímpic fins al 1960 (Jocs Paralímpics de Roma), i que després va navegar, discriminat i apartat, fins que a Seül (88) i sobretot a Barcelona (1992) es va passar a estandarditzar i les ciutats que eren la seu dels Jocs Olímpics, van començar a organitzar seguidament i amb la mateixa infraestructura, també els Jocs Paralímpics.
Gràcies a vint anys de feina, l’entitat que dins del club funciona com una secció que promociona a la ciutat i arreu del món l’esport amb discapacitat, els recursos han anat creixent i l’estructura que disposa ja està molt consolidada. Hi ha dos tècnics específics que lideren les diferents categories i els grups d’entrenament, i per damunt un coordinador general, l’entrenador (present en 9 Jocs Paralímpics, de Barcelona a París) i part de l’equip directiu del Míting de L’Hospitalet, Miguel Ángel Torralba. Ell és més especialista en els atletes amb afectacions visuals, i s’encarrega especialment d’orientar als joves que vénen a practicar en els primers passos, coordinant i organitzant tot el suport, el material i aquells guies que facin falta. Malgrat la seva experiència i focus en competició assegura que a l’entitat “abans que a atletes, el primer és formar a persones, que pateixen deficiències sensorials, intel·lectuals o fisiològiques, per tal que puguin afrontar, via l’esport, la seva vida, amb motivació i solvència”.
El club mira de no establir diferències inicials o molt marcades, en l’etapa formativa, entre els discapacitats i els esportistes que no tenen afeccions. Un sistema que permet obviar etiquetes, i també en paral·lel alçar el llistó competitiu i optimitzar el rendiment. L’entitat toca les diferents disciplines sense fer cap excepció i facilita també als joves amb dificultats socials poder entrar al club sense cap cost (finançant-los les quotes i els entrenaments).
Visió amb perspectiva de Miguel Ángel Torralba
La visió amb perspectiva de Miguel Ángel Torralba, permet veure de manera més precisa les millores que s’han anat aconseguint i els deures que hi ha pel futur. Ell ha observat en directe les medalles assolides, i els talents forjats al club, especialment en triple salt, salt de llargada, llançaments, 400 metres i marató. Als primers Jocs Paralímpics en què va participar (el 1992) hi havia atletes de 95 països, i a París aquesta xifra arribava fins als 154 “circumstància, d’una banda positiva, però per l’altra que implica més competència i també dificultats per progressar en l’alt nivell”. Per a Torralba “falta encara més promoció a les escoles i als mitjans, i fer que els mestres dediquin el mateix temps a l’esport discapacitat que el que destinen al corrent”.
S’ha avançat en la consciència, en els reglaments i els recursos. S’ha observat ja prou vegades que la pràctica adaptada empodera i facilita continuar amb el cap ben alt als que pensaven que ho havien perdut tot. Que aquest Míting, aquí a casa, faci 21 edicions és un orgull i una fita destacada que ara cal consolidar, i ho han de fer els atletes i els directius, però acompanyats sempre i tothora, dels mateixos ciutadans que hi han d’aportar, tant com puguin, la constància, el boca-orella, una part de sacrifici, i el caliu. III
Si (
No(
